EL NOU BISBE DE LLEIDA

Ja fa temps que denuncie, no sense una gran tristesa i impotència, el maltracte lingüístic a què ens sotmet una bona part de la jerarquia eclesial valenciana i molts dels seus rectors. Ens tracten com a estrangers a casa nostra. Ens menyspreen i ens fan sentir forasters només posar els peus a qualsevol església. Per sort, no sempre ocorre així. De tant en tant s'aixequen veus que palesen aquesta injustícia i aquest pecat mortal que l'actual cardenal-arquebisbe de València, Agustín Garcia Gasco, s'encarrega de perpetuar i afavorir a cada dia. Fidel com és al seu país, Espanya, i estrany a l'Evangeli que preconitza la Pentecosta, és a dir, la inculturació de l'Església a la terra on arrela. És trist que la nostra terra, que ha donat sants com sant Vicent Ferrer (qui predicava a tot arreu en català i tothom l'entenia) es veja avui dia segrestada lingüísticament per l'acció d'una jerarquia estrangeritzant, cofoïa d'ella mateixa i més atenta als bens temporals que a la salvació de les ovelles del seu ramat. Aquest escàndol diari, que ja dura més de tres segles, fa que moltes persones no ens vejam identificats amb una església que ens fa transparents a la Paraula, que ens parla en llengua estrangera i, damunt, vol que ens hi sentim còmodes. Doncs no. Per tot plegat, m'ha fet sentir aconhortat la visió que dóna Josep Miquel Bausset, fill de l'Alcúdia i monjo a l'Abadia de Montserrat, de la presa de possessió del nou bisbe de Lleida, Joan Piris, valencià de Cullera. La seua crònica apareixia ahir al diari Levante-EMV a l'edició de la Ribera:

EL BISBE DE CULLERA I JAUME I

Josep Miquel Bausset, Monjo de Montserrat

El diumenge 21 de setembre entrava a Lleida el seu nou bisbe, el valencià Joan Piris, fill de Cullera. La seua primera homilia a la catedral, ha segut elogiada unànimement per la seua claredat, la seua valentia i el seu compromís. Com a monjo valencià, em va agradar especialment un aspecte que el bisbe Joan va tractar.

A les portes del 9 d’octubre, crec que val la pena recordar una expressió del bisbe Joan, que ens pot ajudar a tots els valencians: «El fet de ser cristià, el dec en bona part a la bona gent de Lleida que acompanyà a Jaume I en l’alliberament del Regne de València, que afavorí que el cristianisme arrelara en aquelles terres». Crec que aquestes paraules del bisbe Joan ens haurien de moure a la gratitud envers aquelles persones que, amb Jaume I, portaren a la nostra terra la cultura, la llengua i la fe. Com m’agradaria que els cristians valencians, des dels bisbes i els capellans, fins als laics i laiques, visqueren amb agraïment i acció de gràcies el do de la fe i de la llengua, que ens va portar «la bona gent de Lleida»!

I dic això, perquè recentment l’Escola Valenciana-Federació d’Associacions per la Llengua ha presentat un estudi on es revela que la població que parla valencià ha baixat 7 punts. Crec que aquest percentatge, desgraciadament, encara seria molt més alarmant, si tinguérem en compte les misses i altres celebracions litúrgiques que es fan en valencià. Per què la llengua d’aquella «bona gent de Lleida que afavorí que el cristianisme arrelara» en la nostra terra, continua marginada a la catequesi, a la predicació, a la celebració dels sagraments? Quantes misses en valencià hi ha a la catedral de Castelló, a la de València, a la d’Alacant? Quantes misses en la nostra llengua hi ha a Xàtiva, a Alcoi i a Onda, a Borriana i a Gandia, a Benicolet, a la Vall d’Uixó i a Xàbia?

El bisbe Joan Piris deia en un altre moment de la seua homilia: «L’Església no pot ser propietat de ningú i ha d’estar suficientment oberta, per a que tots tinguen en ella el seu lloc». Això és el que jo voldria per a l’Església valenciana: «Una casa», com deia el bisbe Joan, «on sempre i a tota hora hi ha lloc per a tots». Però encara ara, són molts els cristians valencians que, desgraciadament, no poden expressar la seua fe en la pròpia llengua!!

