POLLASTRE CASOLÀ AL FORN

Els meus sogres tenen una caseta a Alberic voltada d'una horta. El meu sogre hi cultiva faves, carxofes, fesols, tomaques... i també hi té un galliner amb pollastres i gallines. Mengem uns ous acabats de pondre que no tenen res a veure amb els de compra. Quines truites i quins ous fregits (=ferrats, =caiguts) tan bons que ens mengem!! De tant en tant, també, el meu sogre mata algun pollastre. Això va ser el diumenge passat. Com que era dels criats a casa, era una mica més fibrós, i calia coure'l més estona al forn. Ací en teniu la recepta:

POLLASTRE CASOLÀ AL FORN

INGREDIENTS:
1 pollastre casolà.
Cebes
Creïlles (=patates)
2 pomes
1 cabeça d'alls
1 copa de cava
Pebre
Sal

Oli d'oliva de Beneixama

PREPARACIÓ:

Posem el forn a calfar a 180 graus.
Llevem les vísceres al pollastre, el rentem i el reservem.
Pelem set o huit cebes i les tallem a gallons prims. En estar, les posem en una cassola de fang ampla i fonda. Ara pelem les creïlles i les tallem a rodanxes. Les rentem i les col·loquem per damunt de la ceba. Damunt tirem els alls sense pelar, amb un tallet, repartits per tota la cassola. Ara col·loquem el pollastre partit en dues meitats. El salpebrem i aboquem un bon raig d'oli d'oliva de Beneixama per damunt de tot. Agafem les pomes i els llevem el cor. Deixem la pell de la poma, però li fem un tall tot al llarg del centre de la fruita sense arribar a tallar-la del tot. Aboquem el cava.
Tapem la cassola amb paper d'alumini i la deixem coure durant 1h i 1/2. Passat aquest temps, la destapem i deixem coure una altra hora i mitja. I ja està... per a llepar-se'n els dits!!!
Pot semblar un temps de cuita molt llarg, però és que en ser un pollastre criat a casa, resulta amb una carn més fibrosa i sense greix, semblant a la de l'ànec. El pollastre de compra té una carn més blana i greixosa i un sabor gens paregut.

ISTAMBUL. CIUTAT I RECORDS

ISTAMBUL. CIUTAT I RECORDS. Orhan Pamuk. Títol original: İstanbul: Hatıralar ve Şehir. Traducció: Carles Miró i Emma Piqué. Ed. Bromera.

Fa uns anys vaig tindre la sort de visitar Istambul i em va semblar una ciutat preciosa. Una mica caòtica, això sí, com altres grans ciutats, com ara el Caire o Roma. Era com una perla desgastada d'un collar antic. Es notava tota la seua passada esplendor i una decadència actual que omplia de malencolnia molts racons del centre històric i de la resta de la ciutat.
Quan va eixir publicat aquest llibre, vaig pensar que me l'havia de llegir. I no la vaig errar, l'elecció. Aquesta obra és la biografia novel·lada dels primers anys de l'autor fins a la seua jovenesa. Però és molt més que això. És una descripció exhaustiva de la ciutat d'Istambul, des de les acaballes de l'Imperi Turc fins a l'actualitat. Com diu el mateix autor:
"Al contrari de les ciutats occidentals que han format part de grans imperis enfonsats, a Istambul els monuments històrics no són coses que es protegeixin com si estiguessin en un museu, que s'exposin, ni de les quals es presumeixi amb orgull. Senzillament s'hi conviu. Això ha agradat molt a alguns viatgers occidentals que han deixat constància de la seva visita. Però per als habitants de la ciutat, amb els sentiments a flor de pell, la força i la riquesa del passat són coses que van desaparèixer amb aquella cultura i que els recorda que el present és incomparablement més pobre i confús".
Tot molt ben travat a través de les visions que ens ofereix Orhan Pamuk. Amb aquesta novel·la podrem comprendre molt bé perquè Istambul és avui com és. i perquè els seus habitants tenen aqueixa melangia pel passat esplendorós perdut. Es tracta del "Hüzün":
"A Istambul, el "hüzün" és tant un sentiment important de la música local i un terme fonamental de la poesia com una manera de veure la vida, una actitud mental i el que fa que la ciutat sigui el que és. Com que conté totes aquestes particularitats alhora, és un estat espiritual que la ciutat ha fet, o que aparenta haver fet, seu amb orgull. Per aquesta raó és un sentiment que es considera tan negatiu com positiu".
La descripció que fa de la ciutat des de multitud de llocs diferents en n'ofereix una visió polièdrica que no deixa indiferent. Hi ha centenars (o milers) d'Istambuls a Istambul. El llibre s'acompanya de moltes fotografies en blanc i negre que són el complement ideal a l'escrit, perquè et permeten entendre millor de què parla l'autor.
Particularment, he passat molt bones estones recordant la meua imatge d'Istambul, borrosa en part en la memòria i aclarida de bellnou a través de la prosa tan ben treballada d'Orhan Pamuk. Com ell mateix explica:
"Com a individus i com a comunitat, a tothom ens preocupa fins a cert punt el que els estrangers, els desconeguts, pensin de nosaltres. Si aquesta preocupació ens fa patir, si enterboleix les nostres relacions amb la realitat, si s'amplifica i arriba a ser més important que la mateixa realitat, aleshores s'ha convertit en un problema. La meva relació -com la de tants habitants d'Istambul- amb el resultat de la mirada occidental de la meva ciutat sempre ha sigut problemàtica, i com tots els autors de la ciutat que tenen un ull a Occident, jo també em sento confús moltes vegades [...] En aquest breu avís es resumeix el dilema que les observacions dels occidentals provoquen en els habitants d'aquesta ciutat educats i que tant els molesten. D'una banda, a causa de l'occidentalització, per al lector d'Istambul les valoracions i els judicis dels escriptors occidentals són extremadament importants, i de l'altra, i per aquesta mateixa raó, el cor del lector d'aquí, que presumeix de conèixer l'autor i la cultura occidental que representa, es trenca amb facilitat quan l'observador occidental "passa de la ratlla" en qualsevol tema. El pitjor és que ningú no sap en què consisteix això de "passar-se de la ratlla". Molt sovint s'oblida que el que forma el caràcter de les ciutats, i de les persones, és el fet de "passar de la ratlla" o certes coses que l'observador exterior analitza en excés precisament "passant de la ratlla"."
És a dir, que a mi m'ha passat el contrari. He "redescobert" la Istambul que vaig visitar a través dels ulls d'O. Pamuk. I m'ha semblat encara més bonica. Si Istambul sempre mereix una visita, amb la lectura d'aquest llibre encara es fa més necessària.

