BARCELONA-BENEIXAMA (i 2)

Hem fet tanta colla d'amics de blog a Barcelona que no era fàcil poder-los veure a tots alhora (feina, compromisos, ocupacions...). Per això, la Glòria i el Josep van muntar un dinar de comiat per a alguns altres amics que no havíem pogut veure el divendres. Van buscar un restaurant molt a prop de l'estació de Sants per tal que fóra fàcil desplaçar-nos-hi a temps per agafar el tren de tornada a Beneixama. A dos quarts de dues ens vam anar trobant a la porta del restaurant "Nou Martí". Novament, un encert de la Glòria i el Josep, perquè el dinar hi va ser magnífic. A poc a poc hi vam anar arribant, Nosaltres, la Glòria i el Josep, la Sara Maria, l'Enric Bayé (sense l'Anna Maria. Un beset, guapa!!!), el Kike i la Txell, la Marta i el Manel. De tot d'una que vam anar trobant-nos, l'ambient s'anava fent més i més agradable.

Quan comparteixes l'amistat amb gent excepcional, tot és fantàstic. Per a picar, vam triar una "Amanida de formatge de cabra amb fruits secs i vinagreta de mel i romaní" i "Amanida tèbia d'anous, formatge parmesà i salsa romesco". Cadascú va triar del menú el que li va semblar. Jo em vaig copiar de la Sara Maria i vaig demanar "Cua de brau a la catalana", boníssim!!! Oreto va demanar unes sepietes amb salsa verda. Algú altre, una "Fideuà" una mica "sospitosa" amb trossets de pastanaga... "Costelles de cabrit a la planxa amb pastís de patata, ceba i crema de llet", "Fricandó de vedella", "Magret d'ànec amb salsa de fruits vermells i poma caramel·litzada" i altres plats que no me'n recorde. Ara, l'aspecte i el sabor de tots eren boníssims.

Les postres també van ser d'allò més variades. Jo em vaig demanar un sorbet de mandarina que era saborós de veritat. Oreto "Encenalls de pinya" i d'altres postres amb xocolate, pastís de formatge... Menjàvem, réiem, filosofàvem, parlàvem d'aquest país nostre... i el temps passava inexorablement. Es feia l'hora d'agafar el tren per a tornar a casa. Ens feia peneta haver de deixar uns amics amb qui compartim tantes coses. Aquest dinar (i el sopar del divendres anterior), ja formen part inesborrable d'eixos moments bonics que passes a la vida i que, en recordar-los, revius la bonhomia i les ganes de viure que transmeten algunes persones meravelloses. Ja al tren, parlàvem Oreto i jo de la sort que teníem d'haver conegut, gràcies als nostres blogs, gent tan fantàstica.

Per fer més passador l'enyor que sentíem, ens vam regalar el paladar amb uns "Muffins de cals Vermells" que eren glòria celestial. Es notava que havien estat fets per persones que ens estimen. Beneixama i Barcelona, lluny i a prop alhora. Quina sort d'amics que tenim!! GRÀCIES a tots/es!!!

TALLARINES D'ESPINACS AMB TOMATES SEQUES

A Oreto, de tant en tant, li pega per fer plats de pasta i, la veritat, és que aquesta mena de plats li ixen boníssims. L'altre dia va preparar aquesta recepta tan bona i tan senzilla alhora.

TALLARINES D'ESPINACS AMB TOMATES SEQUES

INGREDIENTS:

Nius de tallarines d'espinacs "Hacendado" (quatre o cinc per persona)
Tomates seques (set o huit meitats)
3 anxoves grans per persona (o 4 de mitjanes)
Oli d'oliva de Beneixama
Formatge ratllat

PREPARACIÓ:

Tallem les tomates seques a bocins petits amb l'ajuda d'unes tisores i les deixem a remulla durant unes quantes hores (nosaltres les vam deixar a la nevera, tapades amb un paper film) durant unes 20 hores.

Posem a bullir aigua i sal i, en arrencar el bull, hi aboquem els nius de tallarines d'espinacs.