Són molts els cristians valencians que veuen exclosa la seua llengua de les celebracions litúrgiques. Quan aplicarem les resolucions del Vaticà II, pel que fa a la llengua vernacla (Sacrosanctum Concilium 36 i 63) a les nostres esglésies? Encara recordem amb afecte i enyor, els bons bisbes de Castelló Josep Pont i Josep Ma Cases, que van afavorir la inculturació de la fe en el nostre Poble. Ens fan falta més pastors, com mossén Antoni Sanchis, Emili Marín, Vicent Cardona, Josep Ma Ruix, Vicent Sarrió, August Monzon, Pere Riutort, Vicent Micó... que ens ajuden a pregar en la nostra llengua.

El bisbe Joan Piris acabava així: «Hem de ser capaços de compaginar evangèlicament les diferències i la pluralitat, sense exclusions o enfrontaments», perquè així «totes les sensibilitats dels germans en la fe, puguen sentir-se acollides i compreses». M’agradaria que l’Església valenciana, perquè fóra realment valenciana, afavorira «la pluralitat sense exclusions», per tal que «totes les sensibilitats», també les lingüístiques, pugueren sentir-se acollides, respectades i estimades.

«Com és que cadascun de nosaltres els sentim en la nostra pròpia llengua materna?» (Ac 2:8) En ple segle XXI, i després de més de 40 anys del Vaticà II, encara em pregunte: quan arribarà la Pentecosta a l’Església Valenciana?

Imatge extreta de: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/f/fb/Lleida-15-1_seu_vella.jpg

EN EL MOMENT D'HAVER DE MARCAR LA CASELLA... DIGUEM NO!!!

La veritat és que cada any, quan ve el moment de la declaració de la renda, no tinc cap dubte a l'hora de NO marcar la casella de l'església catòlica. Crec en els rectors de poble, que fan treball de peu als barris obrers. No crec gens amb la jerarquia i, menys encara, amb la valenciana. Em negue, de totes totes, a subvencionar una església colonitzadora que menyprea la meua llengua, la meua cultura i el meu País.

Si més no, al País Valencià, i mentre hi haja "personatges" dins la jerarquia de l'alçada de Garcia Gasco i d'altres com ell, ni un cèntim!

Malauradament, ací, l'església catòlica, en comptes d'"inculturitzar-se" (en el sentit eclesial, que vol dir "immergir-se en la cultura del lloc on arriba"), des d'Almansa ençà, ha maldat per destruir tot rastre de la cultura cristiano-catòlica d'arrel catalana (o valenciana, tant se val) al nostre País.

No els vaig a subvencionar! I, de més a més, si puc, en faré proselitisme!

Això sí, com cada any, marcaré la casella de "finalitats socials" i li demanaré al gestor l'import en euros corresponent que aniria a l'església si en marcara la casella. Aquest import equivalent, li'l donaré íntegrament al rector de Tavernes de la Valldigna, que ell sí que fa les misses en català, promociona tota la cultura valenciana i fa catequesi i el que calga en la nostra llengua.

Als colonitzadors? Ni un clau! Nosaltres no som d'eixe món!

UNA MÉS DEL "CARDENAL"

El Garcia Gasco continua amb les seues declaracions per oposar-se a l'educació que no segueix les "seues" directrius. Ara resulta que tot allò que no s'adiu amb el que ell pensa (es creurà "infal·lible, com el Papa?) és legítim d'oposar-s'hi. Possiblement li agradaria més aquella escola que explicava el sexe amb allò de la papallona i la flor i on les dones no tenien sexe i l'home era el dimoni... i el qui manava. En fi, haurem d'acostumar-nos a aquestes declaracions que ens retornen, com a prop, al segle XIX.

Ací us deixe l'enllaç a la notícia concreta: http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=2008050100_19_440518__COMUNITAT-VALENCIANA-cardenal-llama-legitima-resistencia-contra-Estado

ESGLÉSIA I SEXUALITAT: UNA NOVA PASSA ENRERE

Diuen pel meu poble que "Déu, dels pecats del piu, se'n riu". Ja em perdonareu la irreverència, però és que açò, se'n passa de mida.

L'Església sol anar, de tant en tant, donant "consells" sobre la sexualitat dels altres. És clar que hi ha conductes sexuals que tots rebutjaríem (p.e., la pederàstia). Però darrerament sembla que l'Església l'ha mampresa amb les persones homosexuals. No poden aguantar que facen la vida normal i correnta que les persones fem (independentment que siguem heterosexuals, homosexuals o bisexuals, tant se val).

