diumenge, 15 de juny del 2008

DIUMENGE DE "RÈGIM XOCOLATER"

Els diumenges són perillosos per a seguir un règim per a perdre pes. Sempre hi ha un motiu o un altre per a botar-se'l. Ahir va ser sant Eliseu, el sant del meu cunyat. Hui, hem dinat al xalet dels meus sogres, a Alberic. La meua sogra ha fet uns macarrons rossejats amb formatge al forn per a llepar-se'n els dits. A l'hora de les postres i quan ja ens havíem menjat una bona tallada de meló d'Alger, Eliseo ens ha sorprés amb un pastís fet per ell: una "Sacher Torte" o pastís "Sacher". Ell és orfebre, però ara li ha pegat per fer dolços en el seu temps lliure. Sembla que el món dels blocs de cuina li agrada. Ens ha explicat que la recepta l'ha treta d'un bloc on, en un vídeo, s'explica pas a pas el procés de realització del pastís. Li ha eixit boníssim. Esponjós, amb la melmelada d'albercoc justa i la cobertura de xocolate deliciosa. Tot i que té un munt de calories, me n'he menjat un bon tall. I és que no sé dir que no a un bon dolç. Més encara si és de xocolate i és tan abellidor, com era el cas.

dissabte, 14 de juny del 2008

VALENCIÀ A ELDA


Hui hem estat examinant del "Mitjà" de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià a Elda. Aquesta localitat està catalogada com de predomini lingüístic castellà. Es troba al costat de Petrer, formalment, valencianoparlant. Era la primera vegada que s'hi feia la convocatòria i l'èxit ha estat aclaparador. Més de huit-centes persones s'hi havien apuntat. No, m'he equivocat en la xifra. Ha estat curiós comprovar la quantitat de persones diferents i les destreses diverses que demostraven a l'hora de l'examen.

Quan arribava l'hora de l'examen oral, hi hem vist de tot: des de la gent que, tot i ser castellanoparlant s'hi desimbolia prou bé i d'altres que, tot i llegir bé el text sobre el qual havien de parlar després, eren incapaços d'amollar ni una paraula. Recorde un xicot jove que havia llegit perfectament el text, es notava que era castellanoparlant, però sonoritzava les que calia i feia quasi bé les obertes i les tancades. Estava tan nerviós a l'hora de parlar sobre el mateix que havia acabat de llegir que no ha pogut amollar més que quatre paraules inconnexes. Li tremolaven les mans i tot el cos. Li hem hagut de suspendre l'oral. Curiós.

Ha vingut una xicota de Villena que havia aprés valencià només d'escoltar-lo als companys de feina i d'anar fent-hi provatures i estudiant-lo. Ho ha fet molt bé. Tenia recursos per cobrir les mancances que tenia i no quedar malament. La intel·ligència es nota.

En fi, tota una esperança de futur que, si tinguérem unes autoritats com cal, encara seria més encoratjador. És clar que açò de l'examen del "Mitjà" és només un miratge. Després, aquestes persones poden usar o no el català en la seua vida quotidiana, però, si més no, t'hi encoratja una mica. És allò de veure'n l'ampolla mig plena o mig buida.

divendres, 13 de juny del 2008

LA VERGONYA DE GUANTÀNAMO

Avui m'he assabentat que el Tribunal Suprem dels EUA ha decidit que els presoners de Guantànamo tenen dret a ser escoltats i que se'ls faça un judici just. Ara, després de tant de temps. La veritat és que hi ha coses que no puc entendre. És clar que el terrorisme, vinga d'on vinga, és execrable. Tinc clavades a la memòria les horroroses imatges de les torres bessones caient i tot el dolor que es pot experimentar per les persones que el van patir en primera persona. Puc entendre que, humanament, això fa molt, però que molt de mal. Va ser una maçada a la consciència tranquil·la de molts nordamericans i de la resta del món. A més d'un "espectacle mediàtic" (i que s'entenga que ho dic amb tot el respecte i només en termes televisius). He de reconèixer que mirava la televisió i no em creia el que estava veient. El meu cervell es negava a acceptar un horror semblant.
Dit això, torne al que anava. Es va empresonar un grup de persones botant-se totes les normes internacionals que protegeixen, teòricament, els drets humans. Han estat patint, sembla, tota classe de vexacions gratuïtes (de fet, totes ho són), i el món s'ha girat de cul o ha mirat cap a un altre costat com si no passara res. Se'ns ha fet veure que són terroristes. Potser ho seran. Però, i si n'hi ha alguns d'ells que no ho són? I, si ho són, no tenen, també, dret a un judici just? Cal que patisquen tot el que hi estan passant? Diuen que no han tingut cap oportunitat d'exposar davant d'un jutge les seues al·legacions, ni a defensar-se, si és el cas... I la justícia? Com es pot pensar a defensar la justícia si els mateixos tribunals no poden exercir-la? Crec que han explicat que tot va ser com una "excepció", propiciada per George Bush atés que està fora de territori dels EUA (a Cuba) i, per tant, no subjecta a les lleis nordamericanes...
I les lleis que haurien de protegir les persones? Els terroristes, malgrat tot, no són persones, també? No ho sé. Però hi ha coses que continue sense entendre. Potser, si jo fóra una persona directament afectada pel terrorisme, pensaria d'una altra manera... Potser sóc un innocent o un utòpic, però confie en la justícia.

