SÉPIA AMB JULIVERT

Ahir no sabia què fer per a segon plat del sopar i se'm va acudir que potser una sèpia aniria bé. Com que no volia que resultara molt calòric, vaig pensar en ingredients que l'assaboriren i no foren pesats. I això n'és el resultat.

SÉPIA AMB JULIVERT

INGREDIENTS:
(Per a quatre o cinc persones)
1 sépia d'un quilo aproximadament
1 bon ramellet de julivert fresc
3 cullerades d'oli de Beneixama
1 all
1 puntadeta de pebre negre acabat de moldre
3 culleradetes de sal
1/2 gotet de vi blanc
1/2 gotet d'aigua mineral

PREPARACIÓ:

Tallem la sépia neta a tossets ben menuts. Posem l'oli de Beneixama a calfar a la paella. Quan estiga ben calent, hi aboquem la sépia de colp i l'anem remenant amb un cullerot de fusta.

Mentre es fregeix la sépia, posem la sal i el pebre en un morter, l'all pelat i trinxat i el piquem amb el picamà. En estar, hi afegim el julivert (a Beneixama en diem "jolivert") tallat amb les tisores i continuem picant perquè s'hi faça com una pasta verda. Ara li afegim el mig gotet de vi blanc, a poc a poc, tot incorporant-lo a la picada.

No ens hem de descuidar d'anar remenant la sépia de tant en tant. Quan aquesta ja ha perdut quasi tot el suc que havia amollat, li aboquem la picada d'all i julivert per damunt i la repartim ben repartida amb l'ajuda del cullerot. Continuem coent la sépia a la paella durant una estona, fins que s'haja begut el suc de la picada quasi del tot.

Ara és el moment d'afegir-hi el mig gotet d'aigua mineral i de continuar coent la sépia fins que quasi no quede líquid i ja es pot servir. En total, la sépia deu haver estat a la paella uns vint minuts.

Resulta una sépia molt tendra i amb un saboret suau a l'all i al julivert.

TRUITA DE VERDURES I HAMBURGUESA

L'altre dia vam fer minestra de verdures i hamburguesa per a sopar i ens en va quedar una mica. Com que no m'agrada llançar el menjar, vaig pensar que potser podria "reciclar" les restes del sopar en forma de truita. I, la veritat, va quedar molt bona.

TRUITA DE VERDURES I HAMBURGUESA

INGREDIENTS:
Verdures de minestra bullides
1 hamburguesa de pollastre i vegetals fregida (de les de "Consum")
4 ous
1 puntadeta de barrejat d'espècies per a moldre (vitet, pebre negre, gingebre, coriandre, alfàbega, all sec)
Sal
2 cullerades d'oli d'oliva de Beneixama

PREPARACIÓ:

Tallem les verdures petites. Fem l'hamburguesa a tires primes i les tallem a daus. Mesclem els ingredients. Batem els ous en un plat fondo i hi afegim la barreja anterior, la sal i les espècies.
Posem a calfar les dues cullerades d'oli de Beneixama en una paella antiadherent (molt important). Quan l'oli haja assolit la temperatura adient, hi aboquem la barreja d'ous batuts, verdures i hamburguesa. Deixem que es qualle a foc lent per un costat. En estar per un costat, amb l'ajuda d'una tapadora plana, voltem la truita i la tornem a quallar per l'altre costat.

Quan considerem que ja és prou cuita, la posem al plat i ja està. Com que la vaig trobar una mica més olioseta del que voldria, la vaig col·locar un moment sobre un plat amb paper de cuina perquè n'absorbira l'excés. Una truita ben senzilla i saborosa.

FRANCESC JARQUE: UNA EXPOSICIÓ D'UN FOTÒGRAF GENIAL

Dissabte vam anar a València amb amics i amigues a veure-hi exposicions. Una de les que vam veure i que no havíem previst en principi és la que encara està celebrant-se a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània: "Belchite i una llarga postguerra". Francesc Jarque és un fotògraf valencià de molta anomenada. Ha fet moltes exposicions i ha col·laborat, també, en la il·lustració d'un munt de llibres.

