Dissabte dia 18 de febrer vam presentar, novament, el llibre "Rondalles de Beneixama". Aquesta vegada a València, la nostra capital. En un espai emblemàtic de llibertat i estimació per la cultura que ens és pròpia: Ca Revolta. Gràcies a Laura Santacruz, una bona amiga, s'hi va poder realitzar.
Gairebé una hora abans ja estàvem allà preparant les coses: cadires, projector, so... i va eixir tot quasi a la primera. Una mica abans del començament ja hi havia gent esperant que començara la presentació. Amics i amigues i, sobretot, família de València i de Tavernes que s'hi havia volgut aplegar per a fer-m'hi costat.
Va continuar, després, la Laura Santacruz, amb un parlament bellíssim, literari, ple d'estimació cap a mi que em va encantar. No puc estar-me de posar-lo, amb el seu permís, ací:
"L’espai i el temps els tenim ben definits: Tavernes, Beneixama; i no fa tants d’anys com perquè les bruixes no hagueren canviat ja la granera per d’altres mitjans de transport més complexos, tot i que no tan ecològics. Sort que sempre hi ha, ací, a Castelló, i arreu, qui provem d’espantar-les i fer-les plegar llapint!
Amb literatura i amb raons, -i enteneu-m’ho, per favor, aquesta vegada, com a tautologia...
L’heroi, el povil d’una família valenciana, que, mogut per una pregona estima als seus i al seu món, per una curiositat fundadora; abillat amb els atributs que li són ben naturals -i que el seu companyó Francesc Sarrió enumerava fa ben poc: l’entusiasme, la tenacitat, el rigor, l’amor a l’ordre i a l’endreç...-, decideix enfilar alegre, l’ufanós, l‘inacabable camí de l‘estudi.
Així, xino xano i meravella rere meravella, arriba a aprendre per a ensenyar, per a mantindre, per a transmetre, per a transformar, per a ser -i per a fer-nos-hi!- feliç.. Car tots sabem que Francesc Gascó ha estat mestre i encara és docent, ara a la Secundària i al Batxillerat, i aquesta és una professió d’amor...
Al nostre heroi, el talent del pare el forneix de llibres, de prestatges i prestatges de llibres; i les riqueses de la mare, de les tietes, del tiet... el curullen de segles memòria.
Però heus ací el conflicte: tot aquest tresor que sap dins seu no troba manera de fer-lo fluir talment el riu juganer, clar d’aigües que espurnegen i que ens conviden a submergir-nos-hi que ara és, sinó que resta empresonat al seu cor com si fóra una profunda bassa d’argent...
Què passa? Què hi ha de fer?
La llengua, de mel i de brunzits, de terra i de cases, de pedra i de cultius, de camins i de verds, d’arbres, de muntanyes, de llars que fumegen, de pluja i de flors, de sol, d’abelles i de neu, dels homes i de les dones, de les vides de Beneixama hi és per a escandallar basses, mars oceanes i fins i tot pous ben fondos...
Tanmateix, allò que cal és una altra cosa: l’objecte màgic!
Un cavall i un sarronet ple de saborosa fruita per a emprendre l’aventura d’apamar i d’ensenyorir-se de tot aquest reialme, que, diuen ratolins, haquetes, llops i raboses; formigues, corbs, xitxarres i serps, que certa princesa li sap fiar...
Així, l’heroi, inicia un nou viatge del qual ha tornat victoriós i enriquit.
I generós. Perquè és a nosaltres i als que han de vindre que ens ha fet present de les rondalles precioses que ha recuperat del dolor de la pèrdua i de l’oblit a què, aquest, i els temps moderns i, sols de vegades, ignorants, les haurien fet captives.
Unes joies, aquestes rondalles, que Francesc Gascó, el nostre agosarat heroi, ens ofereix enlluernadores, sense desbastar, polides amb un finíssim paper de vidre filològic que ens permet fantasiar, com ja, també, deu haver (fet) notar abans, que són les veus de Leonor, de Carmen, de Ricardo, de Maruja, d’Àngels, d’Honorio, de Rosa, i de les generacions que els precediren aquelles veus que realment escoltem en llegir-les.
Quan les llegim, quan les llegim... Quan les llegim.
Els únics camins inescrutables són els de la lectura. I això més que no l’heroi, ho sap el gran mestre que aquest és i, per això, ens deixa campar amb llibertat -i embutxacar-nos-en a pleret!- pel tresor que ha garbellat.
