MIQUELA LLADÓ

Aquest darrer viatge a Mallorca, a banda de passar-m'ho pipa, m'ha permés posar-me una miqueta al dia de veus de les Balears. La bona amiga Lena ens va regalar un CD d'una cantant que desconeixia totalment, la Miquela Lladó. La veritat és que va ser una sorpresa la descoberta d'aquesta veu tan dolça i preciosa. Ara ha esdevingut una música que escolte sovint. El disc es diu Com un ventall i té tot de cançons que fan "escoltera". De les tretze que conté, n'hi ha que m'agraden de maneres diverses. Però la que més solc escoltar és la que en fa tres, i que es diu Saler de sol. Té una música i una lletra molt boniques, que animen i fan gogera:

Saler de sol

Si em tocàs sa loteria
un saler me compraria
un saler de sol,
quantes coses salaria
amb so meu saler de sol,
un saler de sol.
Dies grisos, hores buides,
gent que no troba consol,
un saler de sol.
I un llibre de finestres
per poder guaitar pel món
i un saler de sol.
I un barral de companyia
i una barra d’alegria
i una capsa de besades
i una bossa d’abraçades
i una peça de dolçor.
Si em tocàs sa loteria
un setrí me compraria
un setrí de mil colors
quantes coses tremparia
amb so setrí de colors
i un saler de sol,
dies grisos, hores buides
gent que no troba consol
un setrí de mil colors
i una casa sense portes
pels amics i pels amors
i un saler de sol.
Quins entrepans d’alegria
amb tassons de companyia
i un remenat d’abraçades
amb unes quantes besades
i una copa de dolçor
i un saleret de sol.

ESGLÉSIA I SEXUALITAT: UNA NOVA PASSA ENRERE

Diuen pel meu poble que "Déu, dels pecats del piu, se'n riu". Ja em perdonareu la irreverència, però és que açò, se'n passa de mida.

L'Església sol anar, de tant en tant, donant "consells" sobre la sexualitat dels altres. És clar que hi ha conductes sexuals que tots rebutjaríem (p.e., la pederàstia). Però darrerament sembla que l'Església l'ha mampresa amb les persones homosexuals. No poden aguantar que facen la vida normal i correnta que les persones fem (independentment que siguem heterosexuals, homosexuals o bisexuals, tant se val).

Quina alternativa els donen? La "castedat", és a dir, de sexe, res de res.

L'homosexual o la lesbiana que practica la seua vida sexual tranquil·lament és considerat/ada com "una cosa rara".

Hi ha molta hipocresia en tot plegat. Pots mantindre una vida de lesbiana o homosexual d'amagat (com si ser qualsevol de les dues coses fóra una vergonya) però, ai las! com se t'acudisca fer alguna "professió pública", i no de fe, precisament, totes les forces de l'infern aniran a per tu!

Això és el que li ha passat a una dona que, de tota la vida, era membre d'una confraria de Setmana Santa i com que s'ha casat amb la dona amb la qual vivia des de feia QUINZE anys!, ara el bisbat ha decidit que se n'ha d'anar de la confraria per "conducta escandalosa". Quina barra! Res no importa que la dona fóra una bona persona, pietosa, catòlica de tota la vida i de família del mateix tarannà, estimada pels seus veïns i els membres de la mateixa confraria... Res. És lesbiana, s'ha casat, ergo, a la foguera!

No deuen recordar-se que Jesús anà pel món amb els pobres, els desvalguts, els infeliços, els lladres... Segur que, si tornara ara al món, estaria amb tots els homosexuals i les lesbianes de la Terra.

A cada vegada ens posen més difícil pertànyer a una Església a cada dia que passa més excloent i desfasada, independentment de l'opció sexual que hàgem triat. Potser, quan vegen que no tenen "clientela", es replantejaran postures decimonòniques i gens caritatives. Hi ha molts tipus de família, malgrat ells.

Si voleu llegir la notícia completa, ací en teniu l'enllaç:

http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=2008040601_6_429278__Espana-obispado-obliga-expulsar-mujer-cofradia-Ciudad-Real-homosexual

LA MEL I LA FEL

Ens situem a les acaballes del s. XIX a la comarca valenciana de la Marina. En dos poblets imaginaris: Benisaina i Caselles. Els dos pobles es situen a la vora del Montgó, que esdevé un personatge més de la novel·la. La mel i la fel ens conta la vida de les persones d'aquests dos pobles amb un registre lingüístic que vol reflectir la parla real d'aquesta zona del català.

