Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris MÚSICA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris MÚSICA. Mostrar tots els missatges

dimarts, 30 de març del 2010

MARIA DEL MAR BONET A CATARROJA

El divendres passat, dia vint-i-sis, vam poder gaudir l'Oreto i jo (amb la bona amiga Teresa) d'un magnífic concert de la cantant mallorquina Maria del Mar Bonet. Feia més d'un mes i mig que en teníem les entrades i, la veritat, tenia moltes ganes d'escoltar-la. I també d'aconseguir que Oreto la puguera escoltar en directe (sempre es queixava que no l'havia mai sentit així).
Es tractava d'un dels concerts que està fent Maria del Mar Bonet per tal de cantar les cançons del seu disc "Terra secreta". El Teatre Auditori de Catarroja (TAC) era ple de gom a gom. Nosaltres estàvem a primera fila (realment, a la segona, però és que la primera estava sense ocupar), al centre. Es veia tot molt i molt bé.
A l'hora en punt va començar el concert. Una Maria del Mar molt sòbria, vestida de negre i acompanyada de quatre músics magnífics (el percussionista i el pianista eren increïbles!). La primera de totes, "País Secret", un poema de Robert Graves dedicat a les dones. Després, "La dansa de l'amor", "Per una cançó", "Mai donis per finit", "La rosa de l'adéu", "Merhaba", i totes les altres cançons que composen aquest disc magnífic.
I tot era un goig: la música, la veu. I és que escoltar Maria del Mar Bonet en directe és tocar el cel. Dir que m'ho vaig passar molt bé és quedar-m'hi curt. La seua veu, els seus gestos, la música dels instruments, creava un ambient màgic. Vam poder oblidar la grisor analfabeta que ens amenaça i em va arribar el pensament que, mentres tinguem persones com ella que eleven la nostra llengua i la nostra cultura a eixe nivell, encara tenim una esperança de sobreviure com a poble. De retruc, vaig pensar, també, en tot el que es perden aquells que ens negarien fins el dret a viure, si podien, només perquè ens estimem la nostra cultura i el nostre país. Aquest País que, on en dir "Bon dia" et responen amb un "Bon dia".
Per acabar, els bisos. El TAC s'omplia d'aplaudiments que eren desigs de més cançons. I ella ens va cantar, llavors, "La jota marinera", "Des de Mallorca a l'Alguer" (aquesta cançó va arrencar aplaudiments en aquelles estrofes que fan "
Els mots que canta la gent: vives paraules que entenc, que tots parlam el mateix", la ciència feta música i bellesa). I encara en volíem més: aplaudiments, aplaudiments, i el TAC s'enfonsava!!! I va arribar l'última cançó, a capella, i ací Maria del Mar Bonet ens va dir que ens estimava d'una manera ben elegant, amb la lletra i la música de "So de pastera".
I així es va acabar aquest concert fabulós. De tornada, cap a casa, Oreto i jo seguíem com en un núvol, bressolats per la veu de Maria del Mar Bonet. Aquesta vegada, però, des del seu disc. I és que no ens cansem d'escoltar-la.

Heus ací el poema de Robert Graves:

PAÍS SECRET:

Tota dona de natura reial
té un país secret que li és més ver
que aquest pàl·lid món extern:
-A mitjanit quan el silenci l'envolta
deixa de banda agulla o llibre
i el visita d'amagat
-Aclucant els ulls, ella improvisa
una tanca amb cinc barres entre bedolls,
salta per sobre, pren possessió.
-Llavors corre, vola o bé cavalca
(un cavall al trot ve a saludar-la)
i viatja allà on vol;
-Fa créixer l'herba, fa obrir-se els lliris
de botó a flor mentre guaita,
i els peixos mengen de la seva mà.
-Ha fundat pobles, ha plantat arbredes,
ha buidat valls per rierols que corren
frescs a una badia tancada.
-Mai he gosat interrogar el meu amor
sobre el governament del seu reialme,
sobre la seva geografia.
Ni l'he seguit entre aquells bedolls
encamellant-me sobre la tanca
i espiant entre la boira.
-M'ha promès, però, quan morí,
un lloc sota el seu palau privat
a una clariana del bosc,
on creixen gencianes i violes
on de vegades ens trobàrem.




