UNA LECTORA POC CORRENT

UNA LECTORA POC CORRENT. Alan Bennett. Tit. Or: The Uncommon Reader. Traducció: Ernest Riera. Ed. La Butxaca. Barcelona.

Un dia normal i corrent a la vida de la reina d'Anglaterra. Tot passejant per una part dels jardins de Buckingham amb els seus gossos, descobreix una furgoneta aparcada ben a prop. Es tracta d'una biblioteca ambulant. Forçada per les circumstàncies (hi va a demanar disculpes per la bordadissa dels cans), la reina tria un llibre per a llegir-se'l i això serà el començament. A poc a poc descobreix el plaer de la lectura. Llig de tot, aconsellada per Norman, un xicot que treballa a palau. Es veurà tan atreta per la lectura que, ben aviat, començarà a negligir algunes de les seues obligacions regnícoles. Això suposarà tota una font de problemes per a l'aparell logístic de la Casa Reial, que arribarà a qüestionar-la...
Es tracta d'un llibre divertidíssim, ideal per a l'estiu (o quan t'abellesca). Des que el vaig començar m'hi vaig enganxar i em faltava temps per acabar-lo!! L'autor, Alan Bennett, retrata, de manera irònica i intel·ligent, la vida d'una monarca que s'acosta a la fi dels seus dies. Però no és només això. Hi ha, també, una bona guia de lectura de literatura amagada sota les lectures aconsellades a la monarca i una crítica mordaç als escriptors anglesos, a la institució i a tota mena de personatges que hi viuen i hi treballen. Hi ha imatges memorables sobre les entrevistes de la reina amb els seus primers ministres o la seua relació amb el servei de palau més acostat a la sobirana. Una visió "possible" del que hi ha amagat sota l'aparença de "normalitat" d'una institució que resulta obsoleta en ella mateixa i que, potser per això, és més fàcil d'escarnir, de manera elegant, això sí. No és la típica astracanada antimonàrquica, no. Però et fa veure la monarquia com el que és a tot arreu: una cosa perfectament prescindible, fàtua i caríssima.
Per acabar, li he d'agrair a la bona amiga Queti que me'l deixara, el llibre.

EL GATTOPARDO

EL GATTOPARDO. Tomasi di Lampedusa. Títol original: “Il Gattopardo”. Traducció de Pau Vidal. Ed. Proa. Barcelona.

Ens situem a la segona meitat del segle XIX. Una família de la noblesa siciliana més encarcarada, els Salina, viu el trànsit entre la tradició i la modernitat. El príncep Fabrizio, educat en la tradició, no pot deixar d’entreveure que alguna cosa s’està acabant i alguna altra de nova comença. Una modernitat que ell no assolirà. El seu llinatge s’acaba, i ho sap. Què serà de les velles famílies sicilianes en la nova Itàlia del Risorgimento? Enmig de tot plegat, la història de la transició entre l’un sistema i l’altre simbolitzada en la unió entre el seu nebot Tancredi i la bellíssima (però burgesa) Angelica. Tot un retrat de la vida siciliana entre dues èpoques successives que serveix, alhora, per reflexionar sobre diversos aspectes de tota la política i la història europees del moment.

Es tracta d’una de les novel·les més famoses de la literatura italiana. L’única obra de Tomasi di Lampedusa. Inspirada en diversos personatges de la seua pròpia família, no la va poder veure publicada.

L’edició de Proa recull la darrera versió de la novel·la i, a més, un prefaci i uns annexos molt i molt interessants que ajuden moltíssim a contextualitzar l'obra i entendre’n alguns perquès.

La traducció de Pau Vidal utilitza diversos registres per caracteritzar els personatges. Així, per exemple, per al sicilià que usa el príncep Fabrizio quan parla amb els pagesos, utilitza el mallorquí: “Heu duit qualque cosa?”. Pel contrari, el “napolità” que parla el rei, es veu materialitzat en registre valencià: “Salina, què estàs de broma? Ja saps que a Caserta estàs en casa. En ta casa [...]. I les xiques, què fan?”.

De Tomasi de Lampedusa és una frase que apareix al llibre i que, segur que haurem escoltat més d’una vegada i no en sabíem l’origen: “Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï”. Tota una filosofia política condensada en uns pocs mots.

És un llibre magnífic que no te’l pots deixar fins que te l’acabes i, llavors, encara voldries llegir-ne més.
Hi ha, també, una bona versió cinematogràfica de la novel·la, dirigida per Luchino Visconti.

LLAMINERA DE PORC GUISADA

L’altre dia estava d’oferta en un supermercat la llaminera de porc. En vaig comprar unes quantes i em vaig idear una recepta que ha resultat molt gustosa. Com que n’he fet molta quantitat (la feina és quasi la mateixa i sempre es pot congelar el que en sobre), algunes quantitats són merament orientatives.

