EL NOU BISBE DE LLEIDA

Ja fa temps que denuncie, no sense una gran tristesa i impotència, el maltracte lingüístic a què ens sotmet una bona part de la jerarquia eclesial valenciana i molts dels seus rectors. Ens tracten com a estrangers a casa nostra. Ens menyspreen i ens fan sentir forasters només posar els peus a qualsevol església. Per sort, no sempre ocorre així. De tant en tant s'aixequen veus que palesen aquesta injustícia i aquest pecat mortal que l'actual cardenal-arquebisbe de València, Agustín Garcia Gasco, s'encarrega de perpetuar i afavorir a cada dia. Fidel com és al seu país, Espanya, i estrany a l'Evangeli que preconitza la Pentecosta, és a dir, la inculturació de l'Església a la terra on arrela. És trist que la nostra terra, que ha donat sants com sant Vicent Ferrer (qui predicava a tot arreu en català i tothom l'entenia) es veja avui dia segrestada lingüísticament per l'acció d'una jerarquia estrangeritzant, cofoïa d'ella mateixa i més atenta als bens temporals que a la salvació de les ovelles del seu ramat. Aquest escàndol diari, que ja dura més de tres segles, fa que moltes persones no ens vejam identificats amb una església que ens fa transparents a la Paraula, que ens parla en llengua estrangera i, damunt, vol que ens hi sentim còmodes. Doncs no. Per tot plegat, m'ha fet sentir aconhortat la visió que dóna Josep Miquel Bausset, fill de l'Alcúdia i monjo a l'Abadia de Montserrat, de la presa de possessió del nou bisbe de Lleida, Joan Piris, valencià de Cullera. La seua crònica apareixia ahir al diari Levante-EMV a l'edició de la Ribera:

EL BISBE DE CULLERA I JAUME I

Josep Miquel Bausset, Monjo de Montserrat

El diumenge 21 de setembre entrava a Lleida el seu nou bisbe, el valencià Joan Piris, fill de Cullera. La seua primera homilia a la catedral, ha segut elogiada unànimement per la seua claredat, la seua valentia i el seu compromís. Com a monjo valencià, em va agradar especialment un aspecte que el bisbe Joan va tractar.

A les portes del 9 d’octubre, crec que val la pena recordar una expressió del bisbe Joan, que ens pot ajudar a tots els valencians: «El fet de ser cristià, el dec en bona part a la bona gent de Lleida que acompanyà a Jaume I en l’alliberament del Regne de València, que afavorí que el cristianisme arrelara en aquelles terres». Crec que aquestes paraules del bisbe Joan ens haurien de moure a la gratitud envers aquelles persones que, amb Jaume I, portaren a la nostra terra la cultura, la llengua i la fe. Com m’agradaria que els cristians valencians, des dels bisbes i els capellans, fins als laics i laiques, visqueren amb agraïment i acció de gràcies el do de la fe i de la llengua, que ens va portar «la bona gent de Lleida»!

I dic això, perquè recentment l’Escola Valenciana-Federació d’Associacions per la Llengua ha presentat un estudi on es revela que la població que parla valencià ha baixat 7 punts. Crec que aquest percentatge, desgraciadament, encara seria molt més alarmant, si tinguérem en compte les misses i altres celebracions litúrgiques que es fan en valencià. Per què la llengua d’aquella «bona gent de Lleida que afavorí que el cristianisme arrelara» en la nostra terra, continua marginada a la catequesi, a la predicació, a la celebració dels sagraments? Quantes misses en valencià hi ha a la catedral de Castelló, a la de València, a la d’Alacant? Quantes misses en la nostra llengua hi ha a Xàtiva, a Alcoi i a Onda, a Borriana i a Gandia, a Benicolet, a la Vall d’Uixó i a Xàbia?

El bisbe Joan Piris deia en un altre moment de la seua homilia: «L’Església no pot ser propietat de ningú i ha d’estar suficientment oberta, per a que tots tinguen en ella el seu lloc». Això és el que jo voldria per a l’Església valenciana: «Una casa», com deia el bisbe Joan, «on sempre i a tota hora hi ha lloc per a tots». Però encara ara, són molts els cristians valencians que, desgraciadament, no poden expressar la seua fe en la pròpia llengua!!

Són molts els cristians valencians que veuen exclosa la seua llengua de les celebracions litúrgiques. Quan aplicarem les resolucions del Vaticà II, pel que fa a la llengua vernacla (Sacrosanctum Concilium 36 i 63) a les nostres esglésies? Encara recordem amb afecte i enyor, els bons bisbes de Castelló Josep Pont i Josep Ma Cases, que van afavorir la inculturació de la fe en el nostre Poble. Ens fan falta més pastors, com mossén Antoni Sanchis, Emili Marín, Vicent Cardona, Josep Ma Ruix, Vicent Sarrió, August Monzon, Pere Riutort, Vicent Micó... que ens ajuden a pregar en la nostra llengua.

