dissabte, 16 de gener de 2010

ST MARTIN-IN-THE-FIELDS

Durant la nostra curta (però molt profitosa) estada a Londres, vam poder gaudir de moments fantàstics. Un dels més bonics (màgic, gosaria dir) va ser, per a nosaltres, un concert de cap d'any a l'església londinenca de St. Martin-in-the-Fields.
Aquesta església es troba a tocar de la National Gallery, a la Trafalgar Square. Segons el programeta de benvinguda que hi pots trobar (i cite literalment):
"La primera església d'aquest terreny va ser edificada e l'Edat Mitjana, quan la zona era ocupada per camps i per boscs. Durant més de set-cents anys, aquest ha estat un lloc d'oració i testimoni del missatge de Jesucrist.
L'església actual és la quarta edificada en aquest emplaçament i va ser acabada en 1726 segons el disseny de James Gibbs (1682-1754). La seua façana magnífica pertany a un estil nou, amb columnes corínties enormes que serveixen de base a un frontó que mostra les armes reials de Jordi I, la seua gran torre i l'atractiu campanar, emcimbellat d'una corona daurada. Aquest estil innovador ha inspirat des d'aleshores arquitectes d'Amèrica del Nord i d'Irlanda".
Realment és una església que sorprén una mica per tal com és molt diferent a l'estil d'esglésies que tenim per casa nostra. Tota blanca per dins, sense imatges de sants a la vista. Fa com un teatre perquè té com un "primer pis" amb seients i llotges per a seguir-hi els oficis i ofereix una vista magnífica de l'interior i de les actuacions que s'hi fan. Davall de l'església hi ha una cripta enorme, on trobarem un bar (on s'hi pot menjar de tot) i una botiga molt completa amb elements nadalencs, llibres, reproduccions de ferros antics, etc.
És una església que ha estat molt freqüentada per nombrosos membres de la Casa Reial Anglesa (sobretot per la reina Maria) i per això hi tenen una Llotja Reial privada reservada.

Doncs bé, tot tornant al concert, us direm que allà és tota una tradició i es diu "New Year's Eve Operetta Matinée (by candlelight)". Els intèrprets que ens van delectar amb un concert preciós eren (i seguesc fil per randa el programa de mà):
Rebecca Goulden (Soprano).
Va nàixer al nordoest d'Anglaterra i és graduada del The Royal Northern College of Music. Actualment és al segon any al The Royal Academy Opera de Londres, on estudia amb Elizabeth Ritchie i Lain Ledingham. Te nombrosos premis.

Katie Bray (Mezzo-soprano).
Nasqué a Devon. Va aconseguir anar a la University of Manchester i ara és una estudiant de Masters in Vocal Studies amb Elizabeth Ritchie i Lain Ledingham a The Royal Academy of Music. Compta amb nombrosos premis i distincions.

Peter Davoren (Tenor).
Va crèixer a Londres, va ser membre del Cardinal Vaughan Memorial School's Schola Cantorum i estudia a la University of Leeds on va ser l'estudiant coordinador al St. Anne's R.C. Cathedral i Director de la Leeds University Chamber Choir. Ara estudia un curs de postgrau a la Royal Academy of Music amb Neil Mackie i Mary Hill. Té premis diversos.

Jonathan McGovern (Baríton).
Ha estudiat música al King's College London, va aconseguir el seu Postgraduate Diploma in Vocal Studies a RAM i és ara en el seu primer any d'estudi amb la Royal Academy Opera, tot estudiant amb Philip Doghan i Audrey Hyland.

Christopher White (Piano).
És estudiant a la Royal Academy of Music, a Londres, amb Hamish Milne i Michael Dussek, i completa la seua mestria en dissertació sobre la música de Mahler.

