dilluns, 12 d’octubre del 2009

PASTÍS 9 D'OCTUBRE

Divendres passat vam celebrar la "Diada Nacional del País Valencià". Com no podia ser d'una altra manera, li esqueia un pastís. Pensant pensant, em vaig recordar d'un fabulós "pa de pessic d'avellanes i poma" que havien fet els amics de "La vella carmanyola". Jo sóc molt del xocolate i, tot partint de la recepta que ells proposaven (recollida de la "Mireia Carbó"), la vaig modificar una mica, tot donant-li un aire més "valencianista", ja us n'adonareu quan veureu les fotos. Ací teniu, doncs, la recepta del

PASTÍS 9 D'OCTUBRE

INGREDIENTS:
2 pomes

100 g d'avellanes torrades

200 g de sucre vainillat (o del normal)

200 g de farina
200 g de mantega

1 sobre de rent "Royal"

1 pessiguet de sal

3 ous

1 pessiguet més de mantega

1 mica més de farina

250 g de mantega

250 g de xocolate de cobertura "Nestlé"
1 copeta de licor d'avellana

1 potet de cireres confitades


PREPARACIÓ:
Preescalfem el forn a 180º C en la funció baix (i si teniu aire, també).
En un bol mescleu la mantega feta a trossets i el sucre. Poseu el bol 1 minut al microones a màxima potència i mescleu la mantega i el sucre fins que formen una massa. Si no teniu microones, paga la pena que deixeu que la mantega es reblanisca a temperatura ambient.
Hi afegiu un pessiguet de sal i continueu batent amb un batedor de varetes.

Agafeu les avellanes torrades i les piqueu fins a fer-ne farina. Com diuen els amics de ca la carmanyola, és molt pràctic fer-ho amb la picadora 1-2-3.

Afegim els ous d'un en un al bol (els mesclem bé abans d'afegir-ne el següent). En estar, passem la farina i el rent per un tamís i ho afegim al llibrellet amb l'ajut de les varetes. Quan estiga tot ben mesclat, hi afegirem les avellanes mòltes i també les mesclarem fins que quede una massa homogènia.
Ara pelarem les pomes, les tallarem a daus ben petits i les abocarem a la mescla anterior fins que quede tot ben barrejat.

Untarem el motle redó amb mantega i l'empolvorarem amb més farina. Per tal que no n'hi quede massa, podem posar el motle cap per avall i fer uns colpets perquè amolle la que li'n sobra.

Ara és el moment de llevar la funció "aire" al forn.
Aboquem la massa al motle i fem que quede ben repartida per tots els costats. Ens ocuparà un poquet més de la meitat del motle. L'enfornem i deixem que s'hi coga el bescuit durant 45 minuts. Com també diuen els amics de la Carmanyola, no hem d'obrir el forn fins que estiga cuit. Jo ho vaig fer així però vaig deixar-hi el bescuit cinc minuts més amb el forn ja apagat.

Mentre es cou el bescuit, podem anar fent-ne la cobertura. Per a això, posem en un cassó la mantega i el xocolate al foc mentre anem remenant contínuament perquè no se'ns creme. Quan ja està barrejat tot, fora del foc, li afegim el licor d'avellana (aquest licoret accentuarà el sabor a avellanes tan bo que fa el pastís una vegada acabat, però si no n'hi posem, no passa res) i seguim mesclant.
Si se'ns queda massa líquida (com em va passar a mi) podeu posar el cassó en un recipient ple d'aigua i glaçons perquè es qualle una mica.
Passat el temps de cuita, traiem el bescuit i deixem que repose uns vint minuts fins que es refrede fora del forn.

Col·loquem un plat o una plata més gran que el motle damunt i el desemmotlem. N'eixirà sense cap dificultat. Amb l'ajuda d'una espàtula podem untar la cobertura de manera que quede homogènia. Tallem les cireretes a trossets i les col·loquem per damunt tot fent una senyera. Deixem que passe una mitja hora i ja està bo per a menjar. La floreta va ser cosa d'Oreto, que és molt detallista.
El pastís va tindre tanta acceptació a casa que la meua sogra em va demanar que li'n fera un altre per a dur-lo als del seu grup de pintura, i aquesta va ser la variació: en comptes de cireretes confitades, borrumballes de xocolate de colors i cobertura col·locada fosa, més lluent i abellidora.


10 comentaris:

josep ha dit...

Francesc,
T'ha quedat guapo, guapo. I amb el detall de les cireres: totalment nacional!. Espero que anès bé la Diada, malgrat "les gavines voladores".
Una abraçada

Teresa ha dit...

Però no deieu que estàveu a dieta?

Oreto Doménech ha dit...

Això no era del règim , però tot siga per ma mare (la de veres, eh Teresa) que s'anomena Pilar. B7s

Chis ha dit...

Oreto... per una mare s'ha de fer tot i si s'ha de trencar la dieta... es trenca!
Felicitats a la mare i felicitats als pastissers!

Gemma ha dit...

Bona diada! El tunning per fer-lo més valencià et va quedar molt bé :)
I m'encanta la paraula "borrumballes", és molt divertida!

La cuina vermella ha dit...

Tot i que amb retard: molt bona diada i moltes felicitats a la mare d'Oreto. Abellidor estimat Francesc, molt abellidor per celebrar el vostre dia. Molts petons i: Visca els Països Catalans lliures!

la vella carmanyola ha dit...

Apaaaaa! que ho vau celebrar a "lo grande" eh?? m'agradat amb la xocolata per fora, és una super idea i un vici "xocolatetaaaa" i les cireres és tot un "puntaso".

Moltes gràcies!!

GLÒRIA ha dit...

Un clar assassí de siluetes aquest pastís quatribarrat. Però les fotografies i la intenció m'han agradat molt i no em vé de nou l'èxit que ha tingut.
Petons per tu i Oreto!

Mercè ha dit...

Francesc, espero que passéssiu una bona diada!!
Aquest pastís, està a l'alçada amb aquesta senyera tan triomfant! ;)
Petons!

Francesc ha dit...

Josep: va quedar "apanyadet". Però sí, ben gustós. Les "gavines voladores" (a les quals no cantaria la Marina Rossell), sembla que van una mica nervioses darrerament. He he!!

Teresa: estem a dieta, però, de tant en tant, ens donem una alegria. ;D

Chis: hi tens tota la raó. ;D

Gemma: la primera de les cobertures de xocolate em va quedar una mica més basta que la segona. Això de "borrumballes" és l'equivalent valencià d'"encenalls".

Estimats Vermells: va ser una Diada molt ben aprofitada. Visca els PP.CC. lliures i independents!!!

Carmanyolers: gràcies a vosaltres, que la vau fer primer i em vau engrescar. ;D

GLÒRIA: tens raó. No podem menjar això cada dia, assassinaríem no només la nostra silueta, sinó la nostra salut. Però, és que sóc molt del dolç... Besets

Mercè: el toc "senyeril" era "quasi" obligatori. ;D