El bisbe Joan Piris acabava així: «Hem de ser capaços de compaginar evangèlicament les diferències i la pluralitat, sense exclusions o enfrontaments», perquè així «totes les sensibilitats dels germans en la fe, puguen sentir-se acollides i compreses». M’agradaria que l’Església valenciana, perquè fóra realment valenciana, afavorira «la pluralitat sense exclusions», per tal que «totes les sensibilitats», també les lingüístiques, pugueren sentir-se acollides, respectades i estimades.

«Com és que cadascun de nosaltres els sentim en la nostra pròpia llengua materna?» (Ac 2:8) En ple segle XXI, i després de més de 40 anys del Vaticà II, encara em pregunte: quan arribarà la Pentecosta a l’Església Valenciana?

Imatge extreta de: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/f/fb/Lleida-15-1_seu_vella.jpg

ALZIRA

Ahir vam anar a Alzira a fer unes compres i, de passada, vaig aprofitar per fer alguna foto del patrimoni arquitectònic de la ciutat. Alzira és la capital de la comarca de la Ribera Alta.

Aquesta foto és de l'església de santa Caterina de Sena, la més antiga de la ciutat. És una església de les anomenades "de reconquesta", d'una sola nau. L'interior està molt reformat pels diversos avatars històrics que ha patit i els canvis en el gust decoratiu de cada època. Com a curiositat de l'església, caldria esmentar que té dos altars a cada punta de l'església. L'un dedicat a santa Caterina i, a l'altre extrem, un altre dedicat a sant Bernat i les Germanes.

En aquest conjunt de fotos podem veure "els Casalicis". Dos altars urbans dedicats a sant Bernat, per una banda i a les Germanes Maria i Gràcia per un altre. Recentment han estat canviats de lloc per a retornar-los a l'origen. Presidien el pont del riu d'Alzira, el Xúquer, que ara ja no passa pel mig de l'avinguda. També podem veure-hi el quiosc de ceràmica de la plaça Major i l'escut d'Alzira.

La ciutat d'Alzira també té edificis antics molt bonics, com aquests modernistes i un altre que no sabria dir de quin estil és, però segur que més antic que els altres tres.

Aquestes fotos són de la pastisseria "Llopis", d'Alzira. Tota una institució. Fa una sèrie de dolços, rebosteria fina i pastissos diversos que són tota una temptació. Aquests que veieu a les fotos corresponen als que s'utilitzen per a "La Mocadorada". És costum regalar el dia 9 d'octubre un mocador de seda ple d'aquestes llepolies de massapà en forma de piuletes i tronadors o de fruitetes diverses a les núvies o mares. La Diada del 9 d'Octubre també és el dia dels enamorats valencians. Coses de la tradició.

PER LA LLIBERTAT: HEM D'UNIR-NOS!!!

Supose que la majoria de persones coneixeu el desficaci en què ens ha ficat el govern del senyor Francisco Camps, de la mà del seu capitost, Alejandro Font de Mora i de las J.O.N.S. a propòsit de l'assignatura de l'Educació per a la Ciutadania. Bé per als qui no ho sabeu, el govern PPer del País Valencià ha fet de l'oposició a aquesta assignatura bandera d'enfrontament amb el govern de Madrid. Per a acabar-ho d'arreglar, el "senyor" Font de Mora s'ha entestat que l'assignatura s'impartisca en anglès. Sí senyors/es, com acaben de llegir. Com que només ha trobat 11 professors idonis per a tal feina, ara s'ha inventat que hi haurà dos professors per aula: el de filosofia i el d'anglès. El de filosofia dirà el que siga en castellà o valencià i, tot seguit, el d'anglès ho traduirà a l'anglès. Us imagineu la situació? Creieu que els alumnes s'escoltaran el d'anglès? Per a acabar-ho d'adobar, ha amenaçat amb càstigs exemplaritzants a tot aquell professorat que es negue a complir aital desficaci. Han començat per l'Institut Altaia d'Altea. És un atac total a la llibertat de càtedra i al sentit comú de qualsevol persona amb dos dits de trellat. Aquest és el concepte de "dret" que els senyors capitots de la política ppera valenciana entenen. Si no actuem ràpid, això anirà a més.
Si voleu saber una mica millor de què va la cosa, cliqueu ací, aquí i allà.
D'un bloc que es diu "Des de Llíria cap a Ítaca" una carta per solidaritzar-se amb els companys i companyes que s'ha d'enviar a la Conselleria d'Educació per tal de fer front a aquest atac contra la llibertat i la qualitat de l'ensenyament. Aquesta carta va dirigida a tots els/les ensenyants. Si ho sou, caldria que hi participàreu. Si no ho sou, potser coneixeu alguna persona que ho siga i que estaria interessada a adderir-s'hi:

CONSELLERIA D’EDUCACIÓ

GENERALITAT VALENCIANA

______________________________________________ amb DNI __________________

(professor/a, de ________________________________________)

de la localitat de _______________________________________________

Conec la situació creada pel boicot encobert del Govern Valencià a l’assignatura ‘Educació per a la Ciutadania’ impulsada per la LOE, que obliga als centres a impartir aquesta assignatura en anglès, i tinc constància de les pressions i amenaces que han rebut els professors de l’IES Altaia (Altea) i altres en la mateixa situació, que per defensar una educació digna i de qualitat s’han negat a complir les instruccions de la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana i a més han fet pública la seua negativa.

