Avui celebrem el 800é aniversari del nostre molt alt i senyor Rei En Jaume I, Rei d’Aragó, de Mallorca i de València, Comte de Barcelona i d’Urgell i Senyor de Montpeller.
Justament en aquesta ciutat d’Occitània, a Montpeller, al palau dels Tornamira, naixia el 2 de febrer de l’any 1208. Fill Trenta anys després del seu naixement, el 9 d’octubre de 1238, conqueria la ciutat de València i ens feia nàixer com a valencians. Ací va, en homenatge seu, la reproducció dels fets que acabe d’esmentar.
LLIBRE DELS FETS
(Rei en Jaume I)
De com fou l'engengrament del rei i de com li posaren Jaume:
5. Ara comptarem en qual manera nos som engenrats, e en qual manera fo lo nostre neximent. Primerament en qual manera fom engenrats nos: Nostre pare lo Rey en P. no uolia ueser nostra mare la Reyna, e endeuench se que una uegada lo Rey nostre pare fo en Lates, e la Reyna nostra mare fo en Mirauals. E uench al Rey ·I· rich hom per nom en ·G· Dalcala, e pregal tant quel feu uenir a Mirauals on era la Reyna nostra mare. E aquela nuyt que abdos foren a Mirauals, uolch nostre Senyor que nos fossem engenrats. E quan la Reyna nostra mare se senti prenys, entrassen a Montpestler. E aqui uolch nostre Senyor que fos lo nostre naximent en casa daquels de Tornamira ' la uespra de nostra dona sancta Maria Candaler. E nostra mare sempre que nos som nats enuians a sancta Maria, e portaren nos en los braces, e deyen matines en la esglesia de nostra Dona: e tantost con nos meseren pel portal cantaren: Te Deum laudamus. E no sabien los clergues que nos deguessem entrar alli: mas, entram quant cantauen aquel cantich. E puys leuaren -13- nos a sent Fermie quant aquels quins portauen entraren per la esglesia de sent Fermi, cantauen: Benedictus Dominus Deus Israel.E quan nos tornaren a la casa de nostra mare, fo ella molt, alegra daquestes prenostigues quens eren esdeuengudes. E feu fer ·XII· candeles totes de ·I· pes e duna granea, e feules encendre totes ensemps, e a cada una mes sengles noms dels apostols, e promes a nostre Senyor que aquela que pus duraria, que aquel nom auriem nos. E dura mes la de sent Jacme be ·III· dits de traues que les altres. E per aço e per la gracia de Deu haurem nos nom en Jacme. E aixi nos fora uenguts de part de la que fo nostra mare, e del Rey en ·P· nostre. pare. E sembla obra de Deu, car les couinençes que nostre aui hauia feytes dauer aquesta per muyler, torna de puys que daquela natura del Emperador, Manuel e de nostre pare lo Rey en ·P· que per matrimoni se cobras la falida que en laltre matrimoni hauia estada. E aenant nos jaen en lo breçol tiraren per una trapa sobre nos ·I· cantal, e caech prop del breçol: mas nostre Senyor nos uolgue esforçre que no morissem.
De com fou la conquesta de la ciutat de València:
281. E, quan açò fo feyt, he haguem menjat e begut e dormit en I reial qui era prop de la nostra albergada, enviam per l’archabisba de Narbona, que hi fo. E, quan tots foren denant nós, dixem-los com nostre Senyor nos havia feytes moltes gràcies, e entre les altres havia’ns-en feyta ara una que nós e ells li devíem molt grayr, e, cant en aquest bé nostre havien gran part, volíem-los-ho fer saber, per tal que éls se n’alegrassen: que València era nostra. E, quan nós haguem dit aquest mot, Don Nuno e don Examèn d’Orrea e Don Pero Ferràndez d’Açagra e Don Pero Corneyl perderen les colors, així com si hom los hagués ferits endret del cor. E de l’arquebisbe enfora e dels bisbes alguns, qui dixern que graÿen a nostre Senyor aquest bé e aquesta mercè que·ns havia donada, anch negun dels altres no u loaren ni u graÿren a Déu ni u tengren per bo, sinó que·ns dixeren Don Nuno e Don Pero Ferràndez d’Açagra e con era aquest feit ni en qual manera. E nós dixem que havíem guiat lo rey de València e·ls sarraïns tots aquells qui habitaven en la vila, hòmens e fembres, e que hanaven en nostre guiatge tro a Cuylera e tro a Dénia, e que·ns rendien la vila al Vé dia. E dixeren que u tenien per bo, pus feyt ho havíem. E dix l’arquebisbe de Terragona: « Açò és obra de Déu, e jo no creu que ara lo servats, o que·l servirets». E dix en Ramon Berenguer d’Ager: «Molt devem grayr a nostre Senyor la amor que us mostra, car ço que vostre lynatge e vós havets desitjat, e que ara·s cumple per vós, molt ho devem grayr a nostre Senyor.
282. E quant vench altre dia, a hora de vespres, enviam a dir al rey e a Raiç Abulhamalet, per tal que sabessen los christians que nostra era València, e que negun mal no·ls faessen, que metéssem nostra senyera en la torre que ara és del Temple. E éls dixeren que·ls plaÿa. E nós fom entre la rambla e·l reyal e la torra. E, quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalgam del caval e endreçam-nos ves horient e ploram de nostres uyls e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feyta.
283. E ab tant los sarraïns cuytaren l’exir, dels V dies que havien emprès ab nós, e al tercer dia foren apparaylats tots d’exir. E nós, ab cavallers e hòmnes armats prop de nós, traguem-los tots defora, en aquels camps que són entre Ruçafa e la vila; e haguem-hi a ferir hòmens per mort, sobr·açò, cant volien tolre els sarraïns robes e emblar algunes sarraïnes e tosets, sí que anch tan gran gent com de València exia, hon havia bé entre hòmens e fembres L mília, anch, la mercè de Déu, no perderen valent de M sous: sí·ls guiar tro sus a Cuylera.
.JPG)
