LLOBARRO A LA TURCA

El llobarro és un peix gustós que sempre hem menjat a casa. No cada dia, però sí sempre que ens en portaven de l'estany de Cullera. De fet, una vegada, quan era molt jovenet, me'n va passar una de grossa. Resulta que els meus pares tenien uns amics madrilenys que, sempre que parlaven del Nadal, lloaven molt "la lubina". Torna i volta a la mateixa, se'm va ocórrer que, si això era tan bo, potser estaria bé preparar-lo per a un dia de festa. Així que, tot decidit, me'n vaig anar a ca la pescatera a encomanar-li'n una de ben grossa per al diumenge... Arribe a la parada i li ho dic i em fa la dona: "Però si això és més corrent que pixar i cagar!!! Clar que en tinc!!" (Literal). I és que la famosa i preada "lubina" dels madrilenys, era el nostre habitual "llobarro". Coses de l'idioma. A Turquia se'n pesca molt i en fan moltes receptes. Aquesta és una adaptació d'una que vam trobar, de casualitat, ací. És molt bona i fàcil de fer.

LLOBARRO A LA TURCA

INGREDIENTS:

2 llobarros escatats i sense espines
2 tomates madures
2 cebes
2 cullerades d'oli de Beneixama
Sal
Pebre
Timó (farigola, frígola)
Pebre negre (pebre coent)
Julivert
Llorer

PREPARACIÓ:

Posem a escalfar el forn a dalt, a sota i amb l'aire. Agafem els llobarros i els torquem bé per dins i per fora. Hem de comprovar que no queda cap espina fina una vegada li hem tret l'espina central. Si n'hi queda cap, podem usar unes pinces per a llevar-les. Repartim una cullerada d'oli d'oliva de Beneixama a dins de cada llobarro. Salpebrem i el tanquem.Tallem les tomaques i la ceba a rodanxes primes.

Preparem dos fulls de paper de forn. Al damunt, hi col·loquem la meitat de les rodanxes d'una ceba i d'una tomata. A sobre, el llobarro. L'empolvorem amb el timó, el julivert i més pebre. Col·loquem al damunt la resta de la ceba i la tomata, i dues fulles de llorer.

Tanquem el paper com un paquet hermètic i el posem damunt d'una safata que puga anar al forn. Enfornem els dos llobarros i abaixem el forn a 150 graus. Els hi els anem coent durant aproximadament tres quarts d'hora.

En traure'ls del forn, hem d'anar amb compte de no cremar-nos, perquè de dins del paquet hi pot eixir un baf a molta temperatura.Els col·loquem en un plat amb la tomata i la ceba i ja està. Resulta molt bo i fàcil de preparar.

ARNADÍ

L'arnadí és un dolç típic valencià de tradició ben antiga. Hi ha qui diu que ve del temps dels moros. Siga com siga, el cas és que, tot aprofitant l'excusa de "La Recepta del 15" que fan els amics de "Els fogons de Labordeta" i "Xocolata desfeta" m'he apuntat a l'ús dels moniatos que proposen en aquesta ocasió.

Quan parlem de receptes tradicionals, "cada mestre té el seu llibre". Vull dir, que cada poble té la seua i, fins i tot, cada família o cuiner. Aquesta que jo propose avui no és exactament la que sempre hem fet a casa, a Tavernes de la Valldigna. Tampoc no s'ha fet mai per aquestes dates. L'època tradicional és per Setmana Santa. Vaja, que la recepta que faig ací és d'una veïna de Tavernes que no sé segur ara si era de Carcaixent o d'Alzira, o d'un altre poble de la zona. Només sé que era coneguda de ma mare. Fa tants anys que l'havíem apuntada!! Ara, el procediment de preparació és idèntic a l'arnadí de Tavernes. Canvien alguns ingredients, però. Potser el prepararé "a la valldignenca" quan en siga l'època. Per cert que a Tavernes de la Valldigna de l'arnadí en diuen "caramull" o "caramullet", supose que per la forma que té, tota "acaramullada" del dolç.

