Divendres passat va morir la meua tieta Leonor. Tenia 89 anys i unes grans ganes de viure. Feia temps que no es trobava bé i el dia del seu traspàs tot se li va complicar. D’ella vaig aprendre moltes coses, des de receptes de la cuina de sempre del nostre poble a com usar segons quines plantes medicinals. Però, sobretot, molta cultura popular. Ella, sense pretendre-ho, n’era tota una experta. Tenia una memòria prodigiosa i sabia mil i una històries de Beneixama i moltes rondalles tradicionals. A cada cert temps em solia sorprendre tot dient: “Hui me n’he recordat d’un conte que em contava mon pare que...” i ja em tenies a mi content com un gínjol gravant-li la narració i transcrivint-la... Però no només me’n contava a mi, li’n contava a qualsevol persona que li ho demanara, des dels xiquets del carrer fins a algunes persones més majors que els agradava escoltar-la. I ella sempre hi accedia de bona gana. Era molt generosa amb tot el que havia aprés i li agradava compartir-ho. Parlava un català preciós, el de Beneixama i em va ensenyar un munt de paraules i expressions que havia aprés dels seus pares i de la gent del nostre poble de moltes generacions enrere. Diuen que quan mor una persona d’edat avançada es perd una biblioteca. En el cas de la meua tieta era més que cert. Sempre la trobaré a faltar.dilluns, 6 de juny del 2011
LA MEUA TIETA LEONOR
Divendres passat va morir la meua tieta Leonor. Tenia 89 anys i unes grans ganes de viure. Feia temps que no es trobava bé i el dia del seu traspàs tot se li va complicar. D’ella vaig aprendre moltes coses, des de receptes de la cuina de sempre del nostre poble a com usar segons quines plantes medicinals. Però, sobretot, molta cultura popular. Ella, sense pretendre-ho, n’era tota una experta. Tenia una memòria prodigiosa i sabia mil i una històries de Beneixama i moltes rondalles tradicionals. A cada cert temps em solia sorprendre tot dient: “Hui me n’he recordat d’un conte que em contava mon pare que...” i ja em tenies a mi content com un gínjol gravant-li la narració i transcrivint-la... Però no només me’n contava a mi, li’n contava a qualsevol persona que li ho demanara, des dels xiquets del carrer fins a algunes persones més majors que els agradava escoltar-la. I ella sempre hi accedia de bona gana. Era molt generosa amb tot el que havia aprés i li agradava compartir-ho. Parlava un català preciós, el de Beneixama i em va ensenyar un munt de paraules i expressions que havia aprés dels seus pares i de la gent del nostre poble de moltes generacions enrere. Diuen que quan mor una persona d’edat avançada es perd una biblioteca. En el cas de la meua tieta era més que cert. Sempre la trobaré a faltar.
Francesc,
ResponEliminaquan, a la vetllada sobre paremiologia i internet, ens vas parlar de les rondalles que has anat recopilant, i ens vas descriure la tia Leonor, tota gràcia i bondat, ens picà el cuquet d'acostra-nos al teu poble per escoltar-la contar una rondalla. Ara, ja impossible, et queda el goig d'haver-la coneguda i estimada, i el llegat cultural que t'ha transmés (i que, esperem, algun dia publicaràs).
Molts ànims.
Un bes.
Una a braçada molt forta per a tu i tota la família.
ResponEliminaFrancesc, ânims i sempre estarà en el vostre record!!!
ResponEliminaUn petonàs
T'acompanye en el sentiment
ResponEliminaEm va deixar molt torbat saber del traspàs de la tieta Leonor, de qui ens parlares a Ca Revolta.
ResponEliminaRep el meu condol, Francesc!
Una forta abraçada!!
ResponEliminaVaig conèixer, fa molts anys, a Blanes, l'avi d'un conegut d'un amic meu. Tots tres eren blanencs, i l'avi era un home ja molt gran i d'aquelles persones extorvertides i enraonadores. Em vaig quedar ben parat o, millor dit, meravellat, quan vaig sentir que, a diferència del seu nét i del meu amic, l'avi, que havia sigut pescador, parlava salat, i aquest parlar amanit amb un accent de la zona de la comarca de La Selva preciós i molt més marcat que el dels altres dos joves blanencs, va fer que em fes l'efecte que estava sentint un dels personatges de Joaquim Ruyra.
ResponEliminaL'avi va marxar i de seguida vaig comentar al seu nét i al meu amic que com era que ells no tenien aquell accent tan marcat ni salaven, i amb cert aire displicent, com si se'n vantessin, em van venir a dir que era perquè “d'aquella manera” només hi parlaven els vells: No eren conscients, en part lògic per l'època de tanta desinformació com tots patíem, del tresor que tenien: Parlar com els vells feia ser “de poble”.
