Tal dia com avui, de fa vint anys, moria ma mare. Ho recorde com si fóra ara. Ha estat, de lluny, l'experiència més traumàtica de la meua vida. Se'n va anar ràpid, màssa ràpid perquè la persona jove, inexperta i feliç en moltes coses, tinguera temps de fer-se'n a la idea. Amb la seua mort, vaig experimentar camins profunds de dolor i patiment. Un foc que crema per dins, per les venes i els músculs i et puja fins al cervell i s'hi queda dies i nits. No entenia res. La malaltia, greu, se la va endur en onze dies. Només onze dies. I, tanmateix, va ser el millor. Ella no va patir massa. Poc, per al que ens pronosticaren els metges. Se n'anà com un cresol que s'apaga a poc a poc. La malaltia se la va menjar per dins, però no li va esborrar la bondat dels seus ulls. Encara va tindre temps per acomiadar-se de mon pare i de mi. Escric açò i encara note la nafra. Són dolors i records que no s'esborren. Els tens com apartats, però queden. De tant en tant, ix la fera i et fa una nova mossegada. Però ja has fet durelló. I, llavors, dius, mira, ja la tenim ací. Fins una altra.
Hi ha records que no moren, com l'amor de ma mare cap a mi. Encara sent la seua besada a la galta i veig els seus ulls que em miren des d'enllà dels records.
.JPG)