ARNADÍ

INGREDIENTS:

800 g de moniato pelat

1700 g de carabassa pelada

300 g d'ametla mòlta

500 g de sucre

1 got (dels d'aigua) de panses sense pinyol

1 culleradeta (de les de café) de canella (de Ca Manolo, a Beneixama)

4 rovells d'ou (5 si són petits)

1 branqueta de canella

2 llimons grans (la ratlladura)

Ametles pelades

Pinyons

PREPARACIÓ:

El dia d'abans, amb l'ajuda d'un pelador, pelem els moniatos i la carabassa. Els fem a trossos i els posem en una olla de pressió amb aigua (que només els cobrisca fins a la meitat) i la branqueta de canella. Fem bullir l'olla durant mitja hora quan assolisca la màxima pressió. Deixem que es refrede a la mateixa cassola. Al final ens ha quedat: 1500g de carabassa i 600g de moniato.

Quan ja s'ha refredat, traiem la carabassa i els moniatos i ho posem tot en una bossa de tela de cotó que es puga penjar sobre la pica. Aquesta bossa és el que nosaltres, a Beneixama, en diem "coixinera". Una vegada dins la bossa, la premem i n'extraiem el màxim líquid possible. La deixem penjada sobre la pica durant tota la nit (millor vint-i-quatre hores) perquè amolle tota l'aigua que puga.

Un consell, una vegada usada la coixinera, convé que la llavem a mà amb sabó que no tinga perfum, per tal que no li'l passe al dolç mai.

Bé, doncs, una vegada s'ha deixant degotant adequadament la massa de carabassa i moniato, la traurem de la bossa de tela i la passarem pel passapurés de manera que ambdós ingredients es barregen millor. El moniato sol quedar més dur que no la carabassa. D'aquesta manera tant la carabassa com el moniato queden per un igual quant a la textura. Amb un cullerot de fusta, acabem de mesclar bé els ingredients i, llavors, passem la barreja a una cassola (millor antiadherent)  i la posem a foc baix, sense parar de remenar.

Posem les panses en un got i l'omplim d'aigua perquè vagen hidratant-s'hi.

Quan comence a escalfar-se, hi afegim el sucre i anem remenant fins que s'integre bé amb la resta de la massa. Seguidament, hi incorporem la ratlladura de llimó i la canella, tot integrant-les al conjunt. Quan tot estiga ben mesclat, arriba el moment de l'ametla mòlta. Aquest ingredient potser ens costarà més d'integrar, però tot és qüestió de paciència. En estar, li aboquem els quatre rovells d'ou (batuts prèviament) i els incorporem a la massa anterior.

Posem a escalfar-se el forn a 200º C a dalt, a sota i amb l'aire.

Una vegada la massa té ja un aspecte homogeni, ve el moment d'afegir-hi les panses remullades i escorregudes. Hem d'intentar que es repartesquen per tota la massa.

Quan ho aconseguim, ja podem començar el muntatge. Anem col·locant la massa en forma de muntanya o "cararamull" en la cassola de fang. Ha de ser de les que poden anar al forn. Amb l'ajuda d'un ganivet llis, anem allisant la superfície per tal que quede lluent.

 La manera tradicional de decorar l'arnadí és amb ametles pelades fent tires a tota la superfície. També hi ha qui hi posa pinyons de la mateixa manera, tot combinant-los amb les ametles pelades.

Ma mare, quan el preparava, a banda de la decoració tradicional, també hi feia aquesta de flors d'ametla. Ara que m'ho mire prim, la trobe molt "naïf" i una mica "hippy", no? En fi, que m'ha aprofitat per a passar una bona estona tot recordant-la fent el "caramull". Amb tota la seua paciència i un somriure sempre dibuixat a la cara. Mon pare gaudia moltíssim amb aquest dolç, tan llépol com era. 

Una vegada preparats els arnadins, els col·loquem al forn preescalfat a la meitat de l'altura del forn, sobre la reixeta. Passats cinc minuts, abaixem la temperatura a 180º C. Cinc minuts després, l'abaixem a 150 i continuem coent-los durant quinze minuts més.

 

En estar, els en traiem amb compte de no cremar-nos i els deixem sobre el banc de la cuina perquè vagen refredant-s'hi durant una bona estona. És interessant resistir la temptació de menjar-nos l'arnadí calent, perquè pot produir-nos un mal de panxa considerable.

Quan l'arnadí s'ha refredat del tot, és el moment de deixar-lo al frigorífic perquè es pose fresquet i resulte, llavors, boníssim. Deu tindre milions de calories per cullerada, però, què hi farem! A qui li amarga un dolç?