Vull manifestar el meu suport als companys i companyes afectats, i considere inadmissibles les pressions i amenaces que estan rebent, així com la possible obertura d’expedients disciplinaris.

Així mateix reconec la importància que té negar-se a impartir la ciutadania en anglès, fent-ho en qualsevol llengua oficial del sistema educatiu valencià, ja que d’aquesta manera els alumnes poden comprendre-la i participar en la classe amb normalitat.

Tota la comunitat educativa coneix que en la major part dels centres l’assignatura ‘Educació per a la Ciutadania’ s’està impartint de fet en valencià o en castellà, ja que el actual sistema educatiu no facilita als alumnes de 2n d’ESO competència per a seguir aquesta matèria en una llengua estrangera.

És innegable la importància de fer pública obertament aquesta realitat. Per això agraïm als companys i companyes que mantenen aquesta posició i als claustres que donen suport al seu esforç, valentia i compromís amb el sistema educatiu, i animem el professorat valencià a sumar-se a aquesta iniciativa.

A més, exigim a l’Administració una solució immediata a la problemàtica creada, i que done unes instruccions raonables que permeten donar l’assignatura en castellà o en valencià.

_____________________________ , _____ de ____________ de 2008

Envieu per correu electrònic als següents serveis de la Conselleria d’Educació:

iesaltaia@gmail.com, camps_fra@gva.es, marin_josgue@gva.es, felip_josmon@gva.es, mas_ali@gva.es, gomez_conoca@gva.es, hernandez_aux@gva.es

IMPORTANT: No oblideu enviar també per FAX al Sr. Font de Mora, ‘Conseller d’Educació’ que no disposa de correu electrònic públic:

Fax: 96 3 86 65 09

Si voleu veure el desficaci en viu i en directe:

EL SALZE: LA TRANQUIL·LITAT

Quasi tots els dies eixim de vesprada a passejar des de Beneixama cap a "El Salze". Està a uns vint minuts a peu del poble. És una pedania que, tot i ser molt petita, té llocs que són bonics i relaxants. Si Beneixama, normalment, és un poble tranquil, el Salze seria la tranquil·litat feta lloc. A l'hivern no hi viu quasi ningú, però a l'estiu bull de gent i renaix. Moltes famílies de Beneixama hi tenen casa i la utilitzen durant molts caps de setmana, festetes, etc.

Quan hi arribes des de Beneixama, la primera cosa que veus és l'ermita, dedicada a sant Vicent Ferrer. És senzilla per dins i per fora, però no per això deixa de ser bonica. Si més no, a nosaltres ens ho pareix. Quan és el dia del sant es fan unes festetes molt simpàtiques.

En deu minuts pots haver vist tot el llogaret. Tot i la petitesa del lloc, pots trobar-t'hi racons ben fotografiables. Abans, fa molts anys, tenia fins i tot escola. Ara l'han transformada en un alberg municipal. Els noms dels carrers són ben senzills, com podeu veure a les fotos. Hi ha, també, el de Les Escoles i una glorieta o jardinet on s'hi està de meravella.
Si vols tranquil·litat i veure un paisatge ben relaxant, aquest és un lloc ideal.

UNA CELEBRACIÓ INESPERADA

Ahir, a poca nit, vam decidir eixir a sopar. Sempre hi ha motius per a celebrar. Com que ens abellia alguna cosa bona, vam anar a Biar a un restaurant que ja coneixíem d'altres vegades, "El Solet". Es tracta d'una construcció antiga que han restaurat amb encert.

El primer dels entrants va ser un cuixot ibèric que ens vam menjar ben a gust. Estava en el seu punt i acabat de tallar encara més.

El segon entrant va ser un pastís de verdures amb base de pasta fullosa que estava per a mejar-se'n una arrova.

Per a desgreixar una miqueta, vam demanar una amanida d'espàrrecs. Estava tan bona i teníem tanta gana que quan vam pensar a fer-li una foto ja l'havíem encetada de bon tros.

Els plat principal va ser llobarro a la planxa amb guarnició de creïlles i verduretes cuites. Molt bo i ben presentat.
No he explicat que la beguda va ser, bàsicament, aigua i vi blanc. Era un vi alacantí molt fruitat i fresquet. Es bevia a gust, tot i que jo no sóc massa de vins.

I quin millor acabament per a un sopar que unes postres a l'alçada? És clar, un bon pastís de xocolate. Estava... en fi, de tocar el cel...

I ací podem veure una part de l'interior del restaurant, amb estris antics del camp i altres objectes que decoren un interior que resulta acollidor. Érem dues parelles més i nosaltres, amb la qual cosa, vam poder gaudir d'una intimitat ben tranquil·la mentre sopàvem.

Això és l'entrada, amb un "solet" de forja que explicita molt bé el nom del restaurant. Per a acabar-ho d'adobar, el preu, ben interessant en la relació qualitat/preu.