LLAMINERA DE PORC GUISADA

INGREDIENTS:

1500 g de llaminera de porc en peces
1 kg de xampinyons
300 de pastanagues
2 cebes mitjanes
1 tomata mitjana
1 gotet de vi blanc sec
½ gotet de mistela
Oli d’oliva de Beneixama
1 puntada de ganivet de canella
2 puntades de pebre vermell dolç
Sal

PREPARACIÓ:

Tallem les llamineres a trossos de dos o tres dits de gruix i els reservem. Posem en una paella antiadherent un bon raig d’oli d’oliva de Beneixama. En estar ben calent, hi fregim els trossos de llaminera fins que queden segellats sense que es facen massa. Anem traient-ne la llaminera a mesura que la sofregim i els deixem en una safata. Amollaran un líquid que aprofitarem per a la cuita.

En el mateix oli, fregirem a foc viu els xampinyons nets, tallats a trossos, fins que no quede gens del suc que amollen. Quan estiguen fregits, els en traiem i hi sofregim la pastanaga pelada i tallada a rodanxes molt primes.

Una vegada fregida la pastanaga, l’en traiem i hi sofregim la ceba ratllada (si cal, hi afegim més oli de Beneixama). Quan estiga fent-se daurada, hi abocarem la tomaca ratllada i continuarem fregint fins que estiga ben cuita.

Ara col·loquem les verdures i, damunt, la carn. No ens hem d’oblidar d’abocar-hi, també, el suc que haurà amollat la carn. Hi afegim el pebre vermell dolç, la canella, el gotet de vi blanc, el mig gotet de mistela i la sal. Tapem l’olla i la posem a bullir. En bullir, abaixem el foc i la deixem coent-se durant aproximadament dues hores i mitja.

La carn queda que es desfà i està tot boníssim. Per a sucar-hi un parell de barres de pa!! No apte per a règims, com no siga que et begues el brou a culleradetes.

Hem d’anar amb compte amb la canella, perquè és molt olorosa i, si n’hi poses massa, el seu sabor dominarà sobre tot.

No cal posar-hi més líquids que el vi blanc i la mistela perquè tant la ceba com els xampinyons i la pròpia carn n’amollen.

CLAFOTÍS DE CIRERES

Feia temps que tenia ganes de preparar aquest dolç, però hi havia un problema: no tenia un lleva-pinyols de cirera. Gràcies a la bona amiga Queti, del “Blog al forn”, em vaig assabentar que hi havia a València una botiga d’estris de cuina que es deia Montesa i què allà hi havia de tot. Es va quedar curta: hi ha de tot... i més. Allà vaig poder trobar l’estri que em calia i la resta ja va ser més fàcil.

Ara calia trobar una recepta de “Clafotís” (bé, val a dir que no hi ha, encara, una adaptació al català reconeguda de la denominació d'aquest dolç tan bo. Per això vaig agafar la de la "Viquipèdia" que l'adapta directament de l'original occità i en vaig mantindre el nom) i tot cercant-ne a la xarxa, n’hi vaig trobar unes quantes. Llegint llegint, vaig agafar d’ací i d’allà idees i n’he fet la meua.

CLAFOTÍS DE CIRERES

INGREDIENTS:
850 g de cireres
125 g de sucre
50 g de sucre vainillat
50 g de mantega
Més mantega (per a untar)
4 ous petits o 3 de grans
2 iogurts naturals
100 g de farina
Sucre fi (per a damunt)


PREPARACIÓ:

Posem el forn a calfar-se a dalt i a sota a 200 graus amb l’aire posat. Mentrestant, anirem llevant-li el pinyol a les cireres. En estar, untem el motle amb mantega. Tallem un tros de paper de forn de la mida del cul del motle i el col·loquem a dins. Tornem a untar aquest paper per damunt amb més mantega.

Disposem les cireres sense pinyol dins del motlle.

En un bol, aboquem els ous i els sucres. Batem amb l’ajuda del batedor de varetes (hi he usat un d’elèctric). Ara afegim els dos iogurts naturals i tornem a batre. Fonem la mantega al microones i l’afegim a la barreja anterior tornant a batre bé. Ara cernem la farina i batem tot el conjunt.

Aquesta mescla resultant, l’aboquem sobre les cireres, de manera que es repartesca be. Si cal, podem pegar uns colpets suaus al motle perquè s’hi escampe bé.

Enfornem el motle i abaixem el forn a 150 graus i l’hi deixem coure durant 40 minuts. Passat aquest temps, l’apaguem però en deixem l’aire en marxa. Passats 10 minuts més, l’en traiem i ja està fet.

Quan el pastís és fred, l’empolvorem amb sucre fi i ja ens el podem menjar.

Malgrat que tenia els meus dubtes pel que fa a les cireres, ha resultat un dolç molt bo. Em pensava que les cireres li donarien un sabor molt àcid, però no. Ha agradat a tothom.