PA INTEGRAL CASOLÀ

A Beneixama es poden menjar pans boníssims. De fet, tenim forns i pastisseria que fan uns pans que són un pecat. Jo solc comprar-ne al forn de cal Moliner, vora casa. Des que era menut hi he trobat de tot: pans de pagès, de Viena, integrals, xapates, especials... En fi, tot un món d'olors, sabors i experiències que fan la vida més agradable. No he parlat de les pastes dolces i salades que s'hi poden trobar perquè necessitaria escriure-hi molt i molt més, i no és el cas. Total, que hi ha dies que, entre l'oloreta del pa que es cou al forn, i la de les espècies i l'embotit de la carnisseria de Nàcher, el meu carrer és un plaer per als sentits. Eixes olors formen part de la meua història personal des que era ben petit i em duen sempre bons records.

Malgrat tot, fer pa era un repte que m'havia imposat i no volia que fóra fet en panificadora. Però, i com es fa pa integral? Solució: vaig fer una cerca exhaustiva per la xarxa i vaig visitar un munt de blogs i llocs on s'explicava com fer aquesta mena de pa. Al final, com que totes no em feien el pes, em vaig fer la meua pròpia recepta, agafant mesures i ingredients d'ací i d'allà, una mica inconscientment. Hauria pogut ser un nyap impressionant perquè ja se sap: "bon pilot, bon farinot"... Però no. Ha eixit un pa bo, amb una crosta cruixent i molt dens. Potser, la pròxima vegada que en faça, n'augmentaré una mica la sal. Com a curiositat, esmentar que a Beneixama del "rent", sempre n'hem dit "lleudo", encara que ara, per influència de les marques hi ha qui en diu "royal" o "levadura"... A veure si recuperem "lleudo" i ens acostumem, també, a dir "rent", com fan a molts altres pobles valencians. Millor usar paraules nostrades que no usar-ne de forasteres.

PA INTEGRAL CASOLÀ

INGREDIENTS:

1 quilo de farina integral
400 g de farina de força
3 cullerades d'oli d'oliva de Beneixama
20g de sal de cuina iodada
2 1/2 pastilles de rent (o lleudo) (72'5g)
2 gots d'aigua mineral
1 culleradeta de sucre

PREPARACIÓ:

En un got d'aigua tèbia (a no més de 34ºC), dissolem la culleradeta de sucre, el rent i li afegim una cullerada sopera de farina integral. Remenem amb una cullera i deixem que repose una estoneta. Veurem que, passats un minuts, començarà a fer una bromera com si fóra una cervesa. Això voldrà dir que el rent o lleudo ha començat a reaccionar amb els altres ingredients i "està viu".
Mentrestant, en un llibrell gran, tamisem la farina integral i, per damunt, la de força. Hi afegim les tres cullerades d'oli de Beneixama i li anem afegint, a poc a poc, el got del rent. Sempre pastant la farina amb les mans, veurem que tot va integrant-se a poc a poc. Quan ja hàgem acabat d'integrar el primer dels gots (el del lleudo), li anirem afegint, lentament, l'altre got d'aigua, si pot ser, tebi. Veurem que de ser una massa molt enganxosa, va deixant-se anar i es pot pastar bé dins del llibrell. Quan ja es puga pastar a gust, l'aboquem sobre la taula empolvorada de farina i la continuem pastant durant uns vint minuts, tot eixamplant-la, plegant-la i tornant a fer aquest procés moltes vegades. Així aconseguirem que l'aire penetre en la massa. Quan ja l'hàgem pastat prou, en fem una bola i la col·loquem novament al llibrell. Li fem un tall en forma de creu per damunt i la tapem amb un drap net de cuina. Deixarem el llibrell en un lloc càlid on no hi haja corrents d'aire. Haurà de reposar, aproximadament, durant una hora.
Passat aquest temps, veurem que la massa ha llevat i s'ha fet quasi el doble de grossa que era. Ara la tornem a abocar sobre la taula (empolvorada de farina prèviament) i tornem a pastar-la com havíem fet a la primera vegada. Ara és el moment, però, d'anar afegint la sal en forma de pluja sobre la massa, a poc a poc, mentre l'anem pastant.
Quan ja estiga ben pastada, en fem dues parts en forma de cilindre. No cal que siga perfecte. I dipositem cadascuna d'elles en un motlle d'alumini d'1'5 l. de capacitat. Fem una creu damunt de cada pa i el tapem novament amb el drap de cuina. Haurà d'estar reposant-hi durant almenys 50 minuts.
Ara posem a escalfar el forn a 250ºC (a dalt, a sota i amb l'aire). Hem de posar la reixeta cap a la meitat del forn i una safata de forn a la part de baix.
Quan el forn ha assolit la temperatura, hem d'anar ràpids: col·loquem els motlles d'alumini amb la massa sobre la reixeta. De seguida aboquem mig litre d'aigua sobre la safata de forn de sota i tanquem el forn. Hem d'anar molt amb compte perquè el baf resultant d'abocar-hi l'aigua ens pot cremar. Si ho fem amb cura, no passa res. L'ambient calent i humit del forn farà que el nostre pa es coga bé i se li faça una crosteta cruixent boníssima.