L'exposició permet fer un viatge en el temps cap a una època que,no per lleugerament llunyana resulta menys colpidora. Hi ha imatges que fan feredat i que t'arriben a fer pensar: "Quina grisor!". Sembla que hagen passat fa mil anys però, malgrat tot, hi ha coses que encara no han acabat de passar del tot a València. Hi ha muntatges, com el que fa referència al monument feixista del "Valle de los caídos" que rebla el clau del que significa. D'altres, sincerament, fan esbossar un somriure, com una foto d'unes monges sobre un balcó que a sota tenen una botiga que es diu "La Puríssima".
En moltes de les fotos es pot veure, també, la tendresa (com en les fotos dels xiquets o dels vells) o l'ull del mateix fotògraf que va saber estar en el moment precís per a captar-lo amb la seua càmera (com en les de les desfilades de la festa del Corpus). Una exposició molt i molt recomanable. Restarà oberta fins al 20 de març del 2011

ARRÒS LLARG AMB GÍRGOLES I TONYINA

L'arròs és un ingredient que m'agrada molt, però no sempre tinc el temps que voldria per preparar-lo. Darrerament m'he aficionat a l'arròs llarg aromàtic. És fàcil de preparar, queda molt bé una vegada cuit i el seu sabor no està gens malament.

ARRÒS AROMÀTIC AMB GÍRGOLES I TONYINA

INGREDIENTS:

1 gotet d'arròs llarg aromàtic (basmati, etc.)
200 g de gírgoles
2 cebes tendres
2 cullerades d'oli d'oliva de Beneixama
Tonyina de pot
Sal
Barrejat d'espècies per a moldre (vitet, pebre negre, gingebre, coriandre, alfàbega, all sec)

PREPARACIÓ:

Tallem les gírgoles a trossets menudets i les reservem. Fem el mateix amb les cebes tendres.
En una paella posem les dues cullerades d'oli de Beneixama. En estar ben calent, hi aboquem les cebes i les anem sofregint fins que estiguen ben daurades i sense cremar-se. Ara hi afegim les gírgoles capolades i continuem sofregint. Com que aquests bolets amollaran una mica de líquid, haurem d'apujar el foc per tal de continuar amb la fregida. Quan ja quasi s'haja begut el brou, posem les espècies (amb prudència, que són molt saboritzants). Amb una puntadeta n'hi haurà prou.

Per un altre costat, posem a bullir l'arròs amb aigua i sal. En estar, l'aboquem en un colador i, sense rentar-lo, l'afegim a la paella on estan les gírgoles amb la ceba i el barregem, a foc molt baixet, durant uns minuts. D'aquesta manera els sabors de tot plegat es barrejaran.

En estar, agafem un motlle redó i el col·loquem sobre el plat de servir. El premem una mica amb l'ajuda d'una cullera. Per damunt repartim la tonyina de pot (ben escorreguda de l'oli!!!) i tornem a prémer per tal que s'hi assente bé. Desemmotllem i servim.
Li he posat unes rodanxes fines de tomates de ramellet per decorar, més que res.

LES NOIES DE XANGAI

LES NOIES DE XANGAI. Títol original: Shanghai girls. Lisa See. Traducció d'Esther Roig. Col·lecció "El Balancí", núm. 638. Edicions 62.

