dimarts, 6 d’abril de 2010

LES MILLORS OBRES DE LA LITERATURA CATALANA (COMENTADES PEL CENSOR)


LES MILLORS OBRES DE LA LITERATURA CATALANA (COMENTADES PEL CENSOR). A cura de Jaume Clotet i Quim Torra. Ed. A Contravent. Barcelona. 2010.

Sempre havia escoltat que la dictadura franquista havia estat l’intent de genocidi cultural i lingüístic més intens i continuat contra la llengua catalana i el nostre poble. Això que era una acceptació cultural, intel·lectual si voleu, l’he poguda palesar per escrit amb la lectura d’aquest llibre. La censura, sols el concepte ja fa fàstic, i a gosades que en pots arribar a sentir.
L’estudi d’aquest llibre es fonamenta en tot d’obres anotades i censurades que es troben a l’Archivo General de la Administración del Estado, que és a Alcalà de Henares. És lloable la feina realitzada pels autors enmig del maremàgnum de paperassa poc o gens classificada que hi ha a l’arxiu esmentat i a les poques facilitats que s’hi han trobat els investigadors.
Però vejam de què anava això de “la censura”, un procés que va durar des del 1939 fins el 1980. La cosa anava així: un grup “selecte” de gent addicta al règim (militars, religiosos, excombatents...) es dedicava a llegir els manuscrits de les obres que havien de rebre el seu vistiplau per tal de poder ser publicades. I així, d’una manera totalment subjectiva, s’anaven autoritzant (o no) les diferents obres literàries (novel·lístiques, teatrals, poètiques, històriques...). I no eren només espanyols els qui se’n van encarregar, també n’hi havia dels “nostres”, i de famílies ben conegudes, com ara Juan José Permanyer Citron qui, com explica el mateix llibre, era fill del poeta Ricard Permanyer i cunyat de Martí de Riquer.
Els “criteris” a l’hora de no autoritzar una obra eren diversos, i continue citant el mateix llibre: “1. Allò que [en] diem catalanisme. 2. Opinions polítiques. 3. Religió. 4. Moral sexual. 5. Llenguatge indecorós”. Hi ha un passatge del pròleg que ho explica molt bé: “L’intent d’etnocidi franquista es fonamentà en la prohibició absoluta de l’ús públic – i normal – de la nostra llengua. Biblioteques i llibreries foren depurades, s’organitzaren els serveis de propaganda i començaren a arribar les prohibicions dels tímids i espantats d’editar en català just acabada la guerra”. Fins i tot, s’arriba a prohibir editar obres en llengua normativa i només es permeten reedicions d’obres prenormatives, i això també era un insult a la intel·ligència, i més coses, com explica molt bé el llibre: “imposar l’ús de l’ortografia antiga era una humiliació que tenia més força que la simple negativa; exigir la utilització de la grafia anterior a la reforma comportava rabejar-se en la derrota de la societat culta catalana i voler-li fer veure que allò que quedava del seu projecte era una caricatura”. De vegades, quan no hi havia cap motiu “objectiu” (si és que hi pot haver cap censura “objectiva”) s’invocava a: “Desde el punto de vista de su contenido nada impide su autorización. Se recuerda que estas obras son suspendidas de acuerdo con el criterio que prohíbe los idiomas regionales”.
Fa feredat pensar que fa quatre dies, com qui diu, que l’activitat censora estava vigent. I ja havia mort el dictador. És una mostra ben clara de com s’havia planificat la destrucció sistemàtica de la nostra cultura. Un etnocidi amb tota regla, no reeixit encara.
Hi traspua el llenguatge de l’època. La guerra de 1936-39 és una guerra de “liberación”, hi ha una “comunión” de tots els “españoles” amb la ideologia de la “cruzada”. Espanya és l’únic que havia de surar llavors. Tot unificat, tot igual... a ells. Nosaltres havíem de deixar de ser-ho per a ser “ells”. Tot el que no fóra assimilar-se a la llengua i la cultura dels espanyols havia de ser destruït. Alhora, la “moralitat” tan tancada i estúpida: les al·lusions a la sexualitat, més o menys explícita, eren totalment censurades. També el llenguatge considerat “maleducat”. O qualsevol expressió despectiva o contrària a unes idees totalitàries ja ràncies en aquell moment. Tota la estultícia intel·lectual i casposa del moment traspua en eixos informes. Eren tan cínics que no podien tolerar cap referència a les seues pròpies malifetes i assassinats. El règim assassí de Franco només podia aparèixer-hi com a “immaculat”. Tot excés, de la classe que fóra, havia de ser silenciat. No es podia posar en qüestió cap dels interessos dels feixistes al poder.
He de reconèixer que alguns dels “informes” dels censors farien riure (si no feren tanta nosa) de tan poc trellat com tenen i hi ha d’altres que estan més ben fonamentats. A tall d’exemple dels primers, no puc deixar d’esmentar, per tal que es veja com era de ben pensada l’acció per destruir tot intent de “normalitat” de la nostra cultura, l’exemple següent. Una obra tan innòcua com un receptari de cuina, també resulta inacceptable (vegeu la pàgina 42 d’aquest llibre): “Aldavert, Adriana i Sara. Art de ben menjar. Data de presentació: 11-7-1946. Expedient: 5.575-46. Se trata de un libro vulgar de cocina; sin otro mérito cuya autorización en catalán daría precedente para obras de todo género, como hace notar el propio Delegado Provincial. Pedro Rocamora. 17 de diciembre de 1946. Fou prohibida”. Tanmateix, no podem perdre de vista que es tracta, malgrat tot, de l’evidència escrita de l’aparell d’un estat etnocida amb voluntat de destruir tota la diferència dins dels seus límits. Una idea de dissolució en una “identitat” diferent de la nostra per tal de seguir sent, en definitiva, terra conquistada, sotmesa als seus conqueridors.
És un llibre que resulta molt interessant (des del pròleg!!) per tal de poder comprendre millor (i potser en tot el seu abast) aquesta època tan negra de la nostra història recent. Enfront dels qui neguen aquest intent d’etnocidi (“nunca fue la nuestra lengua de imposición”, que deia el Borbó, i coses per l’estil) i dels qui pensen que no tenim el dret i el deure de col·locar la nostra llengua i la nostra cultura al lloc que els pertoca, aquest llibre ens ha de posar alerta. Encara no tenim res segur, tot es pot destruir com un sucret en un got d’aigua. De nosaltres depèn exercir uns drets que tenim no perquè “ells” ens els cedisquen, sinó perquè els tenim, perquè són nostres i no els hem de deixar perdre de cap manera. Ens hi va alguna cosa més que la nostra supervivència com a poble: la nostra dignitat com a persones.

