dijous, 28 de febrer del 2008

LA IGNORÀNCIA REVESTIDA DE POLÍTICA DRETANA

Avui, llegint el diari "Levante-emv", m'he trobat amb aquest titular dins del mateix:

El PP rechaza un reconocimiento a Andrés Estellés porque "insultó a los valencianos"

Ràpidament se m'ha acudit posar un altre títol per a aquest missatge, però no m'he volgut embrutar la llengua amb aquesta gentola. Se'ls veu el llautó sempre que es tracta de reconèixer els mèrits de valencians/es il·lustres que no són de la seua corda, la de la coentor i la renúncia a la valencianitat, la de l'espanyolisme carrincló i coent.
Malgrat ells, que són del mateix poble que el nostre poeta, Estellés perviu entre tots aquells que estimem la nostra llengua, el nostre País i la nostra història. Ell ho tenia clar:

ASSUMIRÀS la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Vicent Andrés Estellés

Si voleu veure'n la notícia, ací en teniu l'enllaç:

dimecres, 27 de febrer del 2008

ESTRÉS




Vaig de bòlit des de fa setmanes. Aquest trimestre sembla que no s'acabarà mai. Estic una mica tip de classes, exàmens, reunions, cursets, paperassa, conduir... tot plegat, massa per a la carabassa. Necessite que s'acabe el trimestre i poder descansar una mica. A més, si no passa res, en acabar-lo ens espera Mallorca. I què puc fer, mentrestant, per no caure a l'estrés que em té agafat pel coll? Si hi haguera la possibilitat de clonar-me, en necessitaria cinc o sis de clons alhora. Buuf!!!

dimarts, 26 de febrer del 2008

LLIÇÓ D'HISTÒRIA

Navegar per la xarxa de vegades et dona petites sorpreses. Quan jo era molt petit i anava a escola als "cagonets" (el que avui dia en diríem "educació infantil"), a Tavernes, hi havia un mapa "d'Espanya" (és clar) en un armari del qual ja ni em recordava. Fa un temps el vaig tornar a veure i de tot d'una em va vindre a la ment el mapa en qüestió. Després de tants anys és increïble comprovar com hi queden de clars determinats conceptes que hi ha gent que ni en vol sentir a parlar. Allà s'expliquen les diverses "Espanyes" que hi ha. Ahir me'l vaig trobar a internet i no m'he pogut estar de fer-ne un comentari. Pel que fa a la part que ens toca el voraviu, trobe ben interessant de reproduir el que hi diu textualment:

ESPAÑA INCORPORADA Ó ASIMILADA
Comprende las once provincias de la Corona de Aragón, todavia diferentes en el modo de contribuir y en algunos puntos del derecho privado.

Més clar? L'aigua.

dilluns, 25 de febrer del 2008

SOLET A BENEIXAMA...


Avui, després de molts dies, comença a fer bo a Beneixama. M'agrada mirar-me el sol, de casa estant, mentre es reflecteix a les parets del pati de ca ma tia Leonor. Les pedres de la paret prenen nous colors i vistes insospitades. S'acosta la primavera, sí. Ja ve el bon temps i Beneixama canvia d'aspecte. Ben aviat podrem tornar a passejar cap al Salze, parar al Minat, i veure totes eixes coses petites que omplin la quotidianitat i l'enriqueixen.

dissabte, 23 de febrer del 2008

NOVAMENT, LA VIOLÈNCIA A LES AULES

No m'acostume a la violència a les aules ni enlloc. La notícia de la xica d'Ermua apallissada amb una barra de ferro, pixada i atropellada per una moto trobe que passa totes les alarmes de prevenció. Què mou uns adolescents a actuar d'una manera tan bèstia, tan inhumana? Si la violència sempre és dolenta, quan se li afegeixen totes les vexacions que va patir la pobra xica... fa angúnia. Em fa plantejar-me moltes coses tot plegat. Quina mena de societat estem creant entre tots/es? Quins valors d'humanitat i respecte no estem transmetent com cal? Per la meua feina em trobe sovint amb alumnes que demostren poca, per no dir-ne no-gens, d'empatia (la capacitat de posar-se a la pell de l'altre) amb el subjecte amb qui han entrat en conflicte. De vegades, parles amb pares i mares que, en comptes d'apaivagar el desacord encara hi afegeixen més llenya al foc. Alguna cosa falla en aquesta societat. Falten valors socials i l'escola no ho pot fer tot.