dijous, 12 de juny del 2008

SE'NS HA MORT GONZALO ANAYA


Ahir ens vam assabentar que Gonzalo Anaya ens havia deixat. Republicà convençut, ha estat un referent de llibertat, coherència i lucidesa, malgrat l'edat, per a generacions de mestres al País Valencià. Ell no es tallava gens a l'hora de defensar el seu republicanisme i les idees de renovació pedagògica dels mestres de la República. Perdem un referent llibertari en temps que alguns voldrien de foscor democràtica. Que en pau descanse. Gonzalo, allà on sigues ara, gràcies pel teu exemple i el teu testimoniatge rebel per la llibertat constant.

La foto és de José Ma Azkárraga, de l'acte constitutiu de la "Comissió de la Veritat" celebrat a València el 10 de febrer de 2007.
Ací teniu un enllaç a una entrevista seua publicada on ens explica una mica com era ell:

dimecres, 11 de juny del 2008

EDITH PIAF


Per qüestions familiars, d'estudis i d'afinitat lingüística, sempre he trobat relativament senzilla la comprensió del francès. És una llengua que, a poc que t'hi poses, pots arribar a entendre per la seua proximitat al català.
Avui dia és bastant difícil poder veure pel·lícules franceses en francès com no vages a cinemes específics, sobretot a València, o si no te'n compres el DVD a llocs com ara la Fnac. A la tele, si en fan alguna, és allà a quina hora. En un horari incompatible per als qui treballem com no siga que tingues la possibilitat de programar el vídeo i veure-la quan pugues.
I què té a veure tot plegat amb l'Edith Piaf? Doncs, realment, no massa. Simplement era una manera una mica "neuròtica" d'explicar, d'introduir que, de sempre, m'ha agradat com aquesta dona interpretava les cançons. Amb eixa veu tan particular que semblava destil·lar un cert dolor amagat sota les paraules més belles. Va tindre una vida, certament interessant, que no explicaré perquè tenim a l'abast mitjans suficients per a buscar-ne dades, com ara, la sempre adient "wikipèdia".
Bé, a la que anàvem. L'Edith Piaf té cançons molt boniques, des de les mítiques "La vie en rose", "Padam...Padam" o "Non, je ne regrette rien..." a d'altres de menys conegudes com potser "Sous le ciel de Paris", "Bravo pour le clown", "C'est à hambourg" o "Les amants de Paris".
Hauria pogut escollir-ne qualsevol, però he triat aquesta perquè em recorda París i un viatge amb imatges precioses que tinc gravades a la memòria. Estic segur que, si algun dia hi anem plegats Oreto i jo, encara el trobaré més bonic. És el que té veure el món a través dels ulls de la persona que estimes.
Ací us deixe amb la cançó:

Les amants de Paris

Lletra: Léo Ferré. Música: Léo Ferré, E. Marnay 1948

Les amants de Paris couchent sur ma chanson.
A Paris, les amants s'aiment à leur façon.
Les refrains que je leur dis,
C'est plus beau que les beaux jours.
Ça fait des tas d'printemps et l'printemps fait l'amour.
Mon couplet s'est perdu
Sur les bords d'un jardin.
On ne me l'a jamais rendu
Et pourtant, je sais bien
Que les amants de Paris m'ont volé mes chansons.
A Paris, les amants ont de drôles de façons...

Les amants de Paris se font à Robinson
Quand on marque des points à coups d'accordéon.
Les amants de Paris vont changer de saison
En traînant par la main mon p'tit brin de chanson.
'y a plein d'or, plein de lilas
Et des yeux pour les voir.
D'habitude c'est comme ça
Que commencement les histoires.
Les amants de Paris se font à Robinson.
A Paris, les amants ont de drôles de façons.

J'ai la chaîne d'amour au bout de mes deux mains.
'y a des millions d'amants et je n'ai qu'un refrain.
On y voit tout autour les gars du monde entier
Qui donneraient bien l'printemps pour venir s'aligner.
Pour eux c'est pas beaucoup
Car des beaux mois de mai,
J'en ai collé partout
Dans leurs calendriers...
Les amants de Paris ont usé mes chansons.
A Paris, les amants s'aiment à leur façon.
...
Donnez-moi des chansons
Pour qu'on s'aime à Paris...


M'hauria agradat penjar algun enllaç del Youtube d'aquesta cançó, però, com que no l'he trobada, us deixe aquest altre de "Sous le ciel de Paris" que també m'agrada molt:

http://es.youtube.com/watch?v=FhXQHCr-ciA&feature=related