dilluns, 25 de maig del 2009

LA TRIBU VALENCIANA

LA TRIBU VALENCIANA. REFLEXIONS SOBRE LA DESESTRUCTURACIÓ DE LA COMUNITAT LINGÜÍSTICA. Miquel Àngel Pradilla. Onada Edicions. Biblioteca la Nau. Benicarló.

La imatge que il·lustra la portada del llibre podria ser una síntesi del contingut del llibre. Si el futur del català és problemàtic, val a dir que al País Valencià sembla que ho tenim més fotut que a d'altres llocs. Per un costat, una bona part dels usuaris del català d'ací consideren que parlen "valencià", una llengua "tan diferent del català" com el xinès del quítxua. El PP de València ens munta (amb l'ajuda del PSOE) una AVL (Acadèmia Valenciana de la Llengua) que, estatutàriament, s'encarrega del "valencià", tot i que reconeix que és la mateixa llengua. De moment, s'ha dedicat a "duplicar" obres ja existents i acceptar castellanismes a tort i a dret. De l'altre costat, l'IEC fa la seua guerra. Total, que tenim dos ens normatius per a una mateixa llengua. I ací rau el moll de l'os d'alguns problemes que pateix el català al País Valencià. Hi havia dues possibilitats: que es proposara un model convergent i unitari o, pel contrari, un model dialectalitzant al màxim que accentuara les diferències entre el parlar de València i el parlar de Catalunya. No caldrà que explique quina és l'opció que ha escollit el govern del PP de València.
El professor Pradilla (nascut a Rossell, el Baix Maestrat), és un erudit en el parlar de les terres que queden a banda i banda de la frontera autonòmica entre València i Catalunya. Històricament, aquestes comarques han conformat un parlar de transició entre el català de Catalunya i el català de València. Aquest català "especial" ha rebut denominacions i adscripcions diverses al llarg dels darrers 100 o 125 anys (tortosí, septentrional...). Pradilla exposa que aquesta zona que tenia una evolució conjunta, lingüísticament parlant, es veu ara sotmesa a dues forces separadores als dos costats de la "frontera". A la zona del sud, està tenint una "valencianització" i a la zona nord una "orientalització", la qual cosa podria arribar a trencar el contínuum tranquil del català des del nord de Lleida al sud d'Alacant. Ell proposa mesures educatives i d'estandardització per tal de preservar els trets "especials" d'aquesta zona transfronterera. Una altra part interessant del llibre la constitueix l'explicació de l'evolució de les polítiques lingüístiques dels diferents governs de la Generalitat Valenciana, des de l'època socialista als darrers temps del PP. També, els anys de la LUEV. Les dades que aporta Miquel Àngel Pradilla són una mica descoratjadores, però és el que hi ha: falta d'identificació amb el model normatiu proposat per l'IEC i l'AVL, pèrdua de catalanoparlants, nul·la acció normalitzadora per part del PP i secessionisme lingüístic del mateix, tics dicatorials i castellanitzadors... Tot plegat, un llibre que ens informa molt bé de per on van els trets de la situació sociolingüística valenciana i algunes situacions que poden passar a curt i mitjà termini, si no ens espavilem. La "tribu valenciana" està en peu de guerra.

14 comentaris:

josep ha dit...

Francesc,
Estem fotuts, però no morts! Si ens hem sortit d'invasions i guerres,també superarem aquesta colla que ara governen, entre d'altres coses perquè molt intel·ligents ja han demostrat que no són. Ànims i sempre endavant!.
Una abraçada

maia ha dit...

Realment la imatge de la portada esta "clavada"
I és trist però ho podiem aplicar tambè a altres coses...que curiosament tenen que veure semprè amb els Països Catalans
Salutacions

glòria ha dit...

Francesc,
El teu article és tan brillant com trist però jo subscric les paraules d'en Josep i afegeixo que, tal vegada, estem en un dels moments més difícils degut a les migracions estrangeres,gent que té dret a guanyar-se la vida com tothom però que, irònicament, imposa la llengua dels seus, diguem-ne, colonitzadors. Qui vulgui dir-ne "valencià" s'equivoca però hi té dret. El nom subverteix la història d'un idioma: el català que tè moltes variants. No he pogut esbrinar mai perquè aquest rebuig a acceptar que l'idioma és la variant valenciana del català. Algú ha sentit a parlar de l'argentí, el veneçolà o, el xilè, per exemple?
Preguntes sense resposta per a mi, de moment.
Una abraçada per Oreto i per tu!

Massitet ha dit...

Hola Francesc!
Surto de la lectura del teu post amb la necessitat imperiosa de comprar el llibre. Més que res perquè em sorpren la tesi segons la qual del Sènia cap abaix ens estaríem "valencianitzant" i del Sènia cap a dalt orientalitzant. Jo apostaria que no! Però clar, jo no tinc documentació...

Salut i gràcies!

Belen ha dit...

