TANCAT PER EXCÉS DE FEINA

Estimades i estimats que em llegiu, ateses les meues circumstàncies personals de feina a l'institut (avaluacions, caporalia, reunions...) que ja dura prop d'un més, em veig obligat a deixar descansar el meu bloc durant un temps indeterminat. Gràcies per la vostra paciència.

BOMBONS CASOLANS

L'altre dia tenia ganes de fer alguna cosa amb xocolate i em recordava d'una recepta dels amics de "La cuina vermella" que hi havia vist temps enrere. Uns temptadors bombons que no eren massa difícils de fer i m'hi vaig decidir. Ací en teniu el resultat.

BOMBONS CASOLANS

INGREDIENTS:
Fruites confitades (en aquest cas, taronja i cireres)
150 g de xocolate pur (amb el 70% de cacau)
1/2 gotet d'aigua

ESTRIS:
1 ganivet esmolat
1 taula de tallar
1 plat
1 planxa de motllets de silicona
1 lllibrellet de plàstic o vidre (apte per a microones)
1 cullerot de fusta
1 cullereta
Plàstic film de cuina

PREPARACIÓ:

Agafem els trossos de fruita confitada i els tallem a bocinets el més xicotets possibles amb l'ajuda del ganivet esmolat sobre la taula de tallar. Els reservem en un plat.

Trenquem la rajola de xocolate a trossos i els posem en un bol apte per al microones i el mig got d'aigua. Posem ara en marxa el microones i, a cada poc temps, anem remenant amb el cullerot per tal que vaja barrejant-se tot. Hem d'anar amb compte amb el microones i el xocolate perquè se'ns pot cremar amb molta facilitat. En estar ben barrejat tot, le'n traiem.

Col·loquem la planxa de motllets de silicona sobre una taula o una safata per tal que siga més fàcil la seua manipulació. Amb l'ajuda d'una cullereta, anem omplint els motllets. Amb un parell de culleradetes ja n'hi haurà prou.

Sobre cada motllet col·loquem un pessiguet de trossets de fruita confitada (taronja i cirera). Pressionem una mica sobre la fruita per tal que s'adherisca més al xocolate.

Quan ja estan tots preparats, agafem un tros film de plàstic de cuina i el tapem (perquè no agafen olors de la nevera). Ara col·loquem la planxa de motllets de silicona a la nevera i la deixem allà dins durant unes hores.

Passades unes quantes hores, els anem desemmotllant amb cura i ja està. Resulten boníssims.

Per cert, que els bombons dels amics vermells duien "pebre de Sichuan" i jo no en tenia. També que, com que a mi no m'agrada el xocolate blanc, només els vaig fer de xocolate pur.

LA "DICTADA OCCITANA"

Aquest cap de setmana s'ha celebrat a tot Occitània i a diversos llocs dels Països Catalans la "Dictada Occitana". Es tracta d'un dictat d'occità i a veure que n'ix. Enguany també s'ha celebrat a l'Alcúdia gràcies a l'interés de "Toni de l'hostal" un personatge increïble d'aquest poble: canta, escriu poesia, actua... en fi, polifacètic com pocs i divertidíssim. Vos recomane que busqueu al youtube "Toni de l'hostal" i ja me'n direu.

Bé, el cas és que el dissabte dia 31, a les 12:00 érem convocats a la Casa de la Cultura de l'Alcúdia per a veure no se sabia què. Al final n'érem una mica més de quatre gats (com podreu comprovar a les fotos). Un poc més tard va començar a la sala petita del primer pis la "Dictada". Toni va col·locar una bandera occitana i l'inefable Lluís Fornés va explicar el sentit de l'acte i la història comuna i tot això.

Al final ens van dictar un fragment de l'agermanament entre l'Alcúdia i Bolena de l'any 1995. Lluís Fornés va dictar fent "l'occità" el text i vam anar copiant la dictada així com volíem. Ens el van recollir i van dir que ho enviarien no sé on.