dijous, 4 de desembre del 2008

ERIK SATIE


L'altre dia vam anar Oreto i jo a la famosa manifestació contra la política educativa (és un dir) de la Generalitat Valenciana. Abans de manifestar-nos cívicament i democràtica, vam poder anar de botigues. En una d'elles, em vaig poder comprar un disc d'Erik Satie. És un dels meus autors preferits i, casualitats de la vida, no vaig saber qui era fins que el Kike, de "La cuina vermella" en va penjar la melodia que més m'agradava.
Així doncs, crec que és de justícia dedicar-li aquest post. Bé, i a la Txell, també (guapa!).






dimecres, 11 de juny del 2008

EDITH PIAF


Per qüestions familiars, d'estudis i d'afinitat lingüística, sempre he trobat relativament senzilla la comprensió del francès. És una llengua que, a poc que t'hi poses, pots arribar a entendre per la seua proximitat al català.
Avui dia és bastant difícil poder veure pel·lícules franceses en francès com no vages a cinemes específics, sobretot a València, o si no te'n compres el DVD a llocs com ara la Fnac. A la tele, si en fan alguna, és allà a quina hora. En un horari incompatible per als qui treballem com no siga que tingues la possibilitat de programar el vídeo i veure-la quan pugues.
I què té a veure tot plegat amb l'Edith Piaf? Doncs, realment, no massa. Simplement era una manera una mica "neuròtica" d'explicar, d'introduir que, de sempre, m'ha agradat com aquesta dona interpretava les cançons. Amb eixa veu tan particular que semblava destil·lar un cert dolor amagat sota les paraules més belles. Va tindre una vida, certament interessant, que no explicaré perquè tenim a l'abast mitjans suficients per a buscar-ne dades, com ara, la sempre adient "wikipèdia".
Bé, a la que anàvem. L'Edith Piaf té cançons molt boniques, des de les mítiques "La vie en rose", "Padam...Padam" o "Non, je ne regrette rien..." a d'altres de menys conegudes com potser "Sous le ciel de Paris", "Bravo pour le clown", "C'est à hambourg" o "Les amants de Paris".
Hauria pogut escollir-ne qualsevol, però he triat aquesta perquè em recorda París i un viatge amb imatges precioses que tinc gravades a la memòria. Estic segur que, si algun dia hi anem plegats Oreto i jo, encara el trobaré més bonic. És el que té veure el món a través dels ulls de la persona que estimes.
Ací us deixe amb la cançó:

Les amants de Paris

Lletra: Léo Ferré. Música: Léo Ferré, E. Marnay 1948

Les amants de Paris couchent sur ma chanson.
A Paris, les amants s'aiment à leur façon.
Les refrains que je leur dis,
C'est plus beau que les beaux jours.
Ça fait des tas d'printemps et l'printemps fait l'amour.
Mon couplet s'est perdu
Sur les bords d'un jardin.
On ne me l'a jamais rendu
Et pourtant, je sais bien
Que les amants de Paris m'ont volé mes chansons.
A Paris, les amants ont de drôles de façons...

Les amants de Paris se font à Robinson
Quand on marque des points à coups d'accordéon.
Les amants de Paris vont changer de saison
En traînant par la main mon p'tit brin de chanson.
'y a plein d'or, plein de lilas
Et des yeux pour les voir.
D'habitude c'est comme ça
Que commencement les histoires.
Les amants de Paris se font à Robinson.
A Paris, les amants ont de drôles de façons.

J'ai la chaîne d'amour au bout de mes deux mains.
'y a des millions d'amants et je n'ai qu'un refrain.
On y voit tout autour les gars du monde entier
Qui donneraient bien l'printemps pour venir s'aligner.
Pour eux c'est pas beaucoup
Car des beaux mois de mai,
J'en ai collé partout
Dans leurs calendriers...
Les amants de Paris ont usé mes chansons.
A Paris, les amants s'aiment à leur façon.
...
Donnez-moi des chansons
Pour qu'on s'aime à Paris...