En un llibrellet posem les anxoves tallades a trossets i les tomates sense l'aigua. Hi afegim un bon raig d'oli d'oliva de Beneixama, barregem i ja està. En la recepta de l'altre dia, hi vam afegir una mica de bacallà llescat perquè no teníem prou anxoves.
En estar cuites les tallarines, les escorreguem i les aboquem en un llibrell. Hi afegim la barreja d'anxoves i tomates i ja està.
En un llibrellet, aboquem el formatge ratllat perquè cadascú se'n pose al seu plat segons vulga.
Escudellem les tallarines als plats, ens hi posem formatge a gust i a gaudir-ne!!!

POLLASTRE CUIT AMB PICADA DE NYORES

Avui m'abellia fer un plat cuinat d'aquells que es fan a poc a poc. Per això m'he "inventat" aquest pollastre. I la veritat és que a casa ha agradat bona cosa.

POLLASTRE CUIT AMB PICADA DE NYORES

INGREDIENTS:
Per a cinc persones:
6 cuixetes de pollastre
2 besanques de pollastre
6 cebes vermelles mitjanes
2 tomates mitjanes
1 gotet (dels de vi) de conyac
50 g de pinyons
2 alls amb pell
Oli d'oliva de Beneixama
Sal

Per a la picada:
4 nyores
12 avellanes torrades
1 culleradeta d'orenga
6 alls pelats
Sucre
Sal
6 cullerades soperes del brou de la cuita

PREPARACIÓ:

Unes hores abans, punxem les nyores i les posem a remull de manera que en queden cobertes. Jo les he tingudes durant dotze hores.
En una cassola gran, aboquem un bon raig d'oli d'oliva de Beneixama. Hi sofregim dos alls sense pelar fins que es dauren i no es cremen. Els traiem de la cassola i allà sofregim el pollastre fins que estiga ben daurat per totes bandes.
Mentrestant, pelem les cebes vermelles i les tallem a daus petits. Agafem les tomates, les partim per la meitat i les ratllem.
En estar el pollastre ben daurat, el traiem de la cassola i el reservem en un plat. Aboquem, llavors, la ceba, una mica de sal, i l'anem sofregint fins que estiga ben daurada i tova. Ara hi afegim la tomata ratllada i continuem sofregint durant una bona estona. En estar, tornem a col·locar per damunt el pollastre i hi aboquem els pinyons. Hi afegim el conyac i un altre gotet més d'aigua. Continuem coent.
Ara preparem la picada. Traiem les nyores i el suc que tenen el reservem, colat, en un got. L'aboquem a la cassola on esta coent-se el pollastre. Partim les nyores, els llevem el peçó i les llavoretes. Amb l'ajuda d'una cullereta, n'extraiem tota la polpa i la reservem en un plat.
En un morter, aboquem una culleradeta de sal i els alls pelats tallats a rodanxetes. Amb el picamà reduïm els alls i la sal a una pasta. Ara hi afegim les avellanes i continuem picant-les fins que es mesclen amb l'anterior. A meitat de picar, hi aboquem l'orenga, una culleradeta rasa de sucre, i continuem picant fins que estiga feta una pasta. Ara és el moment d'afegir-hi la polpa de les nyores i seguim picant amb el picamà fins que estiga tot ben amalgamat. Ho reservem, perquè encara ens haurem d'esperar una mica per a usar-la.
Quan el pollastre haurà cuit fent xup xup a foc molt lent durant almenys una hora, (tindren en compte de sacsejar la cassola a cada vint minuts, per tal que no s'apegue al fons) n'extraurem sis (o huit) cullerades del brou de la cuita i l'afegirem al morter. Ara sí que la picada estarà feta, amb un color vermellós fantàstic. És el moment d'afegir-la, a cullerades, per tota la cassola. Per a acabar d'aprofitar les restes de la picada, podem posar un raget d'aigua al morter i afegir-la a la cassola del pollastre.