Llegiu-les, feu-vos-les llegir, doneu-les de llegir a qui estimeu, als fills, als alumnes...
Motiveu-los amb aquest índex nostradíssimament universal que és ple de xiquets enjogassats i de bones xiquetes, de veritats i de mentides, d’astúcies, de nueses i de matalasos , de deuets i de dimonis, de flors, de fetges, de figues, d’animalons; d’amics i de no tan amics, de bròfecs, d’estudiants, de monges, de desvegonyits i de picardioses... sempre vius, mercé a la gràcia del girablau que és sempre el relat.
Els relats dels que ja no hi són, dels que som i dels que seran, enfilats per una tradició de paraules i sentits esponerosos com la que hui ens presenten Francesc Gascó i l’Editorial Germania".
L’heroi, el povil d’una família valenciana, que, mogut per una pregona estima als seus i al seu món, per una curiositat fundadora; abillat amb els atributs que li són ben naturals -i que el seu companyó Francesc Sarrió enumerava fa ben poc: l’entusiasme, la tenacitat, el rigor, l’amor a l’ordre i a l’endreç...-, decideix enfilar alegre, l’ufanós, l‘inacabable camí de l‘estudi.
Així, xino xano i meravella rere meravella, arriba a aprendre per a ensenyar, per a mantindre, per a transmetre, per a transformar, per a ser -i per a fer-nos-hi!- feliç.. Car tots sabem que Francesc Gascó ha estat mestre i encara és docent, ara a la Secundària i al Batxillerat, i aquesta és una professió d’amor...
Al nostre heroi, el talent del pare el forneix de llibres, de prestatges i prestatges de llibres; i les riqueses de la mare, de les tietes, del tiet... el curullen de segles memòria.
Però heus ací el conflicte: tot aquest tresor que sap dins seu no troba manera de fer-lo fluir talment el riu juganer, clar d’aigües que espurnegen i que ens conviden a submergir-nos-hi que ara és, sinó que resta empresonat al seu cor com si fóra una profunda bassa d’argent...
Què passa? Què hi ha de fer?
La llengua, de mel i de brunzits, de terra i de cases, de pedra i de cultius, de camins i de verds, d’arbres, de muntanyes, de llars que fumegen, de pluja i de flors, de sol, d’abelles i de neu, dels homes i de les dones, de les vides de Beneixama hi és per a escandallar basses, mars oceanes i fins i tot pous ben fondos...
Tanmateix, allò que cal és una altra cosa: l’objecte màgic!
Un cavall i un sarronet ple de saborosa fruita per a emprendre l’aventura d’apamar i d’ensenyorir-se de tot aquest reialme, que, diuen ratolins, haquetes, llops i raboses; formigues, corbs, xitxarres i serps, que certa princesa li sap fiar...
Així, l’heroi, inicia un nou viatge del qual ha tornat victoriós i enriquit.
I generós. Perquè és a nosaltres i als que han de vindre que ens ha fet present de les rondalles precioses que ha recuperat del dolor de la pèrdua i de l’oblit a què, aquest, i els temps moderns i, sols de vegades, ignorants, les haurien fet captives.
Unes joies, aquestes rondalles, que Francesc Gascó, el nostre agosarat heroi, ens ofereix enlluernadores, sense desbastar, polides amb un finíssim paper de vidre filològic que ens permet fantasiar, com ja, també, deu haver (fet) notar abans, que són les veus de Leonor, de Carmen, de Ricardo, de Maruja, d’Àngels, d’Honorio, de Rosa, i de les generacions que els precediren aquelles veus que realment escoltem en llegir-les.
Quan les llegim, quan les llegim... Quan les llegim.
Els únics camins inescrutables són els de la lectura. I això més que no l’heroi, ho sap el gran mestre que aquest és i, per això, ens deixa campar amb llibertat -i embutxacar-nos-en a pleret!- pel tresor que ha garbellat.
Llegiu-les, feu-vos-les llegir, doneu-les de llegir a qui estimeu, als fills, als alumnes...
Motiveu-los amb aquest índex nostradíssimament universal que és ple de xiquets enjogassats i de bones xiquetes, de veritats i de mentides, d’astúcies, de nueses i de matalasos , de deuets i de dimonis, de flors, de fetges, de figues, d’animalons; d’amics i de no tan amics, de bròfecs, d’estudiants, de monges, de desvegonyits i de picardioses... sempre vius, mercé a la gràcia del girablau que és sempre el relat.
