SOLIDARITAT AMB ERPV: PER LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ

Ahir em vaig assabentar de l’atemptat amb un artefacte explosiu a la seu d’ERPV a València. Un episodi més (i en van...) de la violencia feixista que campa sense aturador per terres valencianes. Em sembla vergonyós que, mentre que a d’altres bandes de l’Estat el terrorisme pareix que és perseguit d’una manera real i efectiva (amb totes les reserves que calga posar-hi en cada cas), ací, a casa nostra, sembla que no s’hi vulga fer res.
Hi ha hagut des de la “transició” (bon eufemisme!) un munt d’atacs a persones i institucions democràtiques per aquestes bandes de feixistes i no sé encara que qui hauria de vetllar per la seguretat de les persones i les idees n’haja fet res. Repugnant.
Des d’ací vull expressar el meu suport a ERPV i el meu rebuig més gran a tots aquells que volen callar les veus democràtiques a colp d’atemptat.
Sí a la llibertat d’expressió. No a la violència.

L'ESTRÉS DE LA NETEJA

Hem estat dos mesos llargs d'obres a Beneixama. Havia de ser tres setmanes "com a màxim!" (això ens van dir i nosaltres, incauts, ens ho vam creure). I, ara que ja han acabat els obrers, tenim casa feta un desori. Hi ha pols i coses a col·locar pertot arreu. L'estudi sembla que hi haja passat un terratrèmol: llibres, revistes, fotocòpies, tot deixat de qualsevol manera, tot esperant a ser reubicat a lloc. Fa uns dies que no parem de netejar a tota hora i encara ara només veiem petits llocs que podríem dir "habitables" (cuina, cambra de bany i habitació). Pense que tardarem unes setmanes en poder tindre la casa neta.

Açò cansa molt i molt: institut, casa, neteja, dormir... Quin estrés!!!

Si mai heu de fer obres... no hi visqueu mentre duren.

LES PARAULES SECRETES DEL JIN-SHEI

Es tracta d'un dels llibres que més m'han agradat darrerament. La història comença a l'antic reialme xinès de Syai. Huit xiques es juren ajudar-se sempre, mentres visquen, amb el compromís secret del Jin-shei. Totes hauran d'aprendre un llenguatge secret, el jin-ashu, que els permet de comunicar-se sense que els hòmens ho entenguen (ells sols saben llegir i escriure el llenguatge oficial, l'hacha-ashu). Cada una de les xiques té unes qualitats que, unides, són d'una força abassegadora. Hi haurà de tot: màgia, realitat, perill, tendresa, amor, amistat... i la seguretat que un passat conegut no assegura gens un futur previsible.

El llibre enganxa de tot d'una que el comences. Està escrit amb una sensibilitat exquisida i la història (en realitat, una multiplicitat d'històries que s'entrellacen) està molt ben construïda. Si us interessa, us diré que la seua autora és Alma Alexander i que ha estat publicat per l'editorial Columna.

L'ODISSEA DE LA XARXA

Ja és graciós que siga, precisament avui, dimarts i 13, dia de malastrugança per als més supersticiosos que tinguem finalment l'accés a internet. Des del dia 29 d'agost que en vam fer la sol·licitud, feu comptes i veureu si n'hem tardat. Potser un altre dia us faça cinc cèntims de totes les peripècies que hem passat per tal d'aconseguir-ho. Espere poder dedicar-li més temps a aquest blog després d'aquesta aturada forçosa...

PARLEU EN CRISTIÀ!

Portem una pila d’anys de règim democràtic (aparent), amb un munt de lleis que, si més no, teòricament, protegeixen els drets de totes les llengües de l’estat.
Ja sabem que la constitució consagra l’oficialitat de l’espanyol a tot el territori de l’estat i que tenim uns estatuts que, als territoris on hi ha una llengua pròpia, diferent de l’espanyol (català, èuscara o gallec), en defensa l’oficialitat a cada territori.
Tanmateix, tot plegat és només paper mullat (o ho pareix) per a determinats cossos policials que, almenys sobre el paper, estan per defensar-nos. Em referesc, és clar, a la guàrdia civil.
Sembla que no hem avançat gens ni mica quant al respecte lingüístic als no espanyol-parlants. Ara fa uns dies la guàrdia civil aturava un regidor del Bloc per parlar en català i li posava unes multes per no dur el cinturó de seguretat, manca de papers i d’altres històries. Han dit que aniran a juí contra aquells brètols intolerants. Ja veurem com en queda la cosa.
Despús-ahir m’assabente que en una caserna de Palma de Mallorca la mateixa guàrdia civil va vexar una traductora estrangera que va gosar adreçar-se a ells en català, el primer dia (on no la van voler atendre), i en espanyol, després (el segon dia).
Les frases que li van amollar eren de l’estil de com s’atrevia ella, que era estrangera, a emprar el català, que a Mallorca no era llengua oficial i que ni tan sols no era una llengua. Que era una cosa que s’havien inventat. Que si no parlava espanyol, que se’n tornara al seu país. I que ells no hi havia res que odiaren més que el català i no sé quines barbaritats més.
Diuen que l’Obra Cultural Balear ha denunciat aquests dos individus, un guàrdia civil i un caporal o capità de la caserna. Es veu que encara no ha arribat la democràcia a aquest cos policial que potser viu ancorat en el franquisme repressor més bèstia i perillós.
Tanta de sort que “Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyos por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes”, segons el Borbó regnant. Si foren Pinotxo, el nas els arribaria a l’altra punta del món.
Es veu que només tenen drets els espanyol-parlants i tenen les seues forces vives d’ocupació sempre disposades a defensar el seu estatus de llengua opressora a casa nostra.
Enfront de tot plegat, l’única solució, és parlar sempre en català i denunciar qualsevol agressió que rebem per part d’aquesta gentola. Quan més gent fem el que cal, més i millor podrem defensar els nostres drets, que no són cap privilegi ni cap concessió dels ocupants colonialistes.
Independència.