Mentre anava llegint el “post” tan entranyable i emotiu en record a la vostra tia Leonor, recordava aquell avi de Blanes, i me l'imaginava, tan alegre i enraonador ell, explicant anècdotes i vivències que el vent, que se les sap totes i de ruc no en té ni una bufada, s'emportava i es guardava només per a ell.
És, quan passen aquestes coses, quan m'agradaria no ser el “descregut”, com em deia la meva mare, que sóc i creure que sí, que hi ha un més enllà on s'han conegut i de seguida s'han fet amics la tia Leonor i aquell avi de Blanes, però “terrenal” com sóc, tinc, no obstant, el goig de saber que gràcies a gent com vosaltres, Francesc i Oreto, el vent, en el cas de la tia Leonor, es farà ben fotre.
Una abraçada de part nostra compartint amb vosaltres el dolor que causa la pèrdua dels qui estimem.
Anna Maria i Enric.
Frances has fet que m'emocione jo també i 'enrecordat molt de la meva iaia i la seca germana....Un abraç ben fort de la meva part!
ResponEliminaEm sap molt de greu que hagis perdut una persona tan estimada, però pensa que la seva biblioteca no es perdrà si segueix sent recordada.
ResponEliminaUna abraçada forta!
Anna
YO TAMBIEN QUERIA MUCHO A TU TIA LEONOR Y AL TIO HONORIO, PERO PIENSO QUE EL SE HUBIERA DISGUSTADO AL VER "parlava un catalá"EN BENEIXAMA SIEMPRE SE HA HABLADO EN VALENCIANO.
ResponEliminaQueti: moltes gràcies pel teu comentari. Intentaré que el seu llegat no es perda.
ResponEliminaLa cuina de l'Eri, Marta, Dos poals, VPàmies, Mary Lou, Belén i Anna: gràcies per les vostres paraules de suport. En moments així, amargs, llargs i tristos van molt bé.
Assur: com sempre, Enric, sempre rebles el clau. Quines anècdotes no ens passaran amb el nostre català!! Ja veus tu, negar-se a transmetre una tradició per ser "de poble", si com deia més o menys Estellès "allò que val és la consciència de no ser res, si no s'és poble". Segur que la meua tieta, l'avi de Blanes i tota la gent que sempre ha sabut d'on era i d'on venia es trobaran i seran feliços d'entendre's en aquesta llengua que en uneix i ens agermana. Besades a l'Anna Maria.
Benvolgut/a anònim/a: estic molt content que estimares molt els meus tiets Leonor i Honorio. Supose que, com el coneixies tan bé, devies saber que ell, com a bon "estudiant" mai no feia problema d'eixes coses. El meu oncle Honorio sempre es prenia la vida amb alegria i veient el millor de cada moment. Tenia molt clar que el que parlem a Beneixama o el que parlen a Barcelona, com deia ell: "és lo mateix, però canvia la cançó". És clar que a Beneixama parlem valencià, llengua que, per cert, no escrius però que, com a mínim entens, perquè tot i estar escrit en català de València no t'ha costat d'entendre, o sí? Dubte molt que ni la meua tieta Leonor ni el meu tiet se sentiren disgustats pel que dic. Quan vaig escriure el meu llibre de rondalles ja els ho vaig explicar i els dos ho van entendre perfectament. SENSE CAP PROBLEMA NI DISGUST. Ells no havien pogut anar a escola en valencià i ningú els havia explicat coses bàsiques de llengua ni de dialectologia, i ni falta que els feia!!! Parlaven un català de València o valencià preciós, antic, sucós i que jo sempre intente transmetre en el que escric al meu blog. Pense que, potser, no estàs prou informat del tema.
ResponEliminaSi em dius qui ets, puc ajudar-te a aprendre algunes coses de la nostra cultura. Sóc professor i és la meua feina de tots els dies: fer viu el precepte bíblic d'"ensenyar a qui no sap". A més, la denominació científica de la llengua que parlem és aquesta: "llengua catalana". La mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua diu textualment: "D’acord amb les aportacions més solvents de la romanística acumulades des del segle XIX fins a l’actualitat (estudis de gramàtica històrica, de dialectologia, de sintaxi, de lexicografia...), la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d’Andorra. Així mateix és la llengua històrica i pròpia d’altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó (la franja oriental aragonesa, la ciutat sarda de l’Alguer i el departament francés dels Pirineus Orientals)".
El valencià és la forma que tenim els valencians de parlar català, com el mallorquí és com la denominen a Mallorca o el gironí a Girona. Però tot el conjunt de parles diverses, riques i enriquidores del conjunt reben el nom de "català" o "llengua catalana". Espere que continues visitant aquest blog i fent tots els comentaris que vulgues. Ara, si pot ser, en valencià i amb cara i ulls. Això de "l'anònim" no queda bé, no creus? Parlant s'entén la gent i no crec que la nostra discusió passe d'una xarrada amistosa i discrepant.
Salutacions