Francesc aquest Post es molt bo. He de tornar a llegir-lo amb calma. estic ja rossegant-me les ungles per culpa de la champions......que ja ja comenca i jo tinc que veure el partit per la BBC (Fotre!). Fins depres. records i be7s

Francesc ha dit...

Josep: estic totalment d'acord amb el que dius. Resistirem. Hem passat més de tres-cents anys sota el jou d'Espanya i ja ens hi hem acostumat a aguantar. //*//

Maia: els Països Catalans depenen de tots/es. Som al mateix vaixell.

Glòria: la denominació de "valencià" per al català de València té una tradició de segles. No són incompatibles mentre no supose un trencament diferenciador. El problema de la identificació dels parlants amb el model lingüístic xoca amb moltes coses: ignorància i analfabetització en la llengua i història pròpies, tergiversacions polítiques interessades (per part de l'espanyolisme més empedreït) i moltes altres causes que fóra llarg d'exposar ací. Jo tinc molt clar on és ma casa i el meu País: com deia més o meny en Pla "el meu país és on en dir "bon dia!", em
responen "bon dia"". Besades

Massitet: estic segur que el llibre t'agradarà i et tocarà el voraviu.

Belén: ja me'n diràs coses. Supose que deus estar contenta amb el Barça, no? Salutacions

Josep ha dit...

I quan algú fa servir una paraula que no pertany al seu àmbit dialectal el mirent com si fos un alien. "Si ets de Mataró, com pots fer servir el ver eixir?"

Molt patètic

Marta ha dit...

Ha d'ésser molt interessant aquest llibre, ja me'l llegiré. A més a més jo també crec que és molt important que no desaparegui el parlar de transició entre el català oriental i el valencià.

Marta ha dit...

Avui al meu blog reflexionshumanes.blogspot.com hi ha una cita de Jaume Collell que és un homenatge a tots els inconformistes com vosaltres.

enric ha dit...

I que siguin, precisament, els que no el parlen, el valencià, els qui més interès tenen a l'hora d'embrollar-ho ben embrollat tot!!!

Vaig llegir un article de Josep Lluís Bausset que es va publicar al diari "Levante", el dia 28 de maig i que es titula "Rita Barberà i la llengua":

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/134944

Us el recomano!

Francesc ha dit...

Josep: trobe que fóra bo que els parlants en acostumàrem a usar qualsevol paraula pròpia del català independentment del lloc on vivim, si la situació comunicativa ho permet. Eixir/sortir i tantes altres.

Marta: és un llibre ben interessant. Jo també crec que és important que no desaparega la zona de transició entre el català oriental/occidental i el català del nord del País Valencià.

Enric: com tu bé dius, una gran majoria dels qui defensen una pretesa "llengua valenciana" diferent del català ho fan en castellà i, normalment, solen ser analfabets en català. Què hi farem!! Aquest article me'l vaig llegir al diari. El senyor Bausset és del poble d'Oreto. Allà és tota una institució i un referent del valencianisme polític. Era amic de Joan Fuster. Té vora cent anys i una memòria prodigiosa. Salutacions.

Miquel Boronat Cogollos ha dit...

Hola:

Amb retard, afigc la meua impressió sobre el llibre. N'he fet una ressenya abstrusa, però no la penjaré ací, perquè no vull castigar a ningú.

La meua impressió és que el llibre comença malament des del mateix títol, perquè això de «tribu», oposat a «civilització» (segons la citació inicial de Mallafré), ja és una sentència de tot l'etiquetatge posterior que condemna els valencians a tindre idees marginals, centrifugadores i (des)integracionistes.

D'altra banda, no deixa de ser curiós que després de vindicació de la codificació endornormativa integracionista --siga això el que siga-- i d'expressar la seua devoció unitarista, l'autor propose un «fes el que dic i no el que faig» en parlar del tortosí, que seria una proposta de codificació autonomista, i tan marginal, centrifugadoar o «autonomista» com les que abans no li agradaven.

Naturalment, hi trobe a faltar dades i fonament empíric en les propostes, tot i que no hi trobe a faltar bons desitjos. Puc estar molt d'acord amb una percepció general abstracta, però molt menys en l'etiquetatge simplificador i en una certa falta de mesura a l'hora d'apreciar els factors polítics que han conformat i conformen el paisatge valencià.

El que considere més necessari de tot el llibre, és atendre la crida reiterada que fa a unes elits que puguen dur avant una contraplanificació. En això treballem, tot i que això de ser elits no ho veig massa clar.

No tot són postres ha dit...

Francesc, et deixo aquest enllaç, perquè el facis servir o en facis el que vulguis:
http://www.catnord.cat/15campanya-350anys.cfm?ID=15

PTNTS
Dolça

Francesc ha dit...

Tècnic: estic d'acord amb el que dius. Això de les elits ho tenim més pelut. Tant de bo!!

Marta: jo ja m'hi he adherit.