Portem una pila d’anys de règim democràtic (aparent), amb un munt de lleis que, si més no, teòricament, protegeixen els drets de totes les llengües de l’estat.
Ja sabem que la constitució consagra l’oficialitat de l’espanyol a tot el territori de l’estat i que tenim uns estatuts que, als territoris on hi ha una llengua pròpia, diferent de l’espanyol (català, èuscara o gallec), en defensa l’oficialitat a cada territori.
Tanmateix, tot plegat és només paper mullat (o ho pareix) per a determinats cossos policials que, almenys sobre el paper, estan per defensar-nos. Em referesc, és clar, a la guàrdia civil.
Sembla que no hem avançat gens ni mica quant al respecte lingüístic als no espanyol-parlants. Ara fa uns dies la guàrdia civil aturava un regidor del Bloc per parlar en català i li posava unes multes per no dur el cinturó de seguretat, manca de papers i d’altres històries. Han dit que aniran a juí contra aquells brètols intolerants. Ja veurem com en queda la cosa.
Despús-ahir m’assabente que en una caserna de Palma de Mallorca la mateixa guàrdia civil va vexar una traductora estrangera que va gosar adreçar-se a ells en català, el primer dia (on no la van voler atendre), i en espanyol, després (el segon dia).
Les frases que li van amollar eren de l’estil de com s’atrevia ella, que era estrangera, a emprar el català, que a Mallorca no era llengua oficial i que ni tan sols no era una llengua. Que era una cosa que s’havien inventat. Que si no parlava espanyol, que se’n tornara al seu país. I que ells no hi havia res que odiaren més que el català i no sé quines barbaritats més.
Diuen que l’Obra Cultural Balear ha denunciat aquests dos individus, un guàrdia civil i un caporal o capità de la caserna. Es veu que encara no ha arribat la democràcia a aquest cos policial que potser viu ancorat en el franquisme repressor més bèstia i perillós.
Tanta de sort que “Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyos por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”, segons el Borbó regnant. Si foren Pinotxo, el nas els arribaria a l’altra punta del món.
Es veu que només tenen drets els espanyol-parlants i tenen les seues forces vives d’ocupació sempre disposades a defensar el seu estatus de llengua opressora a casa nostra.
Enfront de tot plegat, l’única solució, és parlar sempre en català i denunciar qualsevol agressió que rebem per part d’aquesta gentola. Quan més gent fem el que cal, més i millor podrem defensar els nostres drets, que no són cap privilegi ni cap concessió dels ocupants colonialistes.
Independència.
Ja sabem que la constitució consagra l’oficialitat de l’espanyol a tot el territori de l’estat i que tenim uns estatuts que, als territoris on hi ha una llengua pròpia, diferent de l’espanyol (català, èuscara o gallec), en defensa l’oficialitat a cada territori.
Tanmateix, tot plegat és només paper mullat (o ho pareix) per a determinats cossos policials que, almenys sobre el paper, estan per defensar-nos. Em referesc, és clar, a la guàrdia civil.
Sembla que no hem avançat gens ni mica quant al respecte lingüístic als no espanyol-parlants. Ara fa uns dies la guàrdia civil aturava un regidor del Bloc per parlar en català i li posava unes multes per no dur el cinturó de seguretat, manca de papers i d’altres històries. Han dit que aniran a juí contra aquells brètols intolerants. Ja veurem com en queda la cosa.
Despús-ahir m’assabente que en una caserna de Palma de Mallorca la mateixa guàrdia civil va vexar una traductora estrangera que va gosar adreçar-se a ells en català, el primer dia (on no la van voler atendre), i en espanyol, després (el segon dia).
Les frases que li van amollar eren de l’estil de com s’atrevia ella, que era estrangera, a emprar el català, que a Mallorca no era llengua oficial i que ni tan sols no era una llengua. Que era una cosa que s’havien inventat. Que si no parlava espanyol, que se’n tornara al seu país. I que ells no hi havia res que odiaren més que el català i no sé quines barbaritats més.
Diuen que l’Obra Cultural Balear ha denunciat aquests dos individus, un guàrdia civil i un caporal o capità de la caserna. Es veu que encara no ha arribat la democràcia a aquest cos policial que potser viu ancorat en el franquisme repressor més bèstia i perillós.
Tanta de sort que “Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyos por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”, segons el Borbó regnant. Si foren Pinotxo, el nas els arribaria a l’altra punta del món.
Es veu que només tenen drets els espanyol-parlants i tenen les seues forces vives d’ocupació sempre disposades a defensar el seu estatus de llengua opressora a casa nostra.
Enfront de tot plegat, l’única solució, és parlar sempre en català i denunciar qualsevol agressió que rebem per part d’aquesta gentola. Quan més gent fem el que cal, més i millor podrem defensar els nostres drets, que no són cap privilegi ni cap concessió dels ocupants colonialistes.
Independència.
5 comentaris:
Ei,Francesc! Sí, és de veres que encara hi ha fatxorres cap-de-suros solts pel món, però tota la gent no és igual.
De vegades, crec que donem massa importància a este tipus de fets radicals.
Mira, este estiu vaig visitar el Castelo de San Antón (A Coruña), amb la meua cosina i el seu nòvio (ells no parlen valencià, són bilingües passius) i a tots tres ens va cridar l'atenció el mateix: la major part dels rètols estava en gallec directament, sense cap tipus de traducció al costat (ni al castellà ni a l'anglès).
Moralina: a Galícia no es claven en rotllos d'independentismes ni nacionalismes, no criden l'atenció i fan el que volen i pensen que han de fer, que no és altra cosa que promocionar la seua llengua i la seua cultura.
Trobe que són molt més pràctics que no nosaltres...
De casualidad en tu blog...
No hablo catalá, pero admiro su cadencia y grato sonido...
Es una lástima que en el pasado dictadorcillos quisieran imponer un determinad lenguaje a otros pueblos...si una lengua se extingue, con ella se van numerosos elementos culturales irremplazables.
Me alegro que halla un resurgimiento de las lenguas regionales en la península...
Un abrazo desde Chile a Andorra, bello y montañoso país anclado en los Pirineos..., visítame si gustas, hay mucho que compartir.
el comentari anterior parla de llengúes regionals, per favo, una mica de respecte amb el català!
per favo, vol dir per favor!
i llengües és llengües...la rapidesa et fa fer aquests errors
Publica un comentari a l'entrada