Passats deu minuts, abaixem la temperatura a 200ºC i continuem coent-hi el pa uns altres deu minuts. Passat aquest temps, l'abaixem a 180 i el coem altres cinc minuts i ja està. Com que cada forn funciona d'una manera, millor que l'anem mirant de tant en tant per tal que no se'ns creme.
Una vegada cuit, l'en traiem i el deixem sobre la taula. Amb cura de no cremar-nos, traurem cada pa del seu motlle i el deixarem reposar una estona sobre una reixeta, per tal que perda la humitat residual que li'n puga quedar. I ja està.

Queda un pa dens, amb una crosta cruixent i boníssim. Es pot guardar tapat en una bossa de tela uns dies o, millor encara, congelar-lo tallat a llesques i anar agafant les que necessitem.

Paga la pena fer pa a casa, encara que siga una mica laboriós. I si no, sempre podem anar a buscar el forn o fleca que ens siga de la nostra confiança, no?

BESANQUES DE POLLASTRE AL FORN

L'estiu és el moment en què trobes les millors tomates. El meu sogre en va plantar de valencianes i la veritat és que és un goig retrobar-te amb eixes tomates tradicionals amb un sabor i una aroma deliciosos. Res a veure amb les que sols trobar als supermercats, d'aparença bonica però de gust a plàstic... A mi m'agraden, acabades de collir, simplement amb un polsim de sal i un toquet d'oli d'oliva de Beneixama. És un dels petits plaers de l'estiu. Però també se'n poden fer plats saborosos tot combinant-les amb altres ingredients.

BESANQUES DE POLLASTRE AL FORN

INGREDIENTS:

4 besanques grosses (= entrecuixes = recuixes = contracuixes = anques) de pollastre desossades

2 tomates valencianes grosses (o 4 de menudes)

2 cullerades d'oli d'oliva de Beneixama

4 cullerades soperes (ben plenes) de mostassa de Dijon "a l'antiga"

Gingebre

Romaní

Julivert sec

Orenga

Pebre negre

Pebre blanc

Sal

PREPARACIÓ:

Posem a escalfar-se el forn a 200º C a dalt, a sota i amb l'aire.

Pelem les tomates i les tallem a rodanxes d'un mig centímetre de gruix aproximadament. Folrem una plata de forn amb paper i col·loquem les rodanxes de manera que en cobrisquen el fons. Empolvorem amb gingebre, romaní, julivert sec, orenga, pebre negre, pebre blanc i sal les tomates de manera abundant. Repartim la cullerada d'oli d'oliva per damunt de les tomates.

Col·loquem sobre les tomates les besanques amb la part on hi havia l'os cap amunt. Les empolvorem amb els dos pebres. Mesclem la mostassa amb la cullerada d'oli i la repartim entre les quatre besanques amb l'ajut d'una cullera.

Tornem a empolvorar les besanques amb més herbes aromàtiques, sobretot romaní, julivert i orenga. Aleshores, col·loquem la safata al forn i ho deixem coure-hi tot durant una mitja hora (dependrà del tipus de forn) i ja està.

En estar cuit, s'apaga el foc i s'hi deixa reposar durant cinc minuts i se serveix. Pot servir com a plat únic (si se serveixen dues besanques per persona) o com a segon, si només se'n serveix una per cap. Queda molt i molt bo.

DE TOTS, L'ESCOLA EN CATALÀ

En suport de la nostra llengua a Catalunya.