M'hauria agradat penjar algun enllaç del Youtube d'aquesta cançó, però, com que no l'he trobada, us deixe aquest altre de "Sous le ciel de Paris" que també m'agrada molt:

http://es.youtube.com/watch?v=FhXQHCr-ciA&feature=related

dilluns, 7 d’abril del 2008

MIQUELA LLADÓ

Aquest darrer viatge a Mallorca, a banda de passar-m'ho pipa, m'ha permés posar-me una miqueta al dia de veus de les Balears. La bona amiga Lena ens va regalar un CD d'una cantant que desconeixia totalment, la Miquela Lladó. La veritat és que va ser una sorpresa la descoberta d'aquesta veu tan dolça i preciosa. Ara ha esdevingut una música que escolte sovint. El disc es diu Com un ventall i té tot de cançons que fan "escoltera". De les tretze que conté, n'hi ha que m'agraden de maneres diverses. Però la que més solc escoltar és la que en fa tres, i que es diu Saler de sol. Té una música i una lletra molt boniques, que animen i fan gogera:


Saler de sol


Si em tocàs sa loteria
un saler me compraria
un saler de sol,
quantes coses salaria
amb so meu saler de sol,
un saler de sol.
Dies grisos, hores buides,
gent que no troba consol,
un saler de sol.
I un llibre de finestres
per poder guaitar pel món
i un saler de sol.
I un barral de companyia
i una barra d’alegria
i una capsa de besades
i una bossa d’abraçades
i una peça de dolçor.
Si em tocàs sa loteria
un setrí me compraria
un setrí de mil colors
quantes coses tremparia
amb so setrí de colors
i un saler de sol,
dies grisos, hores buides
gent que no troba consol
un setrí de mil colors
i una casa sense portes
pels amics i pels amors
i un saler de sol.
Quins entrepans d’alegria
amb tassons de companyia
i un remenat d’abraçades
amb unes quantes besades
i una copa de dolçor
i un saleret de sol.


dissabte, 1 de març del 2008

ELS "OBRINT PAS" A BENEIXAMA!!!

Ahir van actuar a Beneixama els "Obrint Pas". Bé, no tots, perquè el lloc no donava per a massa. Ho van fer al bar "La rata cellarda". Hi vam anar a sopar Oreto, la meua cosina Carmen i jo. El sopar, boníssim: croquetes de carn d'olla, figatells, clòtxines al vapor, amanida de salmó amb fonent de formatge, llesques de pa torrat amb formatge, mel i nous; formatge i anxova; de formatge amb salmó. De postres: bomba de xocolate (de la pastisseria "Totel", d'Elda. Sí, la del Torreblanca). Vi, cervesa xeca i aigua. Abans de començar el concert, els vaig demanar que ens signaren el disc i, ben amablement ens el van dedicar. Quan va començar el concert (ben passades les dotze), el local estava ple de gom a gom. I fum, molt de fum, jovenalla, ritme i disbauxa. En fi, que feia temps que no eixíem l'Oreto i jo i ens ho vam passar pipa!