Quina alternativa els donen? La "castedat", és a dir, de sexe, res de res.

L'homosexual o la lesbiana que practica la seua vida sexual tranquil·lament és considerat/ada com "una cosa rara".

Hi ha molta hipocresia en tot plegat. Pots mantindre una vida de lesbiana o homosexual d'amagat (com si ser qualsevol de les dues coses fóra una vergonya) però, ai las! com se t'acudisca fer alguna "professió pública", i no de fe, precisament, totes les forces de l'infern aniran a per tu!

Això és el que li ha passat a una dona que, de tota la vida, era membre d'una confraria de Setmana Santa i com que s'ha casat amb la dona amb la qual vivia des de feia QUINZE anys!, ara el bisbat ha decidit que se n'ha d'anar de la confraria per "conducta escandalosa". Quina barra! Res no importa que la dona fóra una bona persona, pietosa, catòlica de tota la vida i de família del mateix tarannà, estimada pels seus veïns i els membres de la mateixa confraria... Res. És lesbiana, s'ha casat, ergo, a la foguera!

No deuen recordar-se que Jesús anà pel món amb els pobres, els desvalguts, els infeliços, els lladres... Segur que, si tornara ara al món, estaria amb tots els homosexuals i les lesbianes de la Terra.

A cada vegada ens posen més difícil pertànyer a una Església a cada dia que passa més excloent i desfasada, independentment de l'opció sexual que hàgem triat. Potser, quan vegen que no tenen "clientela", es replantejaran postures decimonòniques i gens caritatives. Hi ha molts tipus de família, malgrat ells.

Si voleu llegir la notícia completa, ací en teniu l'enllaç:

http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=2008040601_6_429278__Espana-obispado-obliga-expulsar-mujer-cofradia-Ciudad-Real-homosexual

HUI ÉS EL MEU SANT: SANT FRANCESC DE PAULA

La veritat és que él meu sant és un dels "Francesc" menys coneguts. Sempre es pensen que celebre el de Borja o el d'Assís. Doncs no, jo, aquest. La cosa ve de lluny a la meua família de Tavernes. A l'església de sant Pere hi ha un altaret dedicat al sant que és a càrrec d'una família que duu el mateix primer cognom que jo però que no som parents de res (que sapiam). Potser compartim algun avantpassat comú.

Des del meu rebesavi, com a mínim, tots els "Francesc" de la família, amb les seues branques respectives, han festejat aquest sant. I mira, a mi també em va tocar.

Mon pare (al cel sia), sempre feia festa grossa aquest dia. Venien les germanes a casa a felicitar i la família de Beneixama sempre ens telefonava o ens feia saber del seu record.

Ara, la que se'n sol recordar és la meua tieta Fina, la germana petita de ma mare. Cada any, com un clau, em telefona.

És un sant, com he dit, poc conegut si el comparem amb els seus altres super coneguts. Tot i que té una vida ben curiosa que ara provaré d'explicar, tot basant-me amb les informacions que he anat trobant a la xarxa.

Sant Francesc de Paula va nàixer en un poblet anomenat Paula, a Itàlia, el 1416. Quan tenia pocs anys, va emmalaltir greument dels ulls. Es va encomanar junt amb els seus pares a Sant Francesc d’Assís i sembla que aquest sant, per intercessió divina, el va curar. Com a acció de gràcies, se’n va anar en peregrinació a Assís i allà va rebre la inspiració de convertir-se en ermità, dedicat a resar i a fer penitència.
Es va retirar a la muntanya i va romandre-hi durant cinc anys, resant, meditant i alimentant-se només d’aigua i d’herbes silvestres. Dormia sobre el terra i hi tenia per coixí una pedra. Ben aviat molts hòmens van seguir el seu exemple. Francesc va haver de fundar diverses cases per als seus religiosos i a tots els seus convents hi va posar una consigna o llei que s’havia de complir sempre: “Quaresma perpètua”. Això volia dir que, quant a l’alimentació, s’havien de fer les mortificacions que antigament es feien en Quaresma amb la finalitat d’enfortir la voluntat. Sant Francesc de Paula va posar als hòmens que pertanyien a la seua comunitat el nom de “Germans Mínims”.
Hom diu que Déu li va concedir els dons de fer miracles, curacions i profecia.
El sant va morir el 2 d’abril de 1507 i tot d’una el poble va començar a proclamar-lo com a sant i els miracles s’hi van succeir. Dotze anys després, el 1519, el Summe Pontífex Lleó X el va fer sant amb tots els ets i els uts.