VISITA AL MARQ D'ALACANT: UN TAST BELLÍSSIM DE LA GRÈCIA CLÀSSICA

Avui hem fet una visita al MARQ d'Alacant amb les i els alumnes de 2n de batxiller per a veure-hi l'exposició "La bellesa del cos. Art i pensament a la Grècia Antiga".

Tot i que el dia amenaçava amb el tercer diluvi universal, el temps ha aguantat i hem passat una bona estona.

A l'entrada del museu, ens hem dividits en 2 grups per tal de poder gaudir de les explicacions de manera més ordenada. En un grup ens ho ha explicat tot la Natàlia, que ho ha fet beníssim i, a l'altre, un xicot italià que ha tingut molt d'èxit i no només per les explicacions.

Ha estat un recorregut magnífic per totes les etapes de l'art grec, des del més esquemàtic a la bellesa més clàssica. Hi ha peces importantíssimes de l'art que mai abans no havien eixit del British Museum.

No us enganyaré si us dic que contemplar els rostres d'algunes escultures m'ha fet la sensació d'estar mirant unes cares bellíssimes que em parlaven des de mil·lennis enrere.

La ceràmica es troba magníficament representada amb moltes peces d'un valor incalculable. Els artistes grecs hi van plasmar imatges meravelloses de les seues arts.

El plat fort de l'exposició, però, era el Discòbol de Miró, i era cert. Una escultura impressionant, mostra exquisida del saber fer dels escultors grecs. La seua disposició al centre d'unes graderies i una il·luminació molt curada, fan que en puguem gaudir molt millor. Un luxe a l'abast de tothom.

Com totes les coses, sempre hi ha una altra cara. L'exposció era trilíngüe en els panells: castellà, català i anglès. No hi havia visita guiada en català i dels magnífics catàlegs de l'exposició només se n'ha fet l'edició en espanyol. Com veieu, el respecte lingüístic és una cosa que encara no saben les autoritats alacantines. Per cert, si feu una ullada a la pàgina web del museu, també veureu que només sap castellà Això és el bilingüisme que alguns volen.

MOUSSE DE MADUIXES

L'altre dia vam trobar al bloc de "Cuina per llaminers" aquesta recepta. De tot d'una que la vam descobrir, Oreto va pensar que la volia fer, i això ha estat aquest diumenge. Nosaltres, però, n'hem canviat les proporcions perquè, ací som molt llépols. Ací va la recepta de

MOUSSE DE MADUIXES

INGREDIENTS:

1 kg de maduixes

150 g de sucre
2 taronges
7 fulles de gelatina
500g de formatge Mascarpone

PREPARACIÓ:

Escalfem aigua en el microones i hi posem a remull les fulles de gelatina.