Continuarem la cuita a foc lent durant mitja hora més, sacsejant la cassola de tant en tant i ja està. És un plat que convida a sucar-hi pa.

MARIA DEL MAR BONET A CATARROJA

El divendres passat, dia vint-i-sis, vam poder gaudir l'Oreto i jo (amb la bona amiga Teresa) d'un magnífic concert de la cantant mallorquina Maria del Mar Bonet. Feia més d'un mes i mig que en teníem les entrades i, la veritat, tenia moltes ganes d'escoltar-la. I també d'aconseguir que Oreto la puguera escoltar en directe (sempre es queixava que no l'havia mai sentit així).

Es tractava d'un dels concerts que està fent Maria del Mar Bonet per tal de cantar les cançons del seu disc "Terra secreta". El Teatre Auditori de Catarroja (TAC) era ple de gom a gom. Nosaltres estàvem a primera fila (realment, a la segona, però és que la primera estava sense ocupar), al centre. Es veia tot molt i molt bé.
A l'hora en punt va començar el concert. Una Maria del Mar molt sòbria, vestida de negre i acompanyada de quatre músics magnífics (el percussionista i el pianista eren increïbles!). La primera de totes, "País Secret", un poema de Robert Graves dedicat a les dones. Després, "La dansa de l'amor", "Per una cançó", "Mai donis per finit", "La rosa de l'adéu", "Merhaba", i totes les altres cançons que composen aquest disc magnífic.
I tot era un goig: la música, la veu. I és que escoltar Maria del Mar Bonet en directe és tocar el cel. Dir que m'ho vaig passar molt bé és quedar-m'hi curt. La seua veu, els seus gestos, la música dels instruments, creava un ambient màgic. Vam poder oblidar la grisor analfabeta que ens amenaça i em va arribar el pensament que, mentres tinguem persones com ella que eleven la nostra llengua i la nostra cultura a eixe nivell, encara tenim una esperança de sobreviure com a poble. De retruc, vaig pensar, també, en tot el que es perden aquells que ens negarien fins el dret a viure, si podien, només perquè ens estimem la nostra cultura i el nostre país. Aquest País que, on en dir "Bon dia" et responen amb un "Bon dia".
Per acabar, els bisos. El TAC s'omplia d'aplaudiments que eren desigs de més cançons. I ella ens va cantar, llavors, "La jota marinera", "Des de Mallorca a l'Alguer" (aquesta cançó va arrencar aplaudiments en aquelles estrofes que fan "Els mots que canta la gent: vives paraules que entenc, que tots parlam el mateix", la ciència feta música i bellesa). I encara en volíem més: aplaudiments, aplaudiments, i el TAC s'enfonsava!!! I va arribar l'última cançó, a capella, i ací Maria del Mar Bonet ens va dir que ens estimava d'una manera ben elegant, amb la lletra i la música de "So de pastera".
I així es va acabar aquest concert fabulós. De tornada, cap a casa, Oreto i jo seguíem com en un núvol, bressolats per la veu de Maria del Mar Bonet. Aquesta vegada, però, des del seu disc. I és que no ens cansem d'escoltar-la.

Heus ací el poema de Robert Graves:

PAÍS SECRET:

Tota dona de natura reial
té un país secret que li és més ver
que aquest pàl·lid món extern:
-A mitjanit quan el silenci l'envolta
deixa de banda agulla o llibre
i el visita d'amagat
-Aclucant els ulls, ella improvisa
una tanca amb cinc barres entre bedolls,
salta per sobre, pren possessió.
-Llavors corre, vola o bé cavalca
(un cavall al trot ve a saludar-la)
i viatja allà on vol;
-Fa créixer l'herba, fa obrir-se els lliris
de botó a flor mentre guaita,
i els peixos mengen de la seva mà.
-Ha fundat pobles, ha plantat arbredes,
ha buidat valls per rierols que corren
frescs a una badia tancada.
-Mai he gosat interrogar el meu amor
sobre el governament del seu reialme,
sobre la seva geografia.
Ni l'he seguit entre aquells bedolls
encamellant-me sobre la tanca
i espiant entre la boira.
-M'ha promès, però, quan morí,
un lloc sota el seu palau privat
a una clariana del bosc,
on creixen gencianes i violes
on de vegades ens trobàrem.

