EDUCACIÓ PER A LA CIUTADANIA VERSUS ESGLÉSIA?

Ja fa temps que cueja la qüestió sobre l'ensenyament de l'assignatura d'educació per a la ciutadania i tot el batibull que ve muntant l'església espanyola amb tot l'afer.

Des d'un punt de vista de persona creient (a la meua manera, i amb totes les matisacions que calguen), no deixe de sorprendre'm a cada vegada que escolte bisbes i arquebisbes malparlant d'aquesta assignatura, moltes vegades des de posicions molt intolerants i carpetovetòniques.

Em sembla que la jerarquia espanyola encara no distingeix prou bé entre poder religiós i poder social, per dir-ho d'alguna manera. Igual que ningú no pot pretendre que pense obligatòriament com ell, tampoc no puc pretendre jo que tothom pense com jo veig les coses. Crec que el problema rau que no queda ben clar que hi ha una separació entre l'estat i l'església. Aquesta última sembla que vol recuperar (al preu que siga) espais de poder que tenia en èpoques fosques de la història més recent i no es resigna a la seua situació actual. Em resulta particularment odiosa la connivència de determinades jerarquies amb certs partits d'ideologies ben reaccionàries i poc democràtiques. Crec que estan jugant a un joc molt perillós que pot tornar-se en contra seua. Fins a quin punt és ètic associar una determinada ideologia política (subtilment o descarada) a una cosa tan important com són les creences religioses? I no es tracta de recolzar partits que sembla que s'adiuen més a les idees que preconitza l'església. És jugar al joc de la política sense ser-ne, de partit. Malament per a la imatge de l'església i dels cristians que encara hi creiem.

A mi, particularment, m'agradaria veure fora de les escoles públiques l'assignatura de religió. Pense que aquest tema hauria de romandre a l'àmbit que li és propi: l'església i la catequesi. I, també, als centres que són de caràcter confessional.

Formar ciutadanes i ciutadans en els hàbits democràtics del respecte i la tolerància no és una cosa tan dolenta. És més, la considere molt necessaria en aquesta societat policultural i multiètnica que tenim i tindrem a cada dia més.

AVA GARDNER

Ava Gardner és una de les actrius del cinema nord-americà que més m’ha agradat des que en tinc memòria. Sempre l’he trobada d’una gran bellesa. La recorde en pel·lícules com ara "Mogambo" o "55 dies a Pequín". Però de totes les pel·lícules d’ella que he vist i recorde, la que trobe que més m’agrada és "La comtessa descalça". L’altra que esmentava abans de Pequín, també, per l’exotisme. Però és que en aquella de la ballarina que arriba a comtessa era un goig veure-la des del moment que apareixia a la pantalla. Ava Gardner, anomenada al seu dia "l'animal més bell del món", era d’eixes dones que fan somiar només amb una mirada o amb un somriure. La seua sensualitat inundava totes les seues pel·lícules. Bellíssima i seductora.

LA TARONJA NO FUNCIONA...

I no és que vulga parlar de "Bajoqueta Rock". Parle de la situació de la gent que viu de la taronja. Enguany, a Tavernes, la crisi és greu. Hi ha moltes persones que no podran aguantar molt més temps aquesta situació i hauran de deixar de cultivar els seus camps i buscar-se una altra feina.

Els preus de la taronja fa anys que no fan més que baixar, mentre tota la resta puja sense aturador. Els únics beneficiats: els grans comerços de la taronja. I la cosa pinta encara pitjor per a l'any que ve. Ara no en fa massa, va caure una pedregada a Tavernes que ha fet malbé una bona part de les pròximes collites. I plou sobre banyat.

Jo mateix que, per circumstàncies, m'he hagut de dedicar a aquesta activitat (encara que de rebot, sense agradar-me, i no com a mitjà de vida), estic començant a pensar seriosament deixar les terres ermes. I ja veurem...