Laus Deo.

JA TENIM NOUS PECATS...

Ahir em vaig enterar que el Vaticà havia establit nous "pecats capitals" o "noves actituds pecadores de l'home modern". Vaja, que no en teníem prou amb els set capitals (la gola, la luxúria, l'avarícia, la supèrbia, la peresa, l'enveja i la ira). Ara, a més a més, s'hi han d'afegir els delictes contra el medi ambient, la manipulació genètica, l'anticoncepció, l'acumulació de riqueses o el consum de drogues.

Bé està. Alguns els puc entendre, d'altres, no. Per cert, com s'ho farà el Vaticà i tota la colla per lluitar contra l'acumulació de riqueses de tota la seua jerarquia... vendran ara els bisbes, arquebisbes i tots els alts càrrecs les seues possessions per acostar-se a la pobresa evangèlica? Jo ja en sé la resposta. Potser caldrà tornar a aplicar-hi la dita valenciana que fa: "Fes el que et dic i no el que faig". Laus Deo.

Si voleu veure'n la notícia completa, podeu clicar ací:

http://www.avui.cat/article/tec_ciencia/24413/vatica/amplia/la/llista/pecats/capitals.html

JA TENIM EL NOU "TORQUEMADA"

Ja hem sabut pels mitjans de comunicació que l'actual cardenal de València, l'Agustín Garcia Gasco serà el nou "President de la Comissió Episcopal per a la Doctrina de la Fe", l'antiga "Inquisició". Ja m'estranyava que això del Rouco Varela fóra l'única mala notícia eclesiàstica de la setmana. Ara només falta que al Cañizares li donen algun càrrec. A aquest pas, l'Església es quedarà sense ningú. Llàstima.

ROUCO VARELA CONTRAATACA...

Avui hem sabut que Rouco Varela ha estat elegit nou president de la Conferencia Episcopal Española. Malament anem. Es tracta d'un dels representants (junt amb Cañizares i Garcia-Gasco) de l'ala més dura i reaccionària de l'Església Espanyola. A cada dia ens posen més difícils ser creients. Ja veurem quina en fa d'ací a poc.

L'INFERN DE BENET XVI

Segons el Papa Benet XVI, l'infern existeix i no està buit. Vaja, i jo que em pensava que això de l'infern s'havia acabat segons l'anterior Papa Joan Pau II! La veritat és que aquestes contradiccions tan properes en el temps no li fan gens de bé a l'Església. Com diuen pel meu poble: "Igual fan so que arri!" . Em fa tot l'efecte que aquest Papa que tenim està més interessat a fer-nos la vida més culpable que no de transmetre l'alegria de la fe en una vida plena, lluny de cabòries "pecaminoses". Què la vida no es pot viure sense tindre damunt el jou de l'"ai, no, que això és pecat"? Per cert, sabran alguns bisbes i cardenals valencians que potser tenen tots els números per anar de cap i de morros a eixe infern que predica ara el Papa Benet XVI? Si està tan ple, com se suposa, potser s'hi trobaran molt estrets... i calentets. Laus Deo.

QUAN L'ESGLÉSIA FA CAMPANYA... LA FE S'ESPANYA

Ja fa temps que vinc pegant-li voltes a un mateix tema: no em sent gens, però gens, identificat amb la imatge que l'església dóna darrerament amb les seues manifestacions. Eixa descarada prepotència adoctrinadora, amb un recolzament quasi explícit a una determinada opció política, per Déu sap quins interessos inconfessables em dol. Hi ha quelcom dins de mi que em fa pensar allò del Raimon: "Nosaltres no som d'eixe món". Em sembla que les altes (i no tan altes) jerarquies de l'església estan empastifant a cada dia més el camí compromés de l'Evangeli de tanta gent cristiana anònima que es deixa la pell i la vida pels altres. Sent una profunda desesperació quan pense en tot el mal que estan fent-li a la mateixa religió que diuen defensar. Si ells representen la postura oficial i canònica del que se suposa que és ser catòlic, jo crec que ja no ho sóc. No ho puc ser, si més no, de la manera que ells ho veuen. És per això que m'he sentit molt i molt reconfortat amb les paraules de Quintin Garcia, frare dominicà. No les hauria pogudes llegir si no les haguera trobades al bloc d'Àngel Canet Català que, des d'avui posaré com a lloc de visita recomanada. La seua adreça és http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/6148. I ara, no puc estar-me de reproduir l'article d'aquest frare. És llarg, però per a mi diu veritats com a elefants:

EL PAÍS - Opinión - 22-01-2008

QUINTÍN GARCÍA

Invocaron la civilización cristiana y occidental, y generales de misa y comunión, apoyados por obispos castrenses, capellanes, nuncios y jerarquías de toda graduación, junto a una burguesía mayoritariamente católica, dieron golpes de Estado e instalaron en países del Cono Sur unas crueles dictaduras, con secuestros, torturas, asesinatos y desapariciones de miles y miles de ciudadanos, incluidas monjas y sacerdotes. Y algún obispo señalado en la defensa de los Derechos Humanos y la denuncia de la injusta dictadura.

Kyrie eleison; Criste eleison; Kyrie eleison.

Antes, mucho antes, habían invocado la civilización cristiana y española en la conquista de América los Reyes Católicos, Papas, obispos y misioneros, y la mayoría fueron ejecutores, cómplices, encubridores o beneficiarios de un gigantesco genocidio: millones de muertos a sangre y fuego en guerras de invasión disfrazadas de tareas de evangelización. Destruyeron o se apropiaron de culturas milenarias, religiones, riquezas naturales, seres humanos para la esclavitud... Impusieron leyes, organizaciones sociales y políticas, ritos religiosos (no es posible imponer una religión). Sólo en un segundo momento surgieron las voces críticas y compasivas de Francisco de Vitoria, Bartolomé de las Casas o Montesinos. Y otros.

Kyrie eleison; Criste eleison; Kyrie eleison.

Sin irnos al otro lado del mar, aquí, en esta tierra permanentemente amenazada por la civilización cristiana y sus secuencias persecutorias, se invocó la unidad religiosa para crear la Inquisición y generalizar torturas, robos, autos de fe, muertes en la hoguera, censuras y quemas de libros, expulsiones, imposición de un miedo humillante y esterilizador, impedimento del libre ejercicio del pensamiento civil y religioso... Herencia inoculada en el talante permanente del alto clero español.

Kyrie eleison; Criste eleison; Kyrie eleison.

Invocaron la gran mayoría de obispos españoles -no todos, ni todos los curas, ni todos los católicos; hubo una minoría misericordiosa y lúcida- la civilización cristiana y la Santa Cruzada en contra de la II República, que había recortado sus intereses y privilegios ancestrales -económicos, doctrinales, legislativos, educativos-, y apoyados también en los ultrajes e injustas agresiones a bienes eclesiásticos, persecuciones a personas, climas violentos en la calle, decidieron en nombre de su fe cristiana (¿?) impulsar, acoger, legitimar y apoyar un golpe militar que desembocó en una cainita guerra civil con un millón de muertos de uno y otro bando. Y después del triunfo del golpe militar apoyaron la dictadura como reserva espiritual de Occidente en contra de Derechos Humanos elementales y la doctrina social de sucesivos Papas. Impusieron -y devaluaron a caricatura deformada- en la calle, en la escuela y en las instituciones la católica como religión oficial y prohibieron la libertad religiosa. Y tantas prohibiciones aberrantes.

Kyrie eleison; Criste elison; Kyrie eleison.

Por todo lo expuesto, confieso que me aterra oír hablar de nuevo de civilización cristiana, y moral cristiana, y familia cristiana contra otras civilizaciones, o morales, o familias. Me aterran estas últimas exhibiciones de fuerza de cardenales, obispos, y movimientos neo y ultraconservadores "en defensa de la familia cristiana perseguida por homosexuales, divorciados y gobiernos laicistas". Me dan miedo por esa voluntad intolerante de imponer a los otros criterios, valores e intereses. Lo han hecho a lo largo de la historia coaccionando religiosamente a reyes, a militares de aquí o de allá. O en esta hora y en estos países nuestros de democracia partidaria, tratando de hacer cautivo a un partido al que manejar y mimar con sus bendiciones -siempre tan electorales y productivas- para ser luego mimados y defendidos por él en sus privilegios terrenales, ¡tantos! (Piénsese en las Democracias Cristianas clericalmente domesticadas de la Europa del XX o en sus restos y reliquias en España.