10 comentaris:

Queti B. ha dit...

Francesc, tu també vas fort amb les lectures! Aquesta no ens porta a altres mons... o sí? Quina barra tenen els censors, onsevulla que estiguen, per condemnar, tallar, prohibir... I, en el cas de les nacions sense estat, tot allò que els resulte particular, diferent, ja és subversiu. Me n'apunte la referència.
Una abraçada

David ha dit...

De vegades tenim la tendència a pensar que d'eixos temes ja s'ha parlat prou, que no cal tornar a remenejar el passat, però, no no s'ha parlat prou, encar n'hi ha molta gent que nega l'intent de genocidi cultural que el nostre poble ha patit.

Enhorabona una molt bona entrada, m'ha agradat molt.

Els fogons del pare ha dit...

Josep,
El teu llarg i detallat comentari no té desperdici.
Aquesta feina tan sibilina va tenir uns efectes, no sé si pretesos però sí ben reals, que són els de l'auto-censura, que en alguns casos encara continua gairebé 35 anys desprès de la mort, al llit, del dictador.
Un aspecte que ha quedat en el subconcient generalitzat, com alguna cosa que ens haguessin injectat a l'ADN col·lectiu.
Encantat de llegir-te.
Salut.
Manel.

Assur ha dit...

M'imaginava, pel que em vas comentar, engrescat, a l'estació de Sants, que aquest seria un dels primers llibres que "caurien" de la maletassa que us en dúieu cap a Beneixama, i així ha estat.

Celebro que hagi complert les expectatives.

Aquesta editorial publica sobre temes que trobo molt interessants, i aquest tema, el de la censura literària, és un tema molt punyent, que si bé ara ens fa fins i tot somriure, m'imagino que devia ser humiliant per als autors que la van haver de patir.

Molt bo l'apunt sobre l'autocensura que apunta Els fogons del pare.

josep ha dit...

Francesc,
Un llibre molt interessant, tant pel que tu expliques, com pel que vaig escoltar l'altra dia per radio que van entrevistar als dos autors.
Aquest Sant Jordi es presenta carregat de coses interessants. Gràcies pel suggeriment. Una abraçada

A Contra Vent ha dit...

Benvolgut,
Celebrem que us hagi agradat el llibre. Moltes gràcies. Ens ha agradat especialment que hàgiu recordat les paraules del Borbó. Ara ens adonem que haurien anat perfectes en una faixeta embolicant el llibre.

Francesca ha dit...

Francesc,

Moltes gràcies per fer-nos ressenyes tan especials i tan bones com les que ens regales en el teu bloc.
Salutacions i besos per a Oreto i per a tu!

Francesc ha dit...

Queti: aquest llibre "pot posar" de moltes maneres. Quasi sempre de mala llet: constates que hi havia un aparell estatal contra la nostra cultura. A estones fa riure: en veure la mesquinesa mental de la colla dels censors. Molt sovint sorprén: per la feinada que han fet els autors en redactar aquesta obra. Salutacions.

David: moltes gràcies. Malauradament, encara ens calen llibres com aquest. Salutacions.

Manel dels fogons: això de l'autocensura és un dels efectes més bèsties i dolorosos de la censura obligatòria. Quina colla!!! Salutacions

Assur: malauradament, el Manel hi té tota la raó. Salutacions

Josep: te'l recomane moltíssim!! Ja veuràs quines coses hem hagut de passar!!! Salutacions

A Contra Vent: gràcies a vosaltres per publicar obres tan recomanables i necessàries com aquesta. Salutacions

Francesca: gràcies, guapa!!! Besades dolces de part dels dos. Muac!!!

La lectora ha dit...

Rellig Ara o mai (hui toca) i hi trobe: "Carles Riba solia dir-ho de tant en tant: almenys, jo li ho vaig sentir dir més d'una vegada. Ara no depenem de l'humor d'un coronel o d'un burocrata. La campanya oficial contra el català ha estat inspirada per algú que sap com es pot fer morir una llengua. Un filòleg... I no citaré els noms sobre els quals requeia la sospita de Riba. (...) Jo crec que en Riba tenia raó. I un dia, algú ho especificarà. És una qüestió de temps."
Vols dir que és arribat el temps?

Francesc ha dit...

La lectora: que hi ha estratègies destinades a fer-nos desaparèixer com a poble i com a comunitat lingüística crec que és molt clar. Quin filòleg o grup d'ells hi ha estat darrere? No t'ho sabria dir. L'odi lingüístic i cultural que ens tenen és una mica patològic, no creus? Qüestió de temps? Pot ser. O anem tots i totes a una o desapareixerem a poc a poc. Salutacions