BARCELONA-BENEIXAMA (I)

Aquest "pont" de sant Josep, l'Oreto i jo l'hem passat a Barcelona. Havíem de veure-hi un munt d'amics i hi coneixeríem "en viu i en directe" d'altres que només coneixíem "de blog". És curiós això del món blogaire. De vegades estàs més en contacte amb persones "a l'altra banda de la pantalla" que amb alguns dels teus veïns per falta de temps o de coincidència.

Aquesta vegada teníem molta il·lusió. Entre la Gemma i el Josep i la Glòria, ens havien preparat un munt de sorpreses: UNA CLASSE DE CUINA AMB LA MIREIA CARBÓ!!!!

Semblava impossible que puguérem arribar a participar en una classe d'aquestes de cuina que, fins a eixe moment, només havia pogut veure a través de les cròniques dels amics blogaires als seus blogs respectius.
A la parad de metro d'Universitat ens vam trobar amb la Glòria i el Josep i d'allà vam fer cap fins al Club Social Caprabo on es faria la classe de cuina. He de confessar que estava molt nerviós i emocionat per poder participar en aquell esdeveniment.

En arribar-hi, ens vam trobar amb alguns blogaires coneguts: la Gemma, la Sara Maria i hi vam conèixer d'altres (com la Gemma, de Canet de Mar) que, fins ara no els coneixíem. I, finalment, hi vam conèixer el Josep Bayé!!!

I en això que veiem la Mireia Carbó. Quin encant de persona!! A banda d'una cuinera excel·lent (us en recomanem els tres llibres de cuina que té publicats), té una vis còmica que fa que les seues classes resulten divertidíssimes. És molt i molt simpàtica i bonhomiosa. Ens va ensenyar a preparar "galets amb anxoves i espinacs" (la salsa és facileta del tot), "graten esponjós de bacallà al perfum d’all confitat " (sols l'oloreta ja deia "menja'm") i "carquinyolis" (senzillíssims de fer!!). A mesura que anava cuinant els plats, s'omplia tot d'una flaire que feia vindre una gana de por... El millor era que podíem tastar els plats acabats de fer. MMM!!!
Quan vam acabar la classe, ens van obsequiar a tots amb una bosseta de tela que tenia arròs del Delta de l'Ebre, una manyopla de tela, un receptari de l'arròs i una bossa amb minigaletes de règim.

Després de la classe ens vam repartir en cotxes i vam anar cap a la zona del restaurant on soparíem: Piazze d’Italia, al carrer de Casanova, número 94. A la porta ens hi esperaven altres dos blocaires amb els quals tenim una relació d'amistat molt intensa: Massitet i Quisumenja. Com que era una mica d'hora, vam fer un pica pica lleugeret en un bar proper.

Quan en va ser l'hora, hi vam entrar. El sopar va ser una passada de bo!!! Quin bon ull el de la Glòria i el Josep a l'hora triar el restaurant!!! D'entrants ens van traure porchetta, mortadel·la, amanida d'espàrrecs a la brasa i unes amanides amb mozzarella, tomata i carabasseta boníssimes. De plat principal, la majoria vam demanar Bis, que consistia en un risotto amb parmesà i un ravioli de carabassa. L'amic Massitet va preferir una pizza que feia molt bona cara. Les postres van ser ben diverses: panna cotta amb salsa de caramel, pastís de formatge, pastís de Nutella, tiramisú... Al final ens van traure uns licorets i tots tan contents, cap a casa.
El millor de tot: la companyia, l'amistat, la bona entesa i el gust de menjar plegats coses bones. Coses del món blogaire.
I encara em queda una altra crònica per fer.

Teniu cròniques molt millors que la meua ací:
Delícies del rebost
El café de nit
La cuina de casa
Olleta de verdures