Carme Miquel ens explica, de manera magistral, com es desenvolupa la vida de la gent d'aquesta època. Totes les seues pors, tradicions i obediènces atàviques. La religió, el poder caciquil i els anticaciquistes, l'amor, la màgia i el triomf de la llibertat d'una nova societat que naix gràcies a l'impuls renovador de dues generacions de dones, representades per Maria la Moteta i Gràcia la Llet...

La novel·la enganxa des de les primeres pàgines. Té un llenguatge preciós que fa creïble la història amb un toc ben valencià.

La mel i la fel. Carme Miquel. Ed. Tàndem.

HUI ÉS EL MEU SANT: SANT FRANCESC DE PAULA

La veritat és que él meu sant és un dels "Francesc" menys coneguts. Sempre es pensen que celebre el de Borja o el d'Assís. Doncs no, jo, aquest. La cosa ve de lluny a la meua família de Tavernes. A l'església de sant Pere hi ha un altaret dedicat al sant que és a càrrec d'una família que duu el mateix primer cognom que jo però que no som parents de res (que sapiam). Potser compartim algun avantpassat comú.

Des del meu rebesavi, com a mínim, tots els "Francesc" de la família, amb les seues branques respectives, han festejat aquest sant. I mira, a mi també em va tocar.

Mon pare (al cel sia), sempre feia festa grossa aquest dia. Venien les germanes a casa a felicitar i la família de Beneixama sempre ens telefonava o ens feia saber del seu record.

Ara, la que se'n sol recordar és la meua tieta Fina, la germana petita de ma mare. Cada any, com un clau, em telefona.

És un sant, com he dit, poc conegut si el comparem amb els seus altres super coneguts. Tot i que té una vida ben curiosa que ara provaré d'explicar, tot basant-me amb les informacions que he anat trobant a la xarxa.

Sant Francesc de Paula va nàixer en un poblet anomenat Paula, a Itàlia, el 1416. Quan tenia pocs anys, va emmalaltir greument dels ulls. Es va encomanar junt amb els seus pares a Sant Francesc d’Assís i sembla que aquest sant, per intercessió divina, el va curar. Com a acció de gràcies, se’n va anar en peregrinació a Assís i allà va rebre la inspiració de convertir-se en ermità, dedicat a resar i a fer penitència.
Es va retirar a la muntanya i va romandre-hi durant cinc anys, resant, meditant i alimentant-se només d’aigua i d’herbes silvestres. Dormia sobre el terra i hi tenia per coixí una pedra. Ben aviat molts hòmens van seguir el seu exemple. Francesc va haver de fundar diverses cases per als seus religiosos i a tots els seus convents hi va posar una consigna o llei que s’havia de complir sempre: “Quaresma perpètua”. Això volia dir que, quant a l’alimentació, s’havien de fer les mortificacions que antigament es feien en Quaresma amb la finalitat d’enfortir la voluntat. Sant Francesc de Paula va posar als hòmens que pertanyien a la seua comunitat el nom de “Germans Mínims”.
Hom diu que Déu li va concedir els dons de fer miracles, curacions i profecia.
El sant va morir el 2 d’abril de 1507 i tot d’una el poble va començar a proclamar-lo com a sant i els miracles s’hi van succeir. Dotze anys després, el 1519, el Summe Pontífex Lleó X el va fer sant amb tots els ets i els uts.

Laus Deo.

CATALÀ DE L'ALGUER

Fa uns quants anys vaig tindre l'oportunitat de visitar l'Alguer, aquesta ciutat nostra de la Mediterrània. Recorde com alguna gent em demanava d'on érem en sentir-nos parlar en català i s'hi sentien identificats. Avui m'he assabentat que s'ha presentat la primera tesi doctoral en català de l'Alguer a la Universitat de Sàsser. A més a més, hi ha obtingut la màxima qualificació possible.

Potser és només un miratge, però fa il·lusió pensar que el català de l'Alguer encara té futur.

Si voleu saber-ne més, ací teniu l'enllaç a la notícia:

http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2799702