TRUCA UN INSPECTOR

TRUCA UN INSPECTOR. Autor: J.B. Priestley. Títol original: An Inspector Calls. Direcció: Josep Maria Pou. Actors i actrius: Josep Maria Pou (Inspector Goole), Carles Canut (Arthur Birling), Victòria Pagès (Sybil Birling), Ruben Ametllé (Gerald Croft), Paula Blanco (Sheila Birling), David Marcé (Eric Birling).Teatre Goya. Barcelona.

Els Birling, família de l'alta burgesia fabril de la ciutat, celebra la festa de prometatge de la filla, la Sheila Birling, amb Gerald Croft. Es tracta de l'hereu dels Croft, una altra família de la bona societat del moment, propietaris, també, d'altres indústries. Quan tot va com s'esperava i tothom es troba contentíssim per l'enllaç de la Sheila i l'Arthur (unió que comportarà un refermament de la posició de poder d'ambdues famílies en la societat del moment) truquen a la porta. És l'inspector Goole. Arriba per investigar la mort d'una xica a l'hospital que s'ha suïcidat bevent un líquid corrosiu. Al principi, tot sembla ser un malentès. La relació dels diferents membres de la família amb la xica morta és, aparentment, superficial i poc important. Però, com en tota obra de suspens, res no és el que sembla. A poc a poc, totes les peces del trencaclosques van situant-se al seu lloc mentre les misèries més íntimes de cadascú es posen al descobert. Qui ha estat el culpable últim del suïcidi de la xica? Ens trobem amb un final inesperat.

Aquesta obra és un exercici magnífic de qüestionament dels principis més rancis de la societat del moment, la de la societat prèvia a la primera guerra mundial. Tot de convencions socials (els diners, la posició social, l'educació o bones maneres...) que, com en una teranyina, atrapen els seus membres, com una cotilla de la qual és difícil desprendre's. L'edifici social, hipòcrita i, en bona mesura, menyspreable, és posat en solfa a través de la dubtosa moralitat (o fidelitat als propis principis) que suposa la consideració de l'ésser humà en funció de la seua posició a la societat.

Aquesta obra s'esdevé ràpidament i entreté en tot moment. La feina dels actors és magnífica, des del Josep Maria Pou al Carles Canut. I no ens hi podem deixar la Victòria Pagès i els altres. Una obra molt recomanable, amb una escenografia i un vestuari molt cuidats. La llàstima és que no puguem veure, amb tota la normalitat del món que caldria, teatre en català a València fet des de qualsevol indret on es parla català; que, si en vols veure, hages de desplaçar-te ben lluny o t'hi trobes amb totes les dificultats del món (poques funcions, entrades mínimes, publicitat escassa o deficient...). D'això també se'n diu genocidi cultural i lingüístic.
Si voleu llegir una altra crònica de l'obra, amb marca de qualitat, ací teniu la dels amics de "El cafè de nit".

Imatges extretes d'Internet i de la pàgina del Teatre Goya.

ELS NOIS D'HISTÒRIA.

ELS NOIS D’HISTÒRIA. Autor: Alan Bennett. Direcció: Josep Ma Pou. Actors i actrius: Maife Gil, Josep Minguell, Nao Albet, Jordi Andújar, Javier Beltran, Oriol Casals, Alberto Díaz, Xavi Francés, Llorenç González, Jaume Ulled, Ferran Vilajosana, Josep Ma Pou. Teatre Goya. Barcelona.

“Els nois d’història” és una de les obres més conegudes de Bennet. Es tracta d’una sàtira sobre el sentit de l’educació: És un camí cap a l’èxit o cap a la superació personal? Ens trobem en un institut de secundària anglés. Allà, un grup de xicots es preparen per a superar els exàmens d’ingrés a Òxford i Cambridge. Estan comandats per un professor atípic: Hèctor. Creu en una educació destinada a la formació personal, a posar en valor la persona. El director de l’escola està entestat a aconseguir que la majoria d’alumnes d’aquesta classe arriben a superar les proves d’ingrés. Seria el triomf de l’escola i, també, d’ell mateix. Per allà trobarem també una professora, la senyora Lintott (Maife Gil). Fa el paper d’una professora que li queda poc per a jubilar-se. Està cansada i decebuda de tota una vida dedicada a l’ensenyament on no ha aconseguit els objectius que es proposava. La rutina l’aclapara. Per capgirar l’apatia que, segons traspua de l’opinió del director, regna a l’escola, aquest contracta un jove professor, Irwin (Jordi Andújar) per tal que prepare els xicots per a les proves d’accés. L’enfrontament entre la manera de veure el paper de l’ensenyament per part de l’Hèctor i el nou professor serà el detonant d’altres coses més amagades.

Aquest és el plantejament de l’obra, com qui diu. Però hi ha molt més: la magnífica interpretació que fan tots els actors i l’actriu de l’obra. Els joves actors són capaços, també, de cantar quan cal, perquè així ho demana la situació teatral. I ho fan molt bé. Ara bé, que ningú ho malinterprete: l’obra no és un musical. Divertida, mordaç, intel·ligent, entretinguda. Passa molt ràpid i no deixa indiferent. Et fa plantejar-te quin és el sentit de l’educació i fa veure que hi ha uns límits en la relació professor/alumnes que mai no s’han de transgredir. Però això només és un motiu més a l’obra que et fa veure com totes les persones, fins les més nobles, també tenen espais foscos o poc honorables. I això afecta a tots: l’Hèctor, el director, el professor nou, la professora i, fins i tot, els mateixos xicots que esperen l’èxit en les proves.

Si voleu llegir una magnífica crítica de l’obra, visiteu “El cafè de nit”. D'ací n'he tret la foto que il·lustra el post.