Escúchese -no, mejor no- el proyecto político que hay detrás de la Cadena COPE actual, en contra de su propio ideario fundacional). Confieso en voz alta, como seguidor de Jesús de Nazaret, que yo no quiero imponer a nadie ni mi fe religiosa ni mis costumbres y valores. Aunque los viva y los diga públicamente en esta sociedad democrática y laica, espacio donde debieran convivir sin privilegios las distintas concepciones éticas, religiosas. Respeto con honda sinceridad -porque creo en el prójimo e intento amar al prójimo- a cualquier persona y sus ideas y formas tan diversas de vivir la familia: a quienes iluminan su vida familiar desde otras sabidurías religiosas no cristianas; a los que la iluminan desde los gestos y actitudes y palabras del Jesús de Nazaret reflejados en los Evangelios (mucho más ricos y plurales y relativizadores -y escasos- de lo que las doctrinas ultraconservadoras patrocinan). Respeto a las personas que informan e iluminan su vida familiar con otras tradiciones o sabidurías antropológicas, éticas, etc. Personas en modelos familiares diferentes que me cruzo a diario, que viven a mi lado, que trabajan y se divierten junto a mí, que son mis familiares, mis amigos, mis conciudadanos. En una cultura que es cada día más plural y respetuosa. Con sus incoherencias y contravalores también en este ámbito familiar, evidentemente.

Confieso que no me siento atacado ni perseguido en mis convicciones familiares ni cristianas por aquellas personas homosexuales que se casan, o no, siguiendo los dictados de su orientación sexual; por las parejas que no se casan y viven su amor más a la intemperie; por quienes se casan por lo civil o lo religioso en sus diversas manifestaciones; por quienes huyen de infiernos matrimoniales con el recurso honesto del divorcio y emprenden o no nuevas andaduras amorosas, con o sin sensibilidad cristiana. Además de celebrar bodas religiosas, ayudar y alegrarme con quienes luchan por el ideal humano y cristiano de la perennidad gozosa en sus matrimonios. Confieso que no me siento perseguido ni atacado por los partidos del amplio espectro político que votaron en ésta u otras legislaturas las leyes que reconocen la pluralidad de formas familiares. Ni por los gobiernos que las lleven a cabo, sean del color que sean. Lo mismo piensan y practican otros muchísimos católicos en este país que viven sus convicciones cristianas -referidas también a las Bienaventuranzas evangélicas, aunque no sean éstas objeto de ninguna manifestación u obsesión jerárquica electoral-. Y no se sienten representados en esa retórica ultramontana de cardenales y movimientos neoconservadores de la última y repetida concentración de Madrid. Católicos que siguen esperando desesperanzados a que ciertas jerarquías eclesiásticas abandonen su pesimismo antropológico y su intento de tutelar y marcar sendas nacionalcatólicas a la democracia española invocando la civilización cristiana, para poder pasar de los tristes y dramáticos Kyries al Gloria in excelsis Deo y en la tierra paz a los hombres de buena voluntad.

Corolario: Ojalá que la actual situación de crispación entre gobierno y cúpula eclesiástica desembocara por urgente divorcio exprés en la ruptura de los Acuerdos internacionales entre la Santa Sede (o Estado Vaticano) y el Estado Español. Por incompatibilidad de materiales. Y por conversión de la Iglesia a aquella enseñanza de Jesús: "No toméis oro, ni plata..., ni alforja para el camino, ni dos túnicas...".

CASTA MERETRIX

“casta meretrix, quia a pluribus amatoribus frequentatur cum dilectionis inlecebra et sine conluvione delicti”. Lc., III, 17-23.

