diumenge, 13 de juny de 2010

5 ANYS SENSE JESÚS MONCADA


Jesús Moncada era (i és) un dels meus autors catalans preferits. Avui fa cinc anys que va faltar. Aquest és un modest homenatge. Es tracta d'un fragment del llibre "Calaveres atònites". Si tot el llibre és boníssim, encara recorde com vaig riure després de llegir aquest fragment, amb una situació tan surrealista:

"I arriba el plat fort: l'actuació de la primera vedet, l'apoteosi. Si ja pareixia una dona sensacional als cartells, en persona és l'hòstia. El bram de la concurrència és ensordidor i arriba al deliri quan la paia, emmascarada amb un antifaç daurat, es treu la capa de lluentons i es queda en calces i sostenidors de color vermell. Gairebé ensenya el melic. Quina pitrera, quin cuixam, quina manera de moure's! Això, començant per la roba, a una xicota d'aquí no li ho permetrien. Les tenen a ratlla. Amb les estrangeres paren compte, fan una mica els ulls grossos. Si hi ha algun problema, els ambaixadors dels seus països de seguida fan mullader, tiren per la banda de la política i els diaris de fora diuen que, ací, amb Franco, no hi ha llibertat. I la Nicole Lamour ho sap. Canta en francès, vés a saber què diu, és el de menys: el que compta és que es mou com una serp i el Venus s'ensorra. Tu brames com tothom quan aquell tros de dona, amb unes cuixes que no s'acaben mai, baixa de l'escenari per ficar-se entre el públic. Toca la galta d'un, fa broma amb la calba d'un altre... De sobte succeeix una cosa inesperada, extraordinària: la vedet se't queda mirant de fit a fit, s'obre pas entre els espectadors de la teva fila, se t'acosta i se t'asseu a la falda. Més que seure-hi, s'hi escarxofa. El públic brama més fort. T'envegen, "Com l'has engarjolada, Faustinià?", i tu no hi veus de cap ull. La francesa s'adona, ara no em facis dir com, del teu estat i encara s'hi aferrissa, accentua l'ondulació de les anques... Desprén un perfum que t'acaba d'encendre. Et fa un parell de petons, acosta els llavis vermells i molsuts, a la teva orella i, amb una veu d'allò més insinuant però molt fluixa, perquè només tu en gaudeixis, xiuxiueja lentament i en català: "¿No m'has reconegut, rei meu? ¿No te'n recordes, de mi? ¿Segur que no? Mira'm bé. Sóc Fabià, el teu fill".

3 comentaris:

vpamies ha dit...

Moncada ha reviscut per un dia a la catosfera. Tant de bo tingui continuïtat!

Assur ha dit...

Recordo perfectament que, poc abans de marxar de vacances a La Molina, que és on anàvem a passar el mes d'agost quan els nostres dos fills eren petits, va sortir un llibre de narracions breus titulat “Històries de la mà esquerra”, d'un tal Jesús Moncada, i com que vaig veure que venia prologat per Pere Calders, no vaig dubtar ni un moment en comprar-lo.

A La Molina me'l vaig llegir d'una tirada, i em complaïa rellegint-ne fragments sencers. De tornada a la feina, aquell llibre es va transcriure immediatament en braille, tal i com va anar passant amb tots i cadascun dels llibres d'aquest formidable escriptor a mida que els anava publicant..., però la mort, un cop més, va tenir ganes de tocar allò que no sona, i es va emportar la vida, massa aviat!, d'un dels millors escriptors en la nostra llengua.

No recordava que va ser justament un 13 de juny, però sí que recordo encara la ràbia i la impotència que vaig sentir el dia en què em vaig assabentar del seu traspàs.

Gràcies per recordar-nos-el.

Francesc ha dit...

V.Pàmies: tant de bo!!! Salutacions

Assur: estimat Enric, quanta feina feu allà a l'ONCE!!! Trobe fantàstic haver obert el món literari de Moncada a les persones cegues. Sí, a mi també em va fotre molt el seu traspàs... Salutacions