LA TRIBU VALENCIANA

LA TRIBU VALENCIANA. REFLEXIONS SOBRE LA DESESTRUCTURACIÓ DE LA COMUNITAT LINGÜÍSTICA. Miquel Àngel Pradilla. Onada Edicions. Biblioteca la Nau. Benicarló.

La imatge que il·lustra la portada del llibre podria ser una síntesi del contingut del llibre. Si el futur del català és problemàtic, val a dir que al País Valencià sembla que ho tenim més fotut que a d'altres llocs. Per un costat, una bona part dels usuaris del català d'ací consideren que parlen "valencià", una llengua "tan diferent del català" com el xinès del quítxua. El PP de València ens munta (amb l'ajuda del PSOE) una AVL (Acadèmia Valenciana de la Llengua) que, estatutàriament, s'encarrega del "valencià", tot i que reconeix que és la mateixa llengua. De moment, s'ha dedicat a "duplicar" obres ja existents i acceptar castellanismes a tort i a dret. De l'altre costat, l'IEC fa la seua guerra. Total, que tenim dos ens normatius per a una mateixa llengua. I ací rau el moll de l'os d'alguns problemes que pateix el català al País Valencià. Hi havia dues possibilitats: que es proposara un model convergent i unitari o, pel contrari, un model dialectalitzant al màxim que accentuara les diferències entre el parlar de València i el parlar de Catalunya. No caldrà que explique quina és l'opció que ha escollit el govern del PP de València. El professor Pradilla (nascut a Rossell, el Baix Maestrat), és un erudit en el parlar de les terres que queden a banda i banda de la frontera autonòmica entre València i Catalunya. Històricament, aquestes comarques han conformat un parlar de transició entre el català de Catalunya i el català de València. Aquest català "especial" ha rebut denominacions i adscripcions diverses al llarg dels darrers 100 o 125 anys (tortosí, septentrional...). Pradilla exposa que aquesta zona que tenia una evolució conjunta, lingüísticament parlant, es veu ara sotmesa a dues forces separadores als dos costats de la "frontera". A la zona del sud, està tenint una "valencianització" i a la zona nord una "orientalització", la qual cosa podria arribar a trencar el contínuum tranquil del català des del nord de Lleida al sud d'Alacant. Ell proposa mesures educatives i d'estandardització per tal de preservar els trets "especials" d'aquesta zona transfronterera. Una altra part interessant del llibre la constitueix l'explicació de l'evolució de les polítiques lingüístiques dels diferents governs de la Generalitat Valenciana, des de l'època socialista als darrers temps del PP. També, els anys de la LUEV. Les dades que aporta Miquel Àngel Pradilla són una mica descoratjadores, però és el que hi ha: falta d'identificació amb el model normatiu proposat per l'IEC i l'AVL, pèrdua de catalanoparlants, nul·la acció normalitzadora per part del PP i secessionisme lingüístic del mateix, tics dicatorials i castellanitzadors... Tot plegat, un llibre que ens informa molt bé de per on van els trets de la situació sociolingüística valenciana i algunes situacions que poden passar a curt i mitjà termini, si no ens espavilem. La "tribu valenciana" està en peu de guerra.

PASTÍS DE LLIMÓ

Temps enrere, l’amic Enric (del magnífic bloc “Samfaina d’arts”) va preparar un dolç mallorquí extret d’un llibre anomenat “Els pastissos de l’Alfons Serrahima”. La introducció que va fer l’Enric d’aquest llibre em va picar la curiositat i em va fer moltes ganes de tindre’l. Per internet el vaig trobar en una llibreria i me’l van enviar ahir a casa.
El senyor Serrahima fa un recull de pastissos que han anat formant part de la vida de la seua família per circumstàncies diverses. Es tracta d’una mena de “memòries dolces” de la seua vida. Tot llegint el llibre t’adones de com és de diferent ser d’una família amb molta pela, sobretot pel que fa a la possibilitat de viatjar i conèixer persones que et vagen enriquint amb experiències noves. Pots descobrir-hi, també, com era la vida ociosa de la gent rica de Barcelona en unes èpoques determinades (l’estiueig, les minyones, les visites, el festeig...).En fi, visions d’un passat que no per ser llunyà deixa de ser curiós i sorprenent. Si voleu saber més coses d'aquesta família, només heu de consultar la recepta de l'Enric, perquè al seu bloc en dóna tot de detalls.
De totes les receptes dolces, n’he triat una que, inicialment, és de taronja, però que he preparat amb llima, perquè la mateixa recepta explicava que es podia fer igualment variant-ne els elements. Ja he comentat alguna vegada que els meus sogres tenen una llimera boníssima a l’hort i que ara en va plena. Per això he preferit fer-la de llimó.Ací va recepta, transcrita tal qual (llevat que, on a l’original diu “taronja”, jo hi pose “llimó”) de