El millor va vindre després: el recital de Toni de l'hostal. Ens va cantar algunes cançons occitanes molt i molt boniques. Fins i tot una versió de "l'estaca" que va ser tota una sorpresa. El Toni canta molt bé. Té bona veu. Esperem que prompte traga el seu primer disc.
Quan van acabar, ens van repartir uns llibres d'obsequi de l'Alcúdia per part de l'ajuntament. Després hi havia un dinar al qual no vaig poder assistir-hi i, per tant, no sé com va quedar la cosa.

COCA "BOVA" D'OLI DE L'ARACELI

L'altre dia vaig aconseguir una altra de les receptes que tenia "promeses de publicar" d'un dolç. Tot, des del dia que vam celebrar l'acabament del trimestre. Aquesta recepta és de l'Araceli, una altra companya del departament, però que fa anglès. Es tractava d'una recepta de coca "bova" (una més) de les que solen fer-se a bona part del País Valencià. En altres parts se li diu "coca de llanda", "coca morena", etc.

Bé, ací va la recepta original de l'Araceli (era en castellà, però us en faig la traducció):

COCA "BOVA" D'OLI

INGREDIENTS:
3 ous
3 gasoses (en pols)
1 got de llet
1 got de sucre
1/2 got d'oli d'oliva verge (de Beneixama)
2 gots i 1/2 de farina
Ratlladura de llimó (no massa)
PREPARACIÓ:

Es baten els ous i se li afegeixen els tres sobrets BLANCS de les gasoses. S'hi van incorporant la resta dels ingredients, sense deixar de remoure la mescla, fins que quede homogènia.

A punt de posar-la al forn, se li afegeixen els tres sobrets BLAUS de les gasoses. Deixem coure durant 25 minuts al forn a 170º C.

Jo ho vaig fer lleugerament diferent. Hi vaig posar molta ratlladura de llimona. La de dues llimes ben grosses. Perquè m'agrada molt el gust de la llima. També, vaig untar el motlle amb mantega i vaig empolsimar la coca, una vegada treta, amb sucre fi.

Vaig cometre l'errada de posar el forn en funció aire, la qual cosa fa que puge molt de pressa, massa, i sort de la meua sogra que va fer que estiguera, després dels 25 minuts que posava la recepta, altres 35 minuts més a 160 i en la funció de forn de sota només. Tot i això, no va quedar ni amb la mateixa textura ni amb el mateix sabor que l'original. En el de l'Araceli tenia un saboret a oli d'oliva molt agradable i en el meu, el sabor del llimó, boníssim, però, emmascarava els altres sabors. La textura del seu bescuit o coca era més bona que la de la meua. Potser perquè no estava prou cuita o s'havia cuit massa de pressa. Tanmateix, ens la vam menjar ben a gust.
Si la torne a fer, canviaré el motlle de silicona per un redó d'alumini, la couré a menys temperatura durant més temps i li tiraré per damunt sucre normal i canella.

UN DINAR A NOVELDA I MOLT MÉS

Ahir vaig anar amb part del Departament de Valencià de l’institut on treballa Oreto. Darrerament han pres el costum que el dia que tenen reunió de departament, van a un poble a dinar. Però no a qualsevol poble. Van al poble d’on és un membre del departament. Aquesta vegada tocava Novelda. L’amfitrió va ser Joan Anna. Ell, tot i que és del Verger, fa una pila d’anys que viu a Novelda, i cap a Novelda falta gent!
Abans de dinar vam fer una mini ruta turística sense aturar massa el cotxe: el castell de la Mola i el santuari de la Magdalena, obra d’un deixeble de Gaudí i que fa molt bonic de veure.

Visitat això, vam anar al restaurant: Restaurant la Villa Asador. Molt bé i molt correcte. Vam seure en una taula redona, vora un finestral. Vam demanar una “picadeta” perquè estàvem afamats. Ens van dur dues cassoletes amb allioli i tomata ratllada i una cistelleta amb pa torrat que va servir per aplacar una mica cinc famolencs ansiosos. Al moment ens van dur formatge fregit sobre un llit de confitura de tomata que estava boníssim. Poc després, calamarets fregits i una amanida boníssima.