El
programa va ser el següent:

Habanera, de Carmen, de Georges Bizet.
Je dis que rien ne m'épouvante, de Carmen, de Georges Bizet
La fleur que tu m'avais jetée, de Carmen, de Georges Bizet
Séguedille, de Carmen, de Georges Bizet
Toréador, de Carmen, de Georges Bizet
Firenze e Come un Albero Fiorito, de Gianni Schicchi, de Giacomo Puccini
Flower Duet, de Lakmé, de Léo Delibes
Pearl Fischers Duet, de Les Pecheurs de perles, de Georges Bizet.
Interval de 20 minuts.
Strange Adventure, de The Yeomen of the Guard, de Gilbert & Sullivan
The hour creeps on apace, de HMS Pinafore, de Gilbert & Sullivan
I am the very pattern of a modern Major-General, de The Pirates of Penzance, de Gilbert & Sullivan
Je ne t'aime pas, de Kurt Weill
Youkali, de Kurt Weill
Maria, de West Side Story, de Leonard Bernstein
Czardas, de Die Fledermaus, de Johann Strauss
The Champagne Song, de Die Fledermaus, de Johann Strauss
Auld Lang Syne
Hi van haver un parell de bisos, però com que no en sé els noms, no els hi puc ressenyar.
No he sabut trobar per la xarxa cap dels intèrprets, per això no us en pose cap peça de música. Tanmateix, el programa era tot d'obres ben conegudes.
En aquesta església hi ha concerts durant tot l'any. Per si us interessa i hi teniu ocasió, ací teniu un
enllaç per a informar-vos-en.

9 comentaris:

maia ha dit...

Quina maravella de concert, i moltes gràcies per compartir-ho i donar l'enllaç. Quants cops per falta d'informacio ens perdem coses tan fantàstiques...Una abraçada

Glòria ha dit...

Quin gust haver assistit a aquest concert a St.Martin in the Fields. El programa estava molt bé, eh?. Quan vam estar a Londres l'estiu passat, hi havia un concert de Handel, crec, que ens va quedar pendent perquè ens coincidia amb altres coses que teníem. Per tant, tenim una bona excusa per tornar a Londres i no perdre St. Martin in the Fields.

Dolça ha dit...

Quina meravella poder passar un cap d'any així! Nosaltres fent de pares de teenagers ( ja us podeu imaginar)!
PTNTS
Dolça

RJ ha dit...

Rita vol fer el mateix al Cabanyal cada any nou.

Francesc ha dit...

Maia: paga la pena anar-hi. Nosaltres hi vam poder anar gràcies a una molt bona amiga nostra, la Laura, de Barcelona, que ens ho va explicar.

Glòria: doncs sí que és una bona excusa... tot i que Londres sempre paga la pena. No trobes?

Dolça: si heu estat fent de pares d'adolescents... ja us heu guanyat un trosset de cel a primera fila!!! Sort!!

dospoals ha dit...

Jo també m'hi vaig trobar un concert la darrera volta que hi vaig anar.

Mare que bé que vos ho vau passar, lladres!

Francesc ha dit...

Josep Vicent: ho vam passar beníssim!!!!

GLÒRIA ha dit...

Darrere de les cremes de bolets i les mengívoles carlotes m'havia saltat aquest post de posts que tenies tan ben amagat i que he llegit amb el plaer diví que els bons recorts ens porten.
La crònica que fas és excel·lent i, pel que veig, el programa fa parar les orelles.
No gaire lluny del pont de Brroklyn, a Nova York, és clar, hi ha una esglèsia de la qual no en recordo el patró però està construïda a imatge de Saint Martin in the Fields i així ho fa constar. Allí també hi ha concerts quasi diaris i moltes fotografies de refugiats ferits que hi varen ser acullits el fatal 11 M.
Ja veus, Francesc, quin devessall de remembrances m'ha produït el teu magnífic post.
Besades per tu i Oreto.

Francesc ha dit...

GLÒRIA: gràcies pels teus comentaris elogiosos. Sí que es curiós el munt de records, de vegades inesperats, que ens pot fer arribar un apunt d'un blog. Desconeixia totalment allò de l'esglesieta bessona a Brooklyn. Quines casualitats té la vida, eh? Besades.