ELS MÈDICI. LA NOSTRA HISTÒRIA

ELS MÈDICI. LA NOSTRA HISTÒRIA. Lorenzo de'Medici. Ed. Belacqua/Carroggio. Traducció: Mercè Ubach. Barcelona. 2002.

La família Mèdici evoca tot de referències de la història europea. Si Florència i la Toscana són els seus espais paradigmàtics, no podem deixar de banda que aquesta família va ajudar a configurar l'Europa que ara vivim en moments crucials de la seua gestació.

Precisament, aquest llibre ens parla de tot un seguit de personatges d'aquesta família amb la curiositat afegida d'haver estat escrit per un dels seus descendents, Lorenzo de'Medici. Hi ha una tria d'aquells que l'autor ha considerats més interessants o que, per la raó que siga, havien estat més amagats dins la trama familiar medicea.
D'entre tots ells, m'han resultat particularment atractius de llegir: Alessando i Ippolito; Cosme I; Caterina, reina de França; Maria, reina de França; Anna Maria Lluïsa i els capítols dedicats als inicis i l'origen del cognom, els Mèdici i el Renaixement, la successió al tron de Toscana, la donació d'Anna Maria Lluïsa i les relacions consanguínies amb les altres cases reials.
Resulta ben curiós poder copsar-hi des de com era la vida d'un príncep del renaixement fins a les complicades relacions matrimonials dels membres Mèdici entre ells i entre d'altres cases reials europees. Tot s'hi val per a mantenir l'estatus familiar i, si pot ser, acréixer-lo.
Si alguna cosa traspua al llarg de la majoria de les biografies del llibre és l'amor per l'art, entés en una gamma ben àmplia de disciplines (pintura, dibuix, escultura, arquitectura, arqueologia, numismàtica, bibliografia...). El poder, els diners i una ànsia d'atresorar béns culturals al llarg de diverses generacions i la generositat del "final de la dinastia" en llegar-los a la ciutat de Florència. Però hi ha encara més coses: la família Médici no s'ha extingit, com es podria pensar, el mateix autor, un Mèdici, s'encarrega de fer-nos-ho palès. Com viuen ara els membres d'aquesta família? També ho podrem trobar al llibre: com la gent d'avui mateix però, en certa manera, sotmesos al pes d'una tradició familiar que abasta molts segles enrere.
De la lectura d'aquest llibre m'han cridat l'atenció detalls diversos: com era d'important la transmissió masculina del cognom Mèdici per al manteniment de la dinastia i del poder, com es podia canviar l'estatus eclesial o militar d'un membre de la mateixa família si molt convenia (per exemple, tot fent cardenal algú i, després, passats els anys, si calia, fer que renunciara al cardenalat per poder-se casar i tindre fills...), com s'acaba la dinastia per un joc de poder entre les potències europees del s. XVIII, com hi ha sang Mèdici recorrent les venes de la majoria de representants de les cases reials europees (fruit de les complicadíssimes aliances matrimonials de la família Mèdici al llarg dels segles)...
El llibre compta amb algunes il·lustracions interessants (llàstima que siguen en blanc i negre), com també d'uns arbres genealògics que ajuden a comprendre una mica millor qui és qui a cada moment de la història d'aquesta família i si són fills, germans, cosins o parents i en quin grau.
L'autor contextualitza molt bé cada època històrica, amb la qual cosa fa que pugues entendre millor el comportament de la persona descrita al llibre per tal com es mou, o no, dins dels cànons socials d'eixe moment.
L'índex onomàstic del final també suposa una bona ajuda a l'hora de cercar un determinat personatge i trobar-ne totes les dades.
Malgrat que hi ha referències bibliogràfiques a cada pàgina, he trobat a faltar un índex bibliogràfic final per tal de tindre una visió més concreta de les fonts que cita l'autor. Ell mateix no s'està d'esmentar la ingent quantitat de llibres que hi ha escrits, a totes les èpoques i en multitud de llengües, sobre la família Mèdici.
Finalment, no em puc estar d'esmentar que l'autor continua la tradició de la llegenda negra dels nostres Borja. Els esmenta algunes vegades en parlar dels papes Mèdici en concret de Lleó X: "El 1492, a la mort de d'Innocenci VIII, participà, malgrat la seva extrema joventut, en el seu primer cònclave, del qual sortí vencedor el Cardenal Roderic Borja. Giovanni, que havia votat contra el Borja, va preferir tornar-se'n a Florència, per evitar la probable venjança del nou papa. [...] Mentrestant, a Roma, el nou papa Alexandre VI, com de costum, havia beneficiat els seus fills amb els càrrecs més alts eclesiàstics" (pàgina 55); "Només el seu nom ja garantia un pontificat marcat per la magnificència, el mecenatge i la generositat. S'haurien acabat les desastroses guerres promogudes per l'últim pontífex (es refereix a Juli II). S'acabarien els vergonyosos escàndols del papa Borja" (pàgina 62). Res de nou. Ja se sap que costa molt que a algú li lleven la llengua de damunt, quan li la posen.