Els relats dels que ja no hi són, dels que som i dels que seran, enfilats per una tradició de paraules i sentits esponerosos com la que hui ens presenten Francesc Gascó i l’Editorial Germania".
És una de les coses més boniques que mai han escrit sobre mi. En fi, que el llibre m'està reportant un munt d'energies positives que em fan molt i molt de bé.
Acabada Laura, em pertocava a mi fer el meu parlament. I què podia dir jo després d'açò? Sort que m'havia escrit el guió perquè, si no, no ho hauria pogut fer. Estava molt emocionat. Vaig parlar de com havia fet el llibre, com havia recollit les rondalles i tot el que significa per a mi Beneixama: el seu món mític, la seua llengua i tot d'històries i sentiments que he condensat en eixes pàgines. Com no podia ser d'una altra manera, vaig parlar de la meua família, de tots els qui m'havien contat rondalles. Des de la meua àvia Àngela a ma mare, del meu tiet Honorio i la meua cosina Rosa, de tots i totes. Però, especialment, de la meua tieta Leonor. Com més passa el temps, més la trobe a faltar. Ella ha estat la memòria que m'ha permés recollir una bona part del rondallari de Beneixama. D'eixa saba valenciana que ompli els racons més pregons de l'ànima del nostre poble. Per molt que alguns en reneguen i vulguen fer-se'n els forasters. I tot embolcallat per les il·lustracions de les rondalles i d'imatges de Beneixama i el Salze...
Passats els parlaments i la lectura d'alguna rondalla de Beneixama, va començar un fructífer diàleg amb el públic on vam poder filosofar sobre l'oportunitat o no de les traduccions rondallístiques, sobre la seua vigència, de la importància de la nostra llengua catalana per a ser valencians... De tot una mica.
Finalment, el sopar i, entre mig, la rifa d'alguns dels productes beneixamins per excel·lència: l'herber i el vi.
Una presentació preciosa que no oblidaré en molt de temps. Gràcies a totes i a tots per fer-la possible.
Ací teniu enllaços a alguns blogs que se n'han fet ressò:
Laura Santacruz
Francesc Mompó
Mercè Climent
Manel Alonso
Editorial Germania
Les fotos que il·lustren el post han estat extretes d'eixos blogs.
La presentació del llibre també es va poder seguir per Twitter.
Fins i tot, hi va haver un vídeo promocional.
Acabada Laura, em pertocava a mi fer el meu parlament. I què podia dir jo després d'açò? Sort que m'havia escrit el guió perquè, si no, no ho hauria pogut fer. Estava molt emocionat. Vaig parlar de com havia fet el llibre, com havia recollit les rondalles i tot el que significa per a mi Beneixama: el seu món mític, la seua llengua i tot d'històries i sentiments que he condensat en eixes pàgines. Com no podia ser d'una altra manera, vaig parlar de la meua família, de tots els qui m'havien contat rondalles. Des de la meua àvia Àngela a ma mare, del meu tiet Honorio i la meua cosina Rosa, de tots i totes. Però, especialment, de la meua tieta Leonor. Com més passa el temps, més la trobe a faltar. Ella ha estat la memòria que m'ha permés recollir una bona part del rondallari de Beneixama. D'eixa saba valenciana que ompli els racons més pregons de l'ànima del nostre poble. Per molt que alguns en reneguen i vulguen fer-se'n els forasters. I tot embolcallat per les il·lustracions de les rondalles i d'imatges de Beneixama i el Salze...
Passats els parlaments i la lectura d'alguna rondalla de Beneixama, va començar un fructífer diàleg amb el públic on vam poder filosofar sobre l'oportunitat o no de les traduccions rondallístiques, sobre la seua vigència, de la importància de la nostra llengua catalana per a ser valencians... De tot una mica.
Finalment, el sopar i, entre mig, la rifa d'alguns dels productes beneixamins per excel·lència: l'herber i el vi.
Una presentació preciosa que no oblidaré en molt de temps. Gràcies a totes i a tots per fer-la possible.
Ací teniu enllaços a alguns blogs que se n'han fet ressò:
Laura Santacruz
Francesc Mompó
Mercè Climent
Manel Alonso
Editorial Germania
Les fotos que il·lustren el post han estat extretes d'eixos blogs.
La presentació del llibre també es va poder seguir per Twitter.
Fins i tot, hi va haver un vídeo promocional.
.JPG)
