diumenge, 23 de desembre de 2007

DINAR D'AMICS A VALÈNCIA



Ahir vam tindre un dinar d'amics a València. De huit que n'havíem de ser, finalment en vam ser sis. Rafa no hi va poder vindre i la Teresa estava en el seu paradís oníric particular. El dinar en qüestió va ser en un restaurant a vora mar del barri del Cabanyal. Hi vam poder parlar de tot, del diví i de l'humà. He de confessar que una de les coses que més em va agradar del dinar va ser l'aperitiu, amb un magnífic allioli, untat mil vegades en un panet acabat de coure que estava per a llepar-se'n els dits. També hi hagué clòtxines "a la catalana", que ara es diuen "a la marinera", per tal de fugir de les dèries psicòtiques de l'anticatalanisme espanyolista local. Les randes de calamarets ("puntillas", en dialecte colonial), tampoc no estaven gens malament. El dinar en qüestió va tindre com a plat principal un fabulós arròs del senyoret. Les postres també van estar a l'alçada. I la conversa, poder compartir idees, acudits i cabòries de tots plegats. Com sempre, Miguel, va posar la nota "punxa". És d'aquelles persones que no pots deixar de riure quan l'escoltes. Té una ironia que és impossible no esclafir en rialles. La Pilar posa la nota de "seny valencià" al matrimoni. Sempre guapa i intel·ligent. L'Oreto i jo hem coincidit moltes vegades que fan una parella molt guapa. La Laura, la nostra amiga que viu a Barcelona, tan simpàtica i familiar com sempre. La veritat és que es nota que Laura, Pilar i Oreto són molt amigues. Tenen una complicitat de paraules, records i mirades que només passa quan hi ha moments vitals compartits inoblidables. El Jesús és el nostre amic polític compromés. D'aquells que es creuen el País de veritat, que s'estimen el seu poble, Catarroja i que es neguen a ser abduïts per la globalització despersonalitzadora. I així va anar tot. Lamentant, també, la injusta degradació d'un barri, el Cabanyal, que qualsevol ciutat civilitzada posaria en valor. No com la brontosaura d'alcaldessa que vol destruir-ho tot.