La veritat és que vaig aprendre aquesta expressió (“la prostituta casta”) referida a l’Església quan rebia classes de religió als meus anys d’estudiant de B.U.P. (la prehistòria, vaja). Sempre m’ha colpit aquesta frase dels comentaris de sant Ambrós.
No diré que siga un creient dels de pedra picada ni un beatot. Tinc, això sí, tot el pòsit cultural-religiós d’una persona que ha rebut ensenyament cristià, se l’ha cregut un temps, se l’ha descregut tot un altre espai de temps i ara mateix prova de reconciliar-se amb eixa mare-madrastra que és l’Església. Però, la veritat és que m’ho posen molt difícil.
És quelcom ambivalent. Per una banda, tinc familiars i amics que fan de l’Evangeli i la vida de Crist exemple, vida diària i coherència constant; de l’altra, la Conferència Episcopal Espanyola.
L’altre dia, sentint parlar a la tele Agustin Garcia Gasco i tota la colla a Madrid, se’m rebolicava l’ànima.
Em semblava haver retrocedit en el temps, a les acaballes del s. XIX o les primeries del XX, quan l’Església tenia un poder quasi absolut. O, més a prop encara, a les pitjors èpoques de la dictadura franquista.
La jerarquia eclesiàstica empastifant tota la feina callada, senzilla i arriscada que fan multitud de religiosos i seglars per tot el món, tant a missions com a qualsevol zona deprimida de l’estat.
Era la part més carca, més reaccionària de l’Església espanyola i espanyolista.
Quan encara només s’han aixecat tímides veus des de la jerarquia demanant perdó per les barbaritats comeses en pro de la col·laboració de l’Església amb el franquisme, la bèstia nacionalista espanyola revestida de jerarquia catòlica bramava a sang i fetge pels carrers de Madrid.
La família només és una! I bla, bla, bla, bla... cridaven i mostraven la cara més intolerant de l’Església. I totes les noves formes de família? Res. A l’enemic, ni aigua. Novament, la jerarquia fent política en nom de l’Evangeli.
No n’han aprés encara dels errors comesos. I seguiran preguntant-se per què a cada vegada hi ha menys gent jove a les esglésies, o per què hi ha gent que vol apostatar o per què hi ha crisi de vocacions religioses... i molts altres per què.
No pot (no podem) pensar en imposar a la societat (ni a aquesta ni a cap altra) models de família, de pensament o d’actuació que només haurien de regir per a les persones que es diuen creients o, sense dir-ho obertament, volen viure d’aqueixa manera.
La jerarquia de la Conferència Episcopal Espanyola sap que ja no té (afortunadament) el poder que tenia sobre les vides i les consciències de molta gent, com a èpoques passades. I no s’hi acostuma. Vol poder, manar, influir, i es remou com una criatura malcriada i consentida quan li diuen “No!” als seus capricis. S’han oblidat, de fa molts anys, d’aquelles paraules que deien, més o menys: “El meu regne no és d’aquest món”.
A mi m’explicaven que l’Església és la “casta meretrix”, la prostituta casta. Casta, perquè Déu s’hi fa present (i per això fa goig estar-se dins). I prostituta, perquè els humans som com som (i , de vegades, fa plorar).
Jo, personalment, l’altre dia, a Madrid, la vaig veure “meretrix” com mai. I em vaig sentir molt i molt malament.

