diumenge, 12 de juliol de 2009

UNA EDUCACIÓ FRANCESA O LES SET VIDES D'EN BEZSONOV.


UNA EDUCACIÓ FRANCESA O LES SET VIDES D'EN BEZSONOV. Joan-Daniel Bezsonoff. L'Avenç. Barcelona. 2009.

Com el mateix autor ens indica, "Una educació francesa" no és pas una autobiografia. Es tracta d'una mena de records autobiogràfics que recorren una bona part de la infantesa i adolescència de l'autor sense un afany recopilatori exhaustiu. Amb la lectura d'aquest llibre podem descobrir de primera mà com era la França dels anys setantes. Un país que ja ha desaparegut com a tal per a l'autor. Si més no, ara roman al boirum de la memòria. Un territori gran, acumulació d'altres països, llengües i cultures, que prova d'uniformitzar els seus ciutadans, però que no pot aconseguir un mateix vestit per a tothom. Les músiques i les cançons, les pel·lícules i els diaris, els còmics i els llibres, la manera com l'autor va entrant en contacte amb llengües diverses, fins i tot amb la familiar, el català (junt amb el rus, encara que això és un tema d'un altre llibre seu). Resulta curiós llegir com les llengües no franceses van desapareixent anorreades pel francès (com ara el provençal o occità, amb les seues varietats) i com els seus darrers parlants sembla que es desdibuixen ells mateixos en el paisatge que els era propi. Quan parla del català a la Catalunya Nord no és menys càustic: "[...] Els anys passen. Els catalans es moren. Arriben gent del nord de França, d'Àfrica, de Rússia. Com els senegalesos i els russos podrien aprendre una llengua vergonyosa que es parla només entre amics i parents? Els darrers catalans llegeixen L'Indépendant cada dia, segueixen els partits de la USAP i desapareixen, un per un, com els sons i les paraules de la nostra llengua. Llurs néts aprenen un català de laboratori -el català de TV3 i de Digui, digui- que pronuncien amb un accent llenguadocià. Ni saben el nom dels pobles, dels rius i de les muntanyes. No és culpa seua. Per qualsevol reclamació, adreceu-vos a la república francesa que ens ha anorreat i a l'exèrcit espanyol incapaç de recuperar aquestes terres perdudes...". Pot semblar una boutade de Bezsonoff, però a mi m'ha semblat una visió de futur per al català a d'altres zones del nostre domini lingüístic (com ara el País Valencià), si no hi posem remei. Es tracta d'un llibre que es fa llegidor i que, per a determinades persones, pot resultar enyoradís.

6 comentaris:

Teresa ha dit...

Hola gendre. Ja veig que, com cada estiu, estàs aprofitant per llegir llibres. Potser jo (també com cada estiu) hauria d'estar fent el mateix, però no m'abelleix gens ni miqueta.

Ja te n'assabentaràs per què m'ha pegat aquest estiu...

Francesc ha dit...

Estimada "sogra", l'estiu és per a mi un moment ideal per a llegir. Ja saps que sóc molt de llibres. Ja sé per on t'ha pegat enguany. ;D

Marta ha dit...

M'apunto el llibre i el llegiré. Ara la part que l'exèrcit espanyol és incapaç de recuperar aquesta part del territori català m'hi sobra. Catalunya no és d'Espanya ni de França i si ens hem d'unificar que sigui via Unió Europea no és pas a cap dels dos estatsf que ens sotmeten de qui en vull rebre regals. Us sona el cavall de Troia?

enric ha dit...

Potser pots pensar que m'estimo més tancar els ulls, però és que no puc evitar posar-me de molt mala ll** quan llegeixo aquestes realitats, com de la mateixa mala llet (que cony!, que m'ha fet emprenyar molt) m'he posat avui quan a un bar he vist que la casa Coca-Cola ha fet una mena de pissarres per posar, a la manera de les pissarres on hi ha anunciat el menú del dia, a l'entrada dels bars, així com uns menús impresos per posar a dintre i sobre de cada taula -tot en castellà, naturalment-, on hi diu amb lletres ben grosses i de color vermell: PAN TUMACAT con jamón.

Crec que, malgrat que se'ns titllarà de tenir la pell molt fina, hauríem de fer arribar les nostres protestes als pertinent estament de la Generalitat d'aquí dalt perquè es retirin immediatament per ofensius envers la nostra llengua.

Anònim ha dit...

Francesc,
Una crònica estupenda i, desgraciadament, molt realista. Bezsonov, a qui he vist per la televisió, testimonia com França va anorreant qualsevol idioma que no sigui el francés. Jo sempre he dit que n'hauriem d'aprendre dels francesos i el que ells fan amb el seu sumptuós idioma, fer-ho nosaltres amb el nostre. Fa un parell d'estius vaig observar a bars, restaurants i comerços del país veí que radios i televisions sonaven solament en francés. La seva actitud amb altres idiomes de la seva terra no és democrata però la seva forma de protegir el francés és modèlica. Oui.
Petons per tu i Oreto.
Ei! Estupenda crònica.

Francesc ha dit...

Marta: supose que aquest comentari de l'autor deu respondre a la profunda socarroneria que sap destil·lar Joan Daniel, així, com si semblara que no hi diu res. Evidentment, Catalunya Nord i la resta del nostre territori NO som Espanya. Bé, administrativament no ens en queda altre remei (per ara).

Enric: hi tinc la mateixa mala llet còsmica que dius per aquest afer vergonyós. Crec, com dius, que s'hauria de fer la protesta pertinent per evitar aquestes coses. Pel fina, dius? Si ja devem de tindre la pell com a mínim de mamut o dinosaure per aguantar sense que ens isquen nafres sagnants totes aquestes bestieses un dia rere un altre.

Estimada anònima coneguda: tens raó. L'única diferència (i no és poca) és que tant els espanyols com els francesos tenen tota la força de l'aparell estatal darrere. Nosaltres, és clar, hauríem d'aprendre a defensar el que es nostre de manera semblant, com ara, no canviant mai de llengua i exigint que se'ns atenga en català i tota la resta. Ens calen lleis, convicció i un canvi de mentalitat general. Besades