NIT DE SANT JOAN 2009

En aquesta nit màgica de sant Joan totes les terres dels Països Catalans ens unim al voltant del foc, de la música, de la festa. La flama del Canigó ens agermana amb els amics d'Occitània. Que tots els bons desitjos per a la nostra nació s'acomplisquen!!!

Avui les fades i les bruixes s'estimen

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.

És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

Maria Mercè Marçal

25 D'ABRIL A VALÈNCIA, UNA MICA ENDARRERIT

Un any més la manifestació per les llibertats nacionals del País Valencià del 25 d'abril. Enguany hi havia menys gent que altres vegades. Deu ser que les persones se'n cansen. Sí. Cansa molt haver de resistir l' intent de genocidi lingüístic i cultural que patim els valencians dia rere dia. Tanmateix tampoc no n'érem pocs. Els diaris i l'organització diuen que 30.000 persones (d'altres diuen que n'hi havia 15.000 i l'ajuntament de València diu que 2.000 (es veu que no saben comptar)). Jo no gose a dir quants en seríem. Va ser el moment de retrobar amics i coneguts i de veure-hi un jovent majoritari que és el nostre futur. Al principi hi van haver coses curioses. A la plaça de sant Agustí de València, des de dalt d'una finca, un grup de feixistes van desplegar una senyera gegantina de la ciutat de València i una pancarta que deia "No mos fareu catalans". Realment el que ells volien era provocar l'enfrontament i els de la manifestació nostra se'ls van riure a gust. A més, no van poder evitar exhibir una bandera d'Espanya, la que ells realment volen imposar-nos (vegeu-la marcada amb una fletxa a la foto). Els hauríem pogut dir "No mos fareu espanyols", però, per a què? Vam tindre una festa grossa, ens vam desfogar, vam cridar fort i vam carregar piles, que falta ens en fa. Durant el trajecte, el "feixisme local" ens va obsequiar, també, amb ous pudents farcits de blau a la plaça del Parterre de València, just on hi ha l'estàtua eqüestre de Jaume I. Vam acabar a la plaça de la Reina amb parlaments i la interpretació de la Muixeranga.

Paral·lelament, a Palma de Mallorca, una cadena de persones pel català, per la nostra llengua d'enllà de la mar.
En fi, que ahir el cor del País bategava acompassat entre Palma i València.
Les fotos no són massa bones perquè estan fetes amb el mòbil. Si en voleu veure de millors, podeu clicar ací.

25 D'ABRIL: PER LES LLIBERTATS NACIONALS DEL PAÍS VALENCIÀ

Perquè volem. Perquè ho sabem. Perquè hi tenim tot el dret. Perquè som una nació i volem un estat. Perquè volem seguir sent valencians. Perquè no volem ser el que no som. Perquè no som ells ni volem ser com ells. Per la nostra llibertat. Per la llibertat del nostre poble. INDEPENDÈNCIA!!!!

Canto la terra,
la dissortada terra amorosa i distreta,
la que és petjada per gent forastera, d’estranya parla,
que xucla, avara, la sang de ses venes,
sense un batec d’amor nostre en el cor
ni el mot gentil de la gràcia en els llavis;
i ella, insensible a les aspres ferides que li han obert els estranys
i els fills que no l’aimen, no es cansa mai de donar noves flors
i els saborosos fruits on l’ocell pelegrí de mel s’abeura
i refila després la cançó clara de goig i de festa.
Canto la terra.

Miquel Duran de València.

DIADA DE SANT JORDI: LLIBRES I ROSES

Per a totes i tots els qui creiem que tot està per fer i tot és possible avui!!!!

UN "HIMNE" QUE NO TÉ PER ON AGAFAR-LO

Des de fa un munt d'anys, els valencians i valencianes que no ens sentim gens vinculats amb eixe "país veí" que ens tracta com a una colònia més un dia si i l'altre també, gaudim d'un "himne" que fa... pena? Bé, es tracta del famosíssim "Himno de la Exposición" de València de l'any 1909. La lletra d'aquesta composició dóna poc joc a un nacionalisme valencià seriós. Vegeu-ne sinó, la lletra (traduïda de l'original castellà, lletra de Maximilià Thous:

Per a ofrenar noves glòries a Espanya,
tots a una veu, germans, vingau.
¡Ja en el taller i en el camp remoregen
càntics d'amor, himnes de pau!

¡Pas a la Regió
que avança en marxa triomfal!

Per a Tu la vega envia
la riquesa que atresora,
i es la veu de l'aigua càntic d'alegria
al compàs i al ritme de guitarra mora...

Paladins de l'art t'ofreren
ses victòries gegantines;
i als teus peus, sultana, tons jardins extenen
un tapís de murta i de roses fines.

Brinden fruites daurades
els paradisos de les riberes;
penjen les arracades
baix les arcades de les palmeres.

Sona la veu amada
i en potentíssim, vibrant ressò,
notes de nostra albada
canten les glòries de la Regió.

Valencians: en peu alcem-se.
Que nostra veu
la llum salude d'un sol novell.