PASTÍS DE LLIMÓ

INGREDIENTS:

PASTA:

150 g de mantega

150 g de sucre de llustre

150 g de farina

4 ous, rovells i clares separats

2 cullerades de rom o conyac

2 culleradetes de raspadures de llima

2 culleradetes de “Royal”

Una miqueta de vainilla en pols

GLACÉ

250 g sucre de llustre

3 ½ cullerades de suc de llimó colades

PREPARACIÓ

PASTA

Bateu la mantega fins que sigui una crema.

Afegiu-hi el sucre i, sense deixar de batre, els rovells, la farina, el “Royal” i tota la resta. Finalment, les clares a punt de neu.

Poseu-ho en un motlle rodó de 20 cm baix, ben untat amb mantega.

Forn elèctric: 200º C.

Forn de gas: termòstat 4-5

Temps: de 25 a 30 minuts.

GLACÉ

Barregeu bé el sucre i el suc de llimó.

Quan està fred el pastís, cobriu-lo amb el glacé i aplaneu-lo amb un ganivet mullat.

Això és el que deia la recepta. En un dels consells del llibre diu que s'ha de posar la safata de forn a sota del tot, amb un tros de paper d'alumini i la reixeta al mig del forn. I així ho he fet. Quan estava el forn a 200º, l'he abaixat una mica quan hi he introduït el pastís perquè s'hi coguera. S'hi ha estat coent durant 30 minuts només amb l'escalfor de davall.

Quant a la glaça, l’he preparada amb el sucre que indica la recepta però amb cinc cullerades de suc de llima, perquè amb les 3½ no la podia ni escampar. Com que m’agrada molt el sabor del llimó, n’he posat el doble de ratlladures. No tenia vainilla i no n'hi he posat.

Ha quedat un dolç boníssim. El sabor del bescuit, perfumadíssim de llimó, i la glaça amb el sabor tan intens de la llima són un plaer.

LA FOTO I EL SO DEL PARTIT D'AHIR

Hi ha imatges (aquesta del diari "El País") i sons que no cal comentar. Cadascú que els interprete.

El so: ACI.
L'esperit, ací a sota (i que conste que no sóc de futbol):

ROSELLES A BENEIXAMA

Avui hem tornat a eixir a passejar pel camí del Salze. Sembla mentida com pot canviar el paisatge en només uns dies. Ara hi ha per tot un rosellam que fa feredat. Ja he dit moltes vegades que la rosella és una de les flors que més m'agraden, si no la que més.

Em fa molt de goig veure els camps verds plens de taques vermelles amb més o menys intensitat. Fa un contrast preciós. Els camps de flors grogues de colza han esdevingut tiges verdes sense flors. Els camps de blat verd, tot just començat a enrossir-se, amb taques vermelles fa una imatge molt bonica.

N'he fet un munt de fotos, tot i que la llum no em deixava captar la intensitat del vermell i el difuminava bastant. N'hauria fetes moltes més, però no m'acabava d'agradar com quedava el conjunt, tot i que aquest camí té racons altament fotografiables.

Però no només hi havia roselles, també hi trobàvem margarides i altres flors silvestres que no hem sabut identificar.

Oreto no volia "posar" entre les roselles, però al final l'he convençuda i li n'he fet un parellet.