dimarts, 7 d’agost del 2007

MARIA DEL MAR BONET


M’acabe de llegir el llibre “Veu de mar. Maria del Mar Bonet”, d’Emili Garrido. Des que fa uns dies me’l vaig comprar a València, ha estat començar-lo i ja no m’he pogut aturar de llegir-lo. N’he devorat les pàgines, àvid de conèixer més coses de Maria del Mar Bonet Verdaguer. Sí, la persona, no només la cantant, que també.
És el segon llibre que llig sobre ella. L’altre era una publicació més petita (Maria del Mar Bonet. Joan Manresa), amb moltes il·lustracions d’aquarel·les fetes per ella. Molt boniques, però era només com fer una ullada breu a través d’una cortina blanca que beslluma al seu món privat. El llibre de què vos parlava primer et descobreix moltes més coses.
Fa molts anys que vaig escoltar per primera vegada la seua veu. Crec que va ser (segur que va ser) en una casset i em vaig quedar impressionat per unes cançons en la meua llengua que em costaven de seguir perquè no n’entenia totes les paraules. No estava avesat al mallorquí i alguns mots se’m perdien en el rierol sonor. Però la veu, la seua veu m’encisava. L’escoltava moltes vegades, durant molts dies. I ja no he parat fins avui d’aconseguir totes les seues cançons.
Maria del Mar Bonet m’ha acompanyat moltes estones de la meua vida, de les bones a les més dolentes. Quan he estat molt desesperat, sempre he trobat conhort en alguna cançó grega o àrab en la seua veu.
No amagaré que guarde amb molta il·lusió una foto que tinc amb ella, feta a la cambra daurada del Palau de la Generalitat, a València. Casualitats, de vegades bellíssimes, que té la vida.
Podria dir només una cançó d’ella que m’agrade? No. N’hi ha tantes! Me'n vénen ara al cap dues: “El pi de Formentor” i “Ciutat preciosa”, per exemple. La primera em serveix de bàlsem quan m’enyore molt de Mallorca. En realitat, totes les que fan part d’aquest CD “Jardí tancat”, però aquesta especialment.
Ha estat curiós comprovar com, a través del llibre, Maria del Mar Bonet va mostrant alguns paisatges i sensacions de Mallorca que jo també he tingut l’oportunitat de conèixer i estimar: carrers de Ciutat, son Marroig, Sa Foradada, el santuari de la Mare de Déu de Gràcia, Deià, Sóller. Gràcies a les amigues i amics de Mallorca (Lena, Xesca...).
De la segona cançó ja en vaig parlar en un altre moment. Tant en la veu de Nena Venetsanou com en la de Maria del Mar Bonet m’agrada moltíssim.
La cantant parla molt de la Mediterrània com un món de ribes blaves, on tots compartim un llegat ancestral comú, amanit de llengües i sons diversos, que acaben sent-ne un de sol: la música. La Bonet juga amb totes eixes influències i et fa pròximes totes les cançons, encara que vinguen de l’altra banda de la mar. A mi m’agraden sobretot les gregues i aquelles que tenen eixe aire “morú” que no a tothom plau.
Tornant al llibre de què vos parlava, m’he l’he llegit amb la curiositat de descobrir retalls de vida d’una persona que sempre he admirat, no només per la seua coherència d’idees, sinó perquè em parla del meu País amb paraules que entenc, que m’arriben. I, llavors, encara crec que aquest País de Països és possible, és real, no només un desig romàntic i amagat en la memòria polsosa de llibres que ningú llig i d’idees que ningú entén o no vol entendre.
Ella parla de la seua vida, dels seus records, de les seues amors (familiars i no), com parlaries tu de les teues. I descobreixes la persona, la que hi ha darrere de l’artista, que té les mateixes grandeses i misèries que qualsevol ésser humà. Però, tanmateix, la persona real no desdiu gens de la imaginària, de la que tu t’has fet a força d’escoltar-la cantant i de, sense quasi adonar-te, fer-la part, també, de la teua vida pròpia.
Llegint el llibre he aprés més coses de Maria del Mar Bonet, però m’ha obert nous camins a d’altres paisatges, països, cantants, llibres, poesies i escriptors que desconeixia i que, ara mateix, m’agradaria arribar a conèixer.
Ella diu que quan es retirarà se n’anirà, retornarà, a Mallorca. Espere que tarde molt, perquè les seues cançons, les velles i les novelles m’agradaria tornar-les a escoltar en viu, no només enregistrades, en companyia d’Oreto. Aleshores el moment seria màgic del tot.

divendres, 11 de maig del 2007

NENA VENETSANOU, UNA VEU MEDITERRÀNIA

Haig de confessar que vaig conèixer Nena Venetsanou gràcies al disc "Un pont de mar blava" de Lluís Llach. Des que la vaig escoltar cantar amb eixa veu prodigiosa, no vaig parar fins que en vaig aconseguir alguns cd's. El primer de tots en va ser "Icones". On vaig descobrir que hi havia la cançó "ΟΜΟΡΦΗ ΠΟΛΗ”, (OMORPHI POLI, ciutat preciosa) que jo ja havia escoltat abans en la veu de Maria del Mar Bonet. Les dues amb lletra de Iannis Theodorakis i música de Mikis Theodorakis. Es tracta d'una de les cançons d'aquesta cantant grega que més m'agraden. N'hi ha d'altres, però ja en parlaré una altra vegada. Si sabera com posar al meu blog aquesta cançó en les dues versions (la grega i la catalana) la hi inclouria. Com que no en sé, només puc posar-hi la lletra de la versió catalana:

CIUTAT PRECIOSA "ΟΜΟΡΦΗ ΠΟΛΗ”

Ciutat preciosa
de música i carrers,
engronsen les teulades
els nius del teu alè.
Un sol de mans furtives
neteja a les parets records de cendra.
Muntanyes i secà
envolten la ciutat que dorm a Grècia.
Al vespre vindré a cercar-te
abans que la lluna
acaroni
ta roba
amb nacres del mirall del port.
Al vespre vindré a cercar-te.
La nit camina
tancant-ho tot al seu pas,
la pàl·lida carícia
esborra la ciutat.