A l'any 1937, dues germanes, la Pearl i la May viuen despreocupadament en un Xangai cosmopolita. Són joves, boniques i amb una intensa vida social. Gaudeixen del dia a dia de la seua joventut sense tenir en compte el pes de la tradició de l'educació xinesa, o quasi. Es relacionen amb joves d'altres nacionalitats i països que viuen a les zones internacionals de la ciutat. Parlen anglès, sze yup i altres dialectes regionals. Fins i tot vesteixen i "posen" amb cheongsams preciosos per a calendaris de propaganda, com a "noies boniques". La qual cosa els proporciona uns diners que gasten, gairebé sempre, en estar a l'última moda en el vestit i la modernitat. Tot plegat, enmig del drac xinès adormit.
Els seus pares, educats en la cultura i les tradicions xineses, gaudeixen d'una certa posició social, guanyada a força d'anys de treball i privacions. De sobte, un daltabaix econòmic familiar capgirarà la seua situació: el pare ha perdut tots els diners i, pitjor encara, en deu molts a un senyor xinès, membre de la família Louie que resideix als EUA. Per saldar el deute, la Pearl i la May són casades, en un matrimoni concertat, amb dos dels fills del creditor del seu pare. Però això no s'acaba encara. La Xina serà envaïda pels japonesos i elles dues es veuran immerses en una espiral de violència que les marcarà per sempre. Un secret inconfessable les unirà fins a límits insospitats per a totes dues.
Això és només una part de l'argument d'aquesta novel·la de la Lisa See on, a més d'aprendre un munt d'història, et va guiant per una etapa bastant controvertida de la història americana: la que va des dels anys quarantes als seixantes. La relació dels EUA amb els estrangers, sobretot els xinesos, va canviant segons el ritme que prenen els esdeveniments històrics, socials i polítics que transformaran la Xina mil·lenària en la República Popular de la Xina. Hi podrem llegir, de primera mà, com era de difícil per a una persona xinesa arribar als EUA i, no només això, adaptar-s'hi. Com renunciar a segles d'educació i cultura rebudes per arribar en un sistema de valors totalment diferent on tot es capgira i, el més important no és el respecte a la tradició sinó esdevenir un americà com qualsevol altre? Com t'ho fas si, malgrat tot, els teus trets físics et delaten com a "estranger" per sempre?
Per una altra banda, el llibre també fa palés la idea dels estereotips que tots tenim sobre les altres cultures i que, la majoria de les vegades, només són això: tòpics. Com es pot lluitar contra la imatge que difon la "cultura hollywoodenca" de les cultures "reals" del món? Només és pot ser xinès als EUA si s'adiu amb la idea tòpica que els mateixos americans tenen sobre els xinesos? Quin preu s'ha de pagar per adoptar una identitat estrafeta per la percepció que els altres tenen sobre la teua llengua i cultura i, alhora, el teu desig de ser una persona "normal"? Quan "normal", vol dir ací ser "com qualsevol altre ciutadà americà", malgrat els entrebancs que el propi sistema et posa a cada moment.
Per si tot plegat no fóra prou, la Pearl i la May s'hauran d'enfrontar a la percepció que, malgrat que sempre els ho havien dit i elles ho havien rebutjat per ser una creença tradicional antiquada, el passat sempre torna i et duu al principi de tot. Com un cicle. Però, ara ja no les afecta només a elles, hi ha una altra generació que en rebrà les conseqüències.
Una nova novel·la de la Lisa See que m'ha agradat moltíssim, malgrat el gust agredolç que et queda amb el final. Potser l'autora planeja escriure'n una continuació o ens vol deixar a nosaltres que pensem com acabarà tot i si l'univers personal i familiar de les dues germanes trobarà, finalment, el repòs que semblen haver-se guanyat.
D'aquesta autora xinoamericana ja en vaig llegir "Flor de neu i el ventall secret" i "El pavelló de les peònies" i també em van agradar molt. La Lisa See ha creat tot un univers "oriental" d'històries, de personatges i de tradicions on ara ja no sé si el que ens hi conta s'adiu amb la realitat (tot i que novel·lada) de diverses etapes de la història i la cultura xineses. O potser només respon a una part dels tòpics que ens han venut sempre sobre tot allò que ve de l'orient des del prisma de la "societat occidental" i que ella embolcalla amb el que sap de la veritable cultura xinesa per tradició familiar? No tinc prou elements per a emetre'n un judici. Malgrat tot, amb "Les noies de Xangai" crec que sí que es pot veure, des de dins, una part de les penúries que molts ciutadans i ciutadanes xinesos van patir per escapar d'un país que s'ensorrava per a crear-ne un de nou i fugir a un altre món més enllà de l'oceà, on serien tota una altra cosa.