Per a ofrenar noves glòries a Espanya,
tots a una veu, germans, vingau.
¡Ja en el taller i en el camp remoregen
càntics d'amor, himnes de pau!

¡Flamege en l'aire
nostra Senyera!

¡Glòria a la Pàtria!
¡Vixca Valencia!
¡VIXCA! ¡¡VIXCA!! ¡¡¡VIXCA!!!

Convindreu amb mi que la lletra és ben poc engrescadora. I és que hi ha tanta gent a València que està encantada "d'ofrenar" tot el que pot... que així ens va. És ben difícil poder encabir tants tòpics en tan poques lletres. I el cas és que d'aquest "himne", la dreta més cavernícola i el blaveram més reaccionari i coent n'han fet causa de batalla i element identificador (és un dir) de la terra dels valencians. L'altre dia, sense anar-ne més lluny, li van encomanar al tenor Plácido Domingo que en fera la versió en valencià i en castellà. Quin honor! Quant d'"abolengo"! Però ara resulta que la família de Maximilià Thous ha esclatat, farta com està de l'ús partidista que el PP i el dretam valencià fa de la figura del seu parent, l'autor de la lletra de l'himne i en una carta al diari els hi diuen tot el que en pensen. Pel seu interès, pense que paga la pena reproduir-la. Per cert, la música és del conegut compositor Josep Serrano. Ací va la carta:

Abel Thous Bayarri

Arran de les nombroses notícies i opinions aparegudes els últims dies referents al Himno a la Exposición, els besnéts de Maximilià Thous Orts ens sentim obligats a esclarir algunes imprecicions i a desmentir algunes falsedats.
Segons notícia d'Europa Press publicada a Levante EMV el 05 / 12 / 2008 i titolada: Plácido Domingo: "Los valencianos deben estar muy orgullosos de su región", a l'acte de gravació "estuvieron presentes familiares de Maximiliano [Tous]". Doncs no!, cap familiar de Thous no va assistir a l'acte, vàrem declinar les invitacions com sempre ho hem fet, com sempre ho varen fer el nostre pare Albert Thous i el nostre iaio Maximilià Thous Llorens.
Per respecte a la seua memòria, els descendents de M.Thous Orts ens neguem a la utilització parcial de la seua imatge en benefici d'interessos polítics que Thous Orts mai no hauria compartit. La nostra no és una actitud ni ideològica ni radical, no volem negar allò innegable, Maximilià Thous Orts va escriure, en castellà, la lletra de l'Himno de la Exposición però això sí, cal esclarir-ne les circumstàncies especials que hi varen concórrer, o pel contrari ningú no entendria res i continuaríem assistint a l'actual desgavell de teories, afirmacions gratuïtes i falsedats.
Maximilià Thous Orts va rebre l'encàrrec de l'aleshores Alcalde de València, D. Tomás Trénor de facilitar-li al Mestre Serrano un monstre, és a dir una lletra sense cura del contingut sobre la qual, el compositor puguera anar enllestint la música, del que hauria de ser un himne ofert al rei Alfonso XII en la seua visita a l'exposició. L'encàrreg de la lletra ja havia estat encomanat a Teodoro Llorente Olivares, indiscutible (i indiscutit) patriarca de la Renaixença valenciana. El fet que Llorente es trobara a València i Serrano i Thous a Madrid, va determinar que aquesta solució fóra operativa per qüestió de temps i també perquè Serrano i Thous ja havien treballat junts en altres composicions i s'entenien prou bé. Tot i que allò que Thous havia de fer, no era ni definitiu ni trascendent en el contingut, ell, que sempre s'havia declarat admirador i deixeble de Llorente va voler beure en les fonts del seu mestre i es va basar en el famós Discurso de Llorente en el banquete de Elche(Las Provincias, nº 15.402, 18 /11/1908), per tal que el seu monstre facilitara encara més la lletra definitiva de Llorente.
Fou el mateix Teodoro Llorente Olivares qui, en sentir la música de Serrano amb el monstre de Thous va manifestar que estava molt bé com estava i que ell no hi canviaria res. És així com Thous es va convertir en autor accidental, tant pel que fa a la intenció com pel que fa al resultat, d'allò que més endavant (durant la Dictadura de Primo de Rivera) es convertiria en Himno Regional. I és per això també, pel que els descendents de Maximilià Thous Orts ens resistim que aquesta xicoteta col·laboració, involuntària en la seua posterior dimensió, siga considerada com la seua obra més important , ell que va ser un autor prolífic i multidisciplinar de gran èxit en totes les seues vessants, (periodista, autor teatral, cineasta, poeta i etnògraf ).
Aquesta és la informació que ens ha estat trasmesa de pares a fills a tots els Thous i està documentada i a l'abast de qui la vulga consultar.
Pel que fa a la nostra incompareixença als actes commemoratius del Centenari de l'Himno, l'explicació és ben senzilla, com a únics hereus seus, ens assisteix el compromís i el dret a no admetre cap censura en referència a la seua imatge i si en el seu currículum, no s'inclou la tasca convençuda de Maximilià Thous Orts en defensa del valencià, de la seua normalització (ell fou promotor i signant de les Normes ortogràfiques de 1932) i de la unitat de la llengua, s´estarà deformant i falsetjant aquesta imatge. No podem evitar aquesta censura sistemàtica de l'Ajuntament i ara també de la Generalitat i dels mitjans de comunicació que li són afectes o d'aquells públics que utilitza com a propis, però sí que podem denuanciar-los i negar-nos a donar-los cobertura amb la nostra presència.
No entenem tampoc la intenció de Rafael Roca amb el seu article L'Himne de l'Exposició de Teodoro Llorente (Levante EMV, 07 / 12 / 2008). Potser intenta negar l´espanyolisme convençut i proclamat de Teodoro Llorente Olivares? Si és així, ningú li nega el dret a intentar-ho però si en l'intent pretén enfrontar Llorente i Thous, atribuint-li a Thous el paper de "submís" estarà "fent figa" perquè Thous mai no s´hauria enfrontat a Llorente i perquè , tot i no ser l'únic, Thous fou un dels pocs intel·lectuals de principis del segle XX que no encaixen en aquest paper. Per respecte a Llorente, no entrarem a valorar políticament la seua composició ni per suposat en qüestionarem la qualitat però bastaria un senzill comentari de text de qualsevol estudiant de batxillerat per extrau-re'n conclusions. Deixem-ho córrer.
No podem acabar aquest aclariment sense un reconeixement al Mestre Serrano tot i puntualitzant que si Thous hagués escrit la lletra de l'Himno conscientment i voluntàriament, no hauria acceptat cap imposició en la lletra ni de Serrano ni de ningú i de ben segur, la lletra hauria estat una altra o l'hauria escrita un altre.