L'ESGLÉSIA COLONITZADORA

De la desfeta d’Almansa ençà, els valencians hem patit la feina despersonalitzadora d’una església forastera i colonitzadora. Un munt d’homes i dones de religió vinguts de terres de Castella s’ha dedicat a colonitzar-nos lingüísticament i cultural de totes les formes imaginables.
Durant el franquisme i amb el Concili Vaticà II, l’església catòlica va obrir el nas a la predicació i les misses en la llengua vernacla de cada poble. Per eixa època, a València hi havia Marcelino Olaechea qui, ves per on, va tindre la genial idea de dir que la llengua vernacla dels valencians era l’espanyol... i així va fer l’església “valenciana”, continuar predicant en llengua de forasters. Els valencians, magnànims que som, li vam erigir un monument i tot en una placeta històrica de la ciutat de València, just enfront del Museu de la Ciutat. Com més grossa ens la fan, més contents que n’estem.
Amb l’arribada de la transició i tota la Batalla de València, la cúria valenciana es va excusar en l’ús del valencià a la litúrgia que no estava el forn per a rosques... i l’espanyol va continuar tan content i ufanós com sempre al si de l’església “valenciana”.
Després de l’arquebisbe d’origen mallorquí Roca Cabanellas, ens van encolomar un de ben castellà, l’Agustín Garcia Gasco (Queasco, per a alguns).
Amb els successius estatut i estatutet, AVL i tota la pesca, l’Agustín ha seguit a ultrança la seu dèria castellanitzadora. Aquest, un rebordonit colonialista convençut, ha entrebancat, desautoritzat i destruït qualsevol intent de reintroducció del català a la litúrgia, amb tota classe d’excuses ben peregrines. Només recordar com va remoure cel i terra per tal d’impedir la publicació de l’adaptació de la Bíblia al valencià que feren els de la revista Saó i companyia. Alhora, s’ha acostat tant com ha pogut als òrgans de poder econòmic i social més retrògrads de la societat valenciana. Sabuda és la seua “benvolença” cap als dirigents polítics més dretans i corruptes. Ja sabíem que a l’època romana l’església era anomenada la casta meretrix, però la poca vergonya del tal subjecte s’acosta als cims de la barroeria més palesa.
Amb la visita del Papa Benet XVI (contestada i rebutjada per gent de dins i de fora de l’església per l’ús propagandístic i polític que se’n va fer), l’Agustín semblava la fallera major de la diòcesi valentina. Va ser vergonyós. La llengua catalana va rebre el tracte de llengua folklòrica o forastera. El mateix Papa llegint en llengua no normativa i tot allò de la “Xeraputxeta”, referint-se a la Mare de Déu dels Desemparats, tradicionalment i afectuosa anomenada la “Geperudeta”.
Ja fa temps que aquest castellanot colonialista i manaire hauria d’haver-se jubilat i ens haurien d’enviar un altre arquebisbe... i ja veurem. El País Valencià és una pedrera de rectors, bisbes i arquebisbes per a Espanya, però mai no ens n’envien cap de la terra (de les terres de llengua catalana). Sempre ha de ser foraster o d’idees i llengua forastera. Sembla que els valencians estem castigats a rebre bisbes i arquebisbes sense cap sensibilitat (quan no animadversió, com és el cas) cap a la llengua i la cultura nostra. No fóra ja hora que tinguérem alguna alegria?
Clar, com ja m’ha dit alguna vegada algun rector, “és que els valencianistes no aneu a missa”. Potser té raó. Però és que a mi, personalment, se’m fa estrany i teatral (fals, vaja), escoltar una missa o una celebració religiosa en castellà a casa nostra. No me la crec. Què voleu que vos diga? També hi ha certes manifestacions religioses que em resulten una mica “idolàtriques” (tot el tema de les processons, ofrenes...). Però això ja seria un altre tema per a una nova entrada.
Malauradament, corren mals temps per als creients valencians (i no valencians) amb “fauna clerical” com el Garcia Gasco, Rouco Valera, Cañizares i tota la patuleia fent i dient de les seues. Quin fàstic!!! Sort que encara hi ha rectors de poble que fan creïble i quotidià el missatge de Jesucrist.

EDUCACIÓ PER A LA CIUTADANIA VERSUS ESGLÉSIA?

Ja fa temps que cueja la qüestió sobre l'ensenyament de l'assignatura d'educació per a la ciutadania i tot el batibull que ve muntant l'església espanyola amb tot l'afer.

Des d'un punt de vista de persona creient (a la meua manera, i amb totes les matisacions que calguen), no deixe de sorprendre'm a cada vegada que escolte bisbes i arquebisbes malparlant d'aquesta assignatura, moltes vegades des de posicions molt intolerants i carpetovetòniques.

Em sembla que la jerarquia espanyola encara no distingeix prou bé entre poder religiós i poder social, per dir-ho d'alguna manera. Igual que ningú no pot pretendre que pense obligatòriament com ell, tampoc no puc pretendre jo que tothom pense com jo veig les coses. Crec que el problema rau que no queda ben clar que hi ha una separació entre l'estat i l'església. Aquesta última sembla que vol recuperar (al preu que siga) espais de poder que tenia en èpoques fosques de la història més recent i no es resigna a la seua situació actual. Em resulta particularment odiosa la connivència de determinades jerarquies amb certs partits d'ideologies ben reaccionàries i poc democràtiques. Crec que estan jugant a un joc molt perillós que pot tornar-se en contra seua. Fins a quin punt és ètic associar una determinada ideologia política (subtilment o descarada) a una cosa tan important com són les creences religioses? I no es tracta de recolzar partits que sembla que s'adiuen més a les idees que preconitza l'església. És jugar al joc de la política sense ser-ne, de partit. Malament per a la imatge de l'església i dels cristians que encara hi creiem.

A mi, particularment, m'agradaria veure fora de les escoles públiques l'assignatura de religió. Pense que aquest tema hauria de romandre a l'àmbit que li és propi: l'església i la catequesi. I, també, als centres que són de caràcter confessional.

Formar ciutadanes i ciutadans en els hàbits democràtics del respecte i la tolerància no és una cosa tan dolenta. És més, la considere molt necessaria en aquesta societat policultural i multiètnica que tenim i tindrem a cada dia més.