LES MILLORS OBRES DE LA LITERATURA CATALANA (COMENTADES PEL CENSOR)

LES MILLORS OBRES DE LA LITERATURA CATALANA (COMENTADES PEL CENSOR). A cura de Jaume Clotet i Quim Torra. Ed. A Contravent. Barcelona. 2010.

Sempre havia escoltat que la dictadura franquista havia estat l’intent de genocidi cultural i lingüístic més intens i continuat contra la llengua catalana i el nostre poble. Això que era una acceptació cultural, intel·lectual si voleu, l’he poguda palesar per escrit amb la lectura d’aquest llibre. La censura, sols el concepte ja fa fàstic, i a gosades que en pots arribar a sentir.

L’estudi d’aquest llibre es fonamenta en tot d’obres anotades i censurades que es troben a l’Archivo General de la Administración del Estado, que és a Alcalà de Henares. És lloable la feina realitzada pels autors enmig del maremàgnum de paperassa poc o gens classificada que hi ha a l’arxiu esmentat i a les poques facilitats que s’hi han trobat els investigadors.

Però vejam de què anava això de “la censura”, un procés que va durar des del 1939 fins el 1980. La cosa anava així: un grup “selecte” de gent addicta al règim (militars, religiosos, excombatents...) es dedicava a llegir els manuscrits de les obres que havien de rebre el seu vistiplau per tal de poder ser publicades. I així, d’una manera totalment subjectiva, s’anaven autoritzant (o no) les diferents obres literàries (novel·lístiques, teatrals, poètiques, històriques...). I no eren només espanyols els qui se’n van encarregar, també n’hi havia dels “nostres”, i de famílies ben conegudes, com ara Juan José Permanyer Citron qui, com explica el mateix llibre, era fill del poeta Ricard Permanyer i cunyat de Martí de Riquer.

Els “criteris” a l’hora de no autoritzar una obra eren diversos, i continue citant el mateix llibre: “1. Allò que [en] diem catalanisme. 2. Opinions polítiques. 3. Religió. 4. Moral sexual. 5. Llenguatge indecorós”. Hi ha un passatge del pròleg que ho explica molt bé: “L’intent d’etnocidi franquista es fonamentà en la prohibició absoluta de l’ús públic – i normal – de la nostra llengua. Biblioteques i llibreries foren depurades, s’organitzaren els serveis de propaganda i començaren a arribar les prohibicions dels tímids i espantats d’editar en català just acabada la guerra”. Fins i tot, s’arriba a prohibir editar obres en llengua normativa i només es permeten reedicions d’obres prenormatives, i això també era un insult a la intel·ligència, i més coses, com explica molt bé el llibre: “imposar l’ús de l’ortografia antiga era una humiliació que tenia més força que la simple negativa; exigir la utilització de la grafia anterior a la reforma comportava rabejar-se en la derrota de la societat culta catalana i voler-li fer veure que allò que quedava del seu projecte era una caricatura”. De vegades, quan no hi havia cap motiu “objectiu” (si és que hi pot haver cap censura “objectiva”) s’invocava a: “Desde el punto de vista de su contenido nada impide su autorización. Se recuerda que estas obras son suspendidas de acuerdo con el criterio que prohíbe los idiomas regionales”.

Fa feredat pensar que fa quatre dies, com qui diu, que l’activitat censora estava vigent. I ja havia mort el dictador. És una mostra ben clara de com s’havia planificat la destrucció sistemàtica de la nostra cultura. Un etnocidi amb tota regla, no reeixit encara.

Hi traspua el llenguatge de l’època. La guerra de 1936-39 és una guerra de “liberación”, hi ha una “comunión” de tots els “españoles” amb la ideologia de la “cruzada”. Espanya és l’únic que havia de surar llavors. Tot unificat, tot igual... a ells. Nosaltres havíem de deixar de ser-ho per a ser “ells”. Tot el que no fóra assimilar-se a la llengua i la cultura dels espanyols havia de ser destruït. Alhora, la “moralitat” tan tancada i estúpida: les al·lusions a la sexualitat, més o menys explícita, eren totalment censurades. També el llenguatge considerat “maleducat”. O qualsevol expressió despectiva o contrària a unes idees totalitàries ja ràncies en aquell moment. Tota la estultícia intel·lectual i casposa del moment traspua en eixos informes. Eren tan cínics que no podien tolerar cap referència a les seues pròpies malifetes i assassinats. El règim assassí de Franco només podia aparèixer-hi com a “immaculat”. Tot excés, de la classe que fóra, havia de ser silenciat. No es podia posar en qüestió cap dels interessos dels feixistes al poder.

He de reconèixer que alguns dels “informes” dels censors farien riure (si no feren tanta nosa) de tan poc trellat com tenen i hi ha d’altres que estan més ben fonamentats. A tall d’exemple dels primers, no puc deixar d’esmentar, per tal que es veja com era de ben pensada l’acció per destruir tot intent de “normalitat” de la nostra cultura, l’exemple següent. Una obra tan innòcua com un receptari de cuina, també resulta inacceptable (vegeu la pàgina 42 d’aquest llibre): “Aldavert, Adriana i Sara. Art de ben menjar. Data de presentació: 11-7-1946. Expedient: 5.575-46. Se trata de un libro vulgar de cocina; sin otro mérito cuya autorización en catalán daría precedente para obras de todo género, como hace notar el propio Delegado Provincial. Pedro Rocamora. 17 de diciembre de 1946. Fou prohibida”. Tanmateix, no podem perdre de vista que es tracta, malgrat tot, de l’evidència escrita de l’aparell d’un estat etnocida amb voluntat de destruir tota la diferència dins dels seus límits. Una idea de dissolució en una “identitat” diferent de la nostra per tal de seguir sent, en definitiva, terra conquistada, sotmesa als seus conqueridors.

És un llibre que resulta molt interessant (des del pròleg!!) per tal de poder comprendre millor (i potser en tot el seu abast) aquesta època tan negra de la nostra història recent. Enfront dels qui neguen aquest intent d’etnocidi (“nunca fue la nuestra lengua de imposición”, que deia el Borbó, i coses per l’estil) i dels qui pensen que no tenim el dret i el deure de col·locar la nostra llengua i la nostra cultura al lloc que els pertoca, aquest llibre ens ha de posar alerta. Encara no tenim res segur, tot es pot destruir com un sucret en un got d’aigua. De nosaltres depèn exercir uns drets que tenim no perquè “ells” ens els cedisquen, sinó perquè els tenim, perquè són nostres i no els hem de deixar perdre de cap manera. Ens hi va alguna cosa més que la nostra supervivència com a poble: la nostra dignitat com a persones.