Al Salze m'he adonat d'un detall curiós: vora la teulada de l'ermita ha crescut una figuera, no sé si borda o de les fruiteres. Ja veurem. M'ha recordat una rondalla tradicional d'aquestes terres que es diu "L'ase penjat" i que també es troba recollida a les rondalles mallorquines de "Jordi d'es racó", pseudònim de mossén Alcover.

L'ASE PENJAT

Contada per Leonor Navarro i Ferrero.

Això diu que era un poble que els homes eren més brutos que un forcat. Un dia, allà dalt del campanar de l'església, va créixer un citró o un llicsó, que era ben gran, es veia molt i feia molt mal efecte.

Els homes no sabien com fer-s'ho per llevar aquell citró que tan alletjava l'església. Però un altre dia va aparéixer pel poble un ase mig mort de fam, i a un d'ells se li va ocórrer que potser aquell animal seria la solució del problema.

Va parlar amb els companys d'una idea que havia tingut, i tots es van posar de seguida a la feina. Van agafar l'ase i se'n van anar cap a l'església. Uns quants d'ells van pujar a dalt del campanar, mentre que uns altres es van quedar a baix per subjectar l'animal.

Des de dalt van llançar una corda i li la van nugar al coll a l'ase, i el van alçar cap a dalt. El pobre animal, tot era obrir la boca perquè s'ofegava, i pegava uns brams que feien feredat.

Els homes de baix, en veure com obria la boca l'ase, com eren tan rucs i tenien tan poc trellat, en comptes de pensar-se el que estava passant i amollar la corda, van dir: "Mireu, mireu, com s'alegra de veure el citró!", i és que la pobra bèstia s'estava morint ofegada.

Tot va anar tant ràpid que quan va arribar al citró, l'ase ja s'havia mort amb la llengua fora, i el llicsó es va quedar al campanar com si res no haguera passat.

I és que amb raó diuen que "a l'ase mort, la civada per la coa".

Conte contat, conte arrematat!,

cauen ametles i torrat,

i qui no s'alce, s'ha cagat!

25 D'ABRIL A VALÈNCIA, UNA MICA ENDARRERIT

Un any més la manifestació per les llibertats nacionals del País Valencià del 25 d'abril. Enguany hi havia menys gent que altres vegades. Deu ser que les persones se'n cansen. Sí. Cansa molt haver de resistir l' intent de genocidi lingüístic i cultural que patim els valencians dia rere dia. Tanmateix tampoc no n'érem pocs. Els diaris i l'organització diuen que 30.000 persones (d'altres diuen que n'hi havia 15.000 i l'ajuntament de València diu que 2.000 (es veu que no saben comptar)). Jo no gose a dir quants en seríem. Va ser el moment de retrobar amics i coneguts i de veure-hi un jovent majoritari que és el nostre futur. Al principi hi van haver coses curioses. A la plaça de sant Agustí de València, des de dalt d'una finca, un grup de feixistes van desplegar una senyera gegantina de la ciutat de València i una pancarta que deia "No mos fareu catalans". Realment el que ells volien era provocar l'enfrontament i els de la manifestació nostra se'ls van riure a gust. A més, no van poder evitar exhibir una bandera d'Espanya, la que ells realment volen imposar-nos (vegeu-la marcada amb una fletxa a la foto). Els hauríem pogut dir "No mos fareu espanyols", però, per a què? Vam tindre una festa grossa, ens vam desfogar, vam cridar fort i vam carregar piles, que falta ens en fa. Durant el trajecte, el "feixisme local" ens va obsequiar, també, amb ous pudents farcits de blau a la plaça del Parterre de València, just on hi ha l'estàtua eqüestre de Jaume I. Vam acabar a la plaça de la Reina amb parlaments i la interpretació de la Muixeranga.

Paral·lelament, a Palma de Mallorca, una cadena de persones pel català, per la nostra llengua d'enllà de la mar.
En fi, que ahir el cor del País bategava acompassat entre Palma i València.
Les fotos no són massa bones perquè estan fetes amb el mòbil. Si en voleu veure de millors, podeu clicar ací.