En un llibrell aboquem 750 g de les maduixes a trossos, el mascarpone, sucre i ho batem tot amb la batedora fins que quede com un puré de tot plegat. En estar, hi afegim l'aigua amb les fulles de gelatina i ho tornem a batre tot perquè es mescle bé.

Repartim aquest puré per les copes de cristall o el recipient que vulguem. Les posem en el frigorífic per tal que la mousse n'agafe la textura adient.
Ara preparem la salsa de maduixes de damunt: posem en un llibrellet 200 g de les maduixes que havíem deixat, el suc de les taronges i sucre. Ho passem tot per la batedora i per un colador fi per tal que hi queden les llavoretes.
Quan la mousse ja ha agafat la textura adient gràcies a la gelatina, aboquem per damunt de cada copa mig ditet de la salsa de maduixes.
Amb les maduixes que ens han quedat, fem algun adornament i ja està.
És millor deixar-les a la nevera fins el moment de servir-les per tal que estiguen més fresques.

TRUITA DE PASQUA

A Beneixama, quan ve Pasqua, la gent prepara menjars típics diversos. Un dels que sempre s'ha fet a casa des dels temps de l'àvia Àngela, era aquesta

TRUITA DE PASQUA

INGREDIENTS:
Ous (3 o 4 per cada truita)
Creïlla (=patata)
Bajoca roja (=pebrot vermell)
Llonganissa (segons la que vulguem posar-hi)
Ceba (opcional)
Rovellons a trossets (opcional)
Oli d'oliva de Beneixama
Sal

PREPARACIÓ:

Pelem les creïlles i les fem a trossos menudets i les anem posant en un llibrellet amb aigua perquè vagen amollant el midó i, de passada, les rentem.

Rentem la bajoca roja i la fem a trossets menuts que anirem posant en un plat.

Tallem la llonganissa a trossos de centímetre i mig o dos centímetres i els reservem en un altre plat.
Posem l'oli a calfar a la paella. Quan estiga ben calent, hi abocarem les creïlles ben escorregudes i un polsimet de sal. Les anirem fregint fins que estiguen ben rosses. En estar, les aboquem en un llibrell ben escorregudes d'oli.
Si la truita es fa d'un dia per a l'altre, és millor posar-hi ceba perquè la truita es conserva més tova i no s'asseca tant. Per tant, ara és el moment de fregir la ceba (prèviament, l'haurem pelada i trossejada a bocins petits) sense que se'ns creme. Ha de quedar primer transparent i, després, dauradeta sense que es creme gens. Si ens passa que se'ns crema algun trosset, ni que siga una mica, val la pena llevar-lo. En estar, l'abocarem al llibrell on estava la creïlla fregida a trossos.
Ara fregirem una mica els trossos de llonganissa que teníem reservats (hi ha qui els posa cruns i no els fregeix, però). Quan estiguen ben fregits, els abocarem al llibrell.
En el mateix oli que hem fregit les creïlles i la llonganissa (i la ceba, si és el cas), sofregirem la bajoca roja sense que se'ns creme. Com que l'oli agafarà un to vermellós, millor canviar l'oli quan hàgem de quallar la truita.
En el llibrell, remenarem amb un cullerot de fusta per tal que es mesclen bé tots els ingredients i no queden a capes.
En un plat fondo o en un llibrellet, batem els ous (tres o quatre) ben batuts amb un pessiguet de sal. En estar, hi abocarem la quantitat d'ingredients fregits que considerem i ho barrejarem tot ben mesclat. En aquesta mescla d'ingredients diversos rau la "gràcia" de la truita.
Ara posarem una paella amb oli d'oliva nou a calfar. Quan estiga calent, hi abocarem el contingut del llibrellet i el repartirem bé per tota la superfície perquè s'aplane. Hem d'anar fregint la truita a foc baix perquè es coga bé per dins i no hi quede l'ou bavós. Això pot dur-nos uns quants minuts. En estar rossa i daurada per un costat, li pegarem la volta a la truita i continuarem fregint-la fins que estiga ben cuita pels dos costats.
Ara, provarem de ficar-la en un plat pla gran i deixarem que es vaja gelant. També és molt bona acabada de fer però sol fer-se el matí per a la vesprada o el dia d'abans per al sendemà. En aquest darrer cas, com es menja freda, és millor fer la truita incloent-hi ceba.
Si es tenen rovellons casolans en conserva (o de compra) també se'n poden posar uns pocs a trossets i passats previament per la paella. Aquest ingredient no sol ser habitual de les truites de Pasqua.