*Besnét de Maximilià Thous

Ací teniu l'enllaç a la notícia:

http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=2008121000_19_529814__Aclariments-sobre-Himno

ARA QUE OBAMA HA GUANYAT.. NO ENS TOCARÀ A NOSALTRES?

PRE-DIADA DEL NOU D'OCTUBRE

Enguany li he agafat gustet a això dels blocs i n'he creat dos de nous per als alumnes de 3r d'ESO i de 2n de Batx de l'intitut on treballe. Als de 3r els he posat aquesta "auca" que he fet creant els textos i aprofitant les imatges que he trobat en aquesta adreça: http://www.auques.cat/

DECLARACIÓ D'INTENCIONS

Com encara em queden recialles de la festa d'ahir, li prenc prestats uns apunts a l'amic Josep de "El cafè de nit" per a fer el post d'avui, amb una cançó de l'Ovidi Montllor que és tota una declaració d'intencions i amb la qual m'identifique molt i molt. Fa així:

Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d'estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.

Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.

Queda clara, per tant, per a tothom,
la meua carta de naturalesa.
No és miracle, ni és un mal son;
m'ha tocat, i és la meua feblesa.

Quede clar, també, que són covards,
tots aquells qui obliden les arrels.
Seran branca d'empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats dels estels.

És ben trist encara avui parlar,
i posar al seu lloc una història.
Fins ací ens heu fet arribar.
De tan grossa raó, naix la glòria.

I torne a repetir: sóc alcoià.
Tinc senyera on blau no hi ha.
Dic ben alt que parle català
i ho faig a la manera de València

Ovidi Montllor

A tota la colla de blocaires que ens estimem la nostra terra i volem seguir sent el que som i no el que alguns voldrien que fórem.

La imatge l'he treta de:
ximo.wordpress.com/.../

DIADA DE CATALUNYA I ESTELADA

Per a tots aquells que encara es pensen que Espanya és compatible amb nosaltres: INDEPENDÈNCIA!!!!

La imatge l'he treta de:
commons.wikimedia.org/wiki/Image:Bandera_Este...

CANTO LA PÀTRIA

Per anar escalfant motors, de cara a la Diada, no va gens malament recordar alguna de les poesies de Miquel Duran de València. Un valencià que ho tenia tot ben clar:

CANT A LA TERRA NATIVA

Canto la pàtria,

canto la dolça, la pròdiga terra,

la de les hortes immenses i càlides,

la de les aspres muntanyes altives,

la de la mar amorosa i tranquil·la.

Canto la pàtria.

Canto la pàtria captiva i soferta,

la dissortada pàtria oblidada,

la que un poble més fort li imposà noves lleis i altra llengua.

Canto la pàtria, per a que mon cant

tots els bons fills de la terra l’escolten,

tots els homes, les dones i els tendres infants,

les bèsties, les flors, els arbres, les plantes,

tot lo que és de la terra i torna a la terra,

i té el regust d’ella, l’entranya, expressió, el nexe i el nervi,

car no vull ser foraster en ma pàtria.

Canto la pàtria.

La imatge del post l'he treta de:

www.grec.net/cgibin/fotcl.pgm?NDCH=0320002...