Em doldrà, tanmateix, haver de prendre aquesta decisió. Em sent com l'última baula d'una cadena familiar de llauradors que ara desapareixerà. Suors i afanys de molts anys llançats a perdre per l'evolució de l'economia valenciana. I per no haver sabut (o no haver pogut) defensar un mitjà de vida.

Encara recorde haver sentit contar que, fa una pila d'anys, la gent comprava un nou camp amb els beneficis de les collites. I ara això sembla només un miratge impossible.

Molta gent de la Valldigna només veu una eixida a aquesta crisi: els "PAIS". La depredació del territori. Canviar arbres per ciment. Heus ací la qüestió: com es pot pensar que un llaurador ple de deutes i sense cap perspectiva de futur deixarà passar la possibilitat de traure alguns diners que li solucionen momentàniament l'existència?

Ja fa anys que cap govern valencià (ni espanyol) no s'ha preocupat gens dels llauradors valencians, com no siga per aconseguir-ne els vots... Tan fàcil com seria, per exemple, promocionar la beguda de suc natural de taronja als menjadors escolars valencians, o potenciar-ne el consum a gallons amb campanyes de promoció o qualsevol altra idea original i efectiva. Gent que hi pense segur que n'hi ha.

S'acaba el tarongerar, canvia el paisatge i ja veurem què passarà amb Tavernes i la gent que hi viu! Quina llàstima!

LA NIT DE SANT JOAN

Aquesta nit és la nit de sant Joan. Anirem a Tavernes, a ca uns bons amics a festejar la nit més curta i més màgica de l'any. Soparem amb bon menjar i bona companyia a vora mar. I a l'hora adient, ens banyarem a les aigües purificadores de la Mediterrània. Botarem la foguera i pensarem que, si mai és possible la màgia, aquesta és la millor ocasió.

És la festa dels Països Catalans. Arreu de les terres on parlem català, amb tots els accents i matisos que calguen, s'encendran fogueres recordant, de vegades insconscientment, que encara hi ha futur per al nostre poble.

A Beneixama també se'n fan, de fogueres. A més a més, per la nit, hi haurà la tradicional presa de possessió dels nous capitans i capitanes de les festes de moros i cristians de 2007.

I què deuen fer els amics i les amigues de Mallorca i València?

MALLORCA, EL LLOC PERSISTENT DE LA MEMÒRIA.

La ment té eixes coses. De vegades necessite allunyar-me de la realitat poc afalagadora del present i, quasi sempre, em ve aquesta imatge al cap: Mallorca, Es Colomer. Ja fa quasi vint anys que vaig conèixer Mallorca i els seus paisatges i, d'ençà d'aleshores, que hi he tornat sempre que he pogut.

No negaré que estic enamorat de Mallorca. Llevat de Beneixama, enlloc no m'he sentit tant com a casa. Allà tinc amics i amigues que em van acollir (sempre que hi vaig m'hi acullen) molt i molt bé. M'encisen la seua gastronomia, els seus paisatges, el nostre català de Mallorca, la gent... sobretot la gent. Hi viuen persones que ja formen part de la meua vida i a la qual no hi puc renunciar. M'han donat tantes coses intangibles que no es paguen amb diners!

És clar que no tot Mallorca m'agrada. No m'agraden les destrosses urbanístiques que s'hi han fet, encara que, sembla que a València encara els "guanyarem" a fer l'haca en aquest aspecte.

A Mallorca hi ha llocs bellíssims, molts. Però si n'haguera de triar un, per a mi seria aquesta vista: Es Colomer i tota la badia. Sempre que vaig a Mallorca demane als meus amics d'allà que m'hi porten. Elles i ells, amb cara de circumstàncies i més paciència que un sant, m'hi duen i jo tan feliç!

Ara mateix m'enyore de Mallorca. tinc ganes de tornar-hi amb la meua dona i fer una besada a algunes aigües clares de la mar.