MUSSACA

La mussaca és un plat típic de tots aquells països que van formar part de l'antic Imperi Otomà, tot i que, de totes les bandes on es fa, la que més anomenada té és la grega. Rebostejant per la xarxa he anat llegint-ne receptes diverses i jo m'he fet la meua tot procurant llevar-li calories. El resultat, malgrat que no podem dir que siga "ortodox", ha valgut la pena perquè estava per a llepar-se'n els dits!!

MUSSACA

INGREDIENTS:
(Per a 4 persones)
3 albergínies mitjanes
2 cebes mitjanes
3 alls
800 g de tomata triturada "Hacendado"
250 g de vedella picada
1 gotet de vi blanc "De la Vall"
3 cullerades d'oli d'oliva de Beneixama
Timó (= farigola)
Romaní
Pebre negre i pebre blanc
Nou moscada
Sal
1 culleradeta de sucre o edulcorant
1 cullerada sopera de farina de blat
1 cullerada sopera de Maizena
1 cullerada sopera de llet en pols descremada
1 got d'aigua mineral
Formatge parmesà ratllat.

PREPARACIÓ:
Pelem les albergínies i els tallem a rodanxes de mig centímetres de gruix. En un llibrell, posem aigua mineral i sal i hi aboquem l'albergínia per tal que perda l'amargor.

En una paella antiadherent, hi aboquem una cullerada d'oli d'oliva de Beneixama. En estar calent, hi afegim tota la tomata, una mica de romaní i una mica de farigola. Remenem amb un cullerot de fusta i tapem amb una tapadora per a evitar els esguits. A cada cert temps anirem remenant el seu contingut. Quan hagen passat uns vint minuts, hi afegirem una mica de sucre (jo hi vaig posar edulcorant) i continuarem sofregint fins que la tomata haja perdut quasi tot el líquid. Al final de la cuita, n'haurem perdut una tercera part del total inicial.

Mentre es va fent la tomata, pelem les dues cebes i les capolem ben menudes. En una altra paella, hi aboquem una cullerada d'oli d'oliva de Beneixama i hi sofregim la ceba amb una mica de sal fins que estiga rossa i sense cremar-se. Ara és el moment d'afegir-hi la vedella i de continuar sofregint-la sense parar de remenar. Quan ja portem uns cinc minuts, hi aboquem el vi blanc, una mica de timó, romaní i pebre blanc i negre. Ho courem durant uns deu minuts a foc suau, fins que el vi s'haja evaporat.

Posem una torradora al foc.

Aboquem l'aigua de les albergínies (que ara tindrà un color marronós) i les escorreguem ben escorregudes. Jo hi vaig usar una centrifugadora d'amanides i van quedar ben eixutes.

En estar ben calenta la torradora, hi anem col·locant els trossos d'albergínia i els torrem fins que estiguen cuits per les dues bandes.

La recepta original fregeix l'albergínia en oli abundant, però jo vaig preferir torrar-la per tal que no tinguera tant d'oli i, consegüentment, llevar-li calories.

Quan estiga l'albergínia ben torrada, la llevem del foc i la reservem.

Posem a escalfar el forn a dalt, a baix, a sota i amb l'aire a 200º C.

Ara fem la beixamel. Tampoc massa "ortodoxa", tot s'ha de dir. Comencem per posar en un got d'aigua la Maizena i la llet en pols. Mesclem els dos ingredients fins que estiguen ben dissolts en l'aigua i sense grumolls.

En una paella antiadherent, aboquem la cullerada de farina i l'anem enrossint sense que se'ns creme. En estar rossa (ja haurà perdut, llavors, el gust de crua), hi aboquem de colp el contingut del got d'aigua. Apugem el foc i amb un batedor de varetes anem mesclant-ho tot fins que forme una barreja homogènia i, llavors, ratllarem una mica de nou moscada (alerta a no posar-n'hi massa, que amb poca ja hi dóna molt d'aroma) i hi afegirem un polsim de sal.

Muntarem ara el plat.

En una cassola de forn, anem posant-hi capes. En el fons, una capa d'albergínies sense que en quede cap foradet. Ara una capa de carn amb ceba. La cobrim amb una capa de tomata fregida. Seguidament, una altra capa d'albergínies. Continuem amb una altra de carn. Ara, una altra de tomata i, l'última de totes, la beixamel. 

Empolvorem per damunt amb formatge parmesà ratllat amb l'ajuda d'una cullera.

Enfornem la safata de forn i l'abaixem a 150º C i el posem només a sota i amb l'aire. Coem la mussaca durant uns 45 o 50 minuts. Apaguem el forn i deixem que s'hi refrede.

Durant la cuita és ben possible que la tomata isca una miqueta per damunt de la beixamel, però no passa res.

Està més bona feta d'un dia per a l'altre i, després, reescalfada una mica. Hem d'anar amb compte quan emplatem la mussaca perquè tendeix a desmuntar-se si anem massa de pressa, per a això és millor que no estiga massa calenta.

El plat és boníssim, tot i que, com ja he dit abans, no és una recepta massa respectuosa amb l'original. Ara, segur que la repetiré més d'una vegada.