EDUCACIÓ PER A LA CIUTADANIA VERSUS ESGLÉSIA?

Ja fa temps que cueja la qüestió sobre l'ensenyament de l'assignatura d'educació per a la ciutadania i tot el batibull que ve muntant l'església espanyola amb tot l'afer.

Des d'un punt de vista de persona creient (a la meua manera, i amb totes les matisacions que calguen), no deixe de sorprendre'm a cada vegada que escolte bisbes i arquebisbes malparlant d'aquesta assignatura, moltes vegades des de posicions molt intolerants i carpetovetòniques.

Em sembla que la jerarquia espanyola encara no distingeix prou bé entre poder religiós i poder social, per dir-ho d'alguna manera. Igual que ningú no pot pretendre que pense obligatòriament com ell, tampoc no puc pretendre jo que tothom pense com jo veig les coses. Crec que el problema rau que no queda ben clar que hi ha una separació entre l'estat i l'església. Aquesta última sembla que vol recuperar (al preu que siga) espais de poder que tenia en èpoques fosques de la història més recent i no es resigna a la seua situació actual. Em resulta particularment odiosa la connivència de determinades jerarquies amb certs partits d'ideologies ben reaccionàries i poc democràtiques. Crec que estan jugant a un joc molt perillós que pot tornar-se en contra seua. Fins a quin punt és ètic associar una determinada ideologia política (subtilment o descarada) a una cosa tan important com són les creences religioses? I no es tracta de recolzar partits que sembla que s'adiuen més a les idees que preconitza l'església. És jugar al joc de la política sense ser-ne, de partit. Malament per a la imatge de l'església i dels cristians que encara hi creiem.

A mi, particularment, m'agradaria veure fora de les escoles públiques l'assignatura de religió. Pense que aquest tema hauria de romandre a l'àmbit que li és propi: l'església i la catequesi. I, també, als centres que són de caràcter confessional.

Formar ciutadanes i ciutadans en els hàbits democràtics del respecte i la tolerància no és una cosa tan dolenta. És més, la considere molt necessaria en aquesta societat policultural i multiètnica que tenim i tindrem a cada dia més.

AVA GARDNER

Ava Gardner és una de les actrius del cinema nord-americà que més m’ha agradat des que en tinc memòria. Sempre l’he trobada d’una gran bellesa. La recorde en pel·lícules com ara "Mogambo" o "55 dies a Pequín". Però de totes les pel·lícules d’ella que he vist i recorde, la que trobe que més m’agrada és "La comtessa descalça". L’altra que esmentava abans de Pequín, també, per l’exotisme. Però és que en aquella de la ballarina que arriba a comtessa era un goig veure-la des del moment que apareixia a la pantalla. Ava Gardner, anomenada al seu dia "l'animal més bell del món", era d’eixes dones que fan somiar només amb una mirada o amb un somriure. La seua sensualitat inundava totes les seues pel·lícules. Bellíssima i seductora.