Quan ja ens havíem fet la picada, va vindre un arròs a banda que tenia un sabor i una textura que només cal veure les fotos per poder entendre que era “tocar el cel”. Jo vaig repetir-ne dues vegades. Què hi farem! L’arròs em pot. Deu ser genètic.

Finalment, va vindre l’hora de les postres. Ací cadascú va demanar la seua: hi va haver pa de Calatrava, pastís de xocolate i pinya natural. Vaig triar-hi xocolate i m’hi vaig equivocar. No era massa bo. Xocolate, al cap i a la fi, però industrial...Quan ja ens havíem fet el cafè, vam eixir del restaurant per tal d’encetar una excursió.
Joan ens va conduir a un paratge de Novelda que és un riu sec on hi ha brolladors naturals que la gent ha anat eixamplant i convertint en llocs de bany i d’esplai.

N’hi ha dos llocs molt i molt interessants. El primer, “el Clot Roig”. Es diu així perquè les seues aigües són roges per l’alt contingut de ferro que tenen. A més, porten moltes sals en suspensió (o dissoltes o com es diga), amb la qual cosa hi ha tot un paratge ple de cristallets de sal al voltant del clot. Jo, d’eixos clots n’hauria dit “ullals”. A més, la gent s’empastifa d’un fang negre que té propietats curatives per a diverses malalties de la pell.

A una certa distància d’aquest hi trobem “el Clot Negre”. Es diu així perquè hi ha molt de fang negre. Les seues aigües són transparents, però fan pudor d’ou pudent. Duen una gran quantitat de sofre i també tenen propietats medicinals per a la pell. En fi, que l’un clot i l’altre són com unes “banyeres d’hidromassatge” naturals.Ací ens vam separar de Joan i ja vam anar amb el cotxe de Pep. Canviàvem de lloc i visitaríem uns paisatges molt i molt curiosos.

Ja ens ho havia explicat Joan, però veure-ho de més a prop impactava. A Novelda el treball d’extracció del marbre i la seua transformació materials de construcció és la principal ocupació industrial de la localitat. Això fa que s’arriben a acumular deixalles de marbre que van formant muntanyes i que rebleixen parts del terme de Novelda. Com aquestes de les fotos. Eixa taca blanca sobre el paisatge és grandíssima.

Però encara hi havia més sorpreses. Ara tocava veure la pedrera de marbre: una gran queixalada al terreny i un munt de pedres de forma rectangular disseminades per una bona part del lloc per tal de ser aprofitades quan calga. Llépol com sóc, se’m van aparèixer com a trossos gegants de torró de Xixona deixats ordenadament els uns vora els altres.

Pep ens va explicar que, com a conseqüència de la crisi de la construcció, ara la pedrera només treballava de dia, però que hi havia hagut moments que hi havia treballat de nit i tot, ininterrompudament.

I les sorpreses encara no s’havien acabat. Pep ens va dur a Petrer, a “l’Arenal de l’Almorxó”. Una duna fòssil enorme, preciosa, impressionant. Com una platja de muntanya Ningú no sap del cert per quina raó hi ha una duna així enmig d’un paratge sense aigua. Però allà està. També ens va explicar que hi havia hagut una altra duna en una altra banda del terme i que va desaparèixer als anys setantes, quan el boom de la construcció, com a material per a obrar. Llavors, els criteris de protecció mediambiental, simplement, eren inexistents. Francesca ens va dir que ella, de petita, li agradava molt baixar redolant costera avall i que hi anaven a Pasqua a berenar. Ara és un lloc protegit i segons quines "proeses" no s'hi poden fer.

La visita a la duna va ser l’acabament perfecte per a un dinar en boníssima companyia.