100 anys de Valor: l'elogi de la paraula i la terra

Parlar d'Enric Valor, hui que es compleixen cent anys del seu naixement, és més que necessari. Ell és un referent per a molts valencians i valencianes que hem aprés moltes coses de la nostra llengua i el nostre país gràcies al seu mestratge. A mi, personalment, m'apassionen les seues rondalles. Ell mateix deia sobre elles, en el seu discurs d'investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat de València:

"Les meues rondalles. Tots els pobles del món tenen o han tingut un tresor de contes populars, fabulosos especialment, que els vells han contat a la vora de la llar a les nits d'hivern en els països temperats, o en les nits serenes dels tròpics, davant escoltadors més o menys infants. Deixeu-me que ho conte amb les paraules que jo mateix vaig escriure en el prefaci del meu primer volum de rondalles: "Fora, en la nit crua, la pluja freda o la neu callada o els rudes vents que assotaven portes i finestres; dins, la llar exuberant d'ascles i rabasses oloroses i de flames alegres i bellugadisses; la família i a voltes algun amic, vora el foc, sentint tots aquella dolcesa de trobar-se a recés de les inclemències del temps com en el claustre matern". Llavors sorgia l'inici de la rondalla amb algun dels començos estereotipats: "Això va anar i era...", "Diuen que era una volta...".

Aquestes vetlades pairals van ser una de les primeres fonts de la rondallística que he arreplegat i literaturitzat. És clar, que moltes de les rondalles que llavors, essent jo minyó, van gravar en la meua memòria foren, almenys fragmentàriament, bastant oblidades per mi, però altres no. I ja gran i interessat en aquesta mena de literatura oral, vaig poder recordar-les o reconstruir-les, unes i altres, amb auxili de familiars meus, especialment de la meua mare. D'aquella època de natural arreplega són: "El dimoni fumador", "El jugador de Petrer", "El xiquet que va nàixer de peus", "Les velletes de la Penya Roja", "L'envejós d'Alcalà", "Les animetes", "Llegenda del palleter", "Joan-Ratot", "La rabosa i el corb" i "Comencilda, Secundina i Acabilda".

L'arreplega de les altres vint-i-nou rondalles literaturitzades i publicades per mi, va ser molt treballosa. Es tractava ja d'un treball a cosa feta, emprés després de la Guerra d'Espanya, quan s'havien perdut molts costums, es degradava l'idioma i es perdia la memòria de moltes coses nostrades. Era necessari i indispensable interessar i interrogar persones generalment més velles que no jo, que haguessen abastat plenament aquell món de la darreria del segle passat i la primeria del present. Els contactes van ser molt diversos; la recerca molt fortuïta i desordenada. Un treball d'anys i de paciència.

En resum: tres designis o intencions van presidir la redacció literària dels temes trobats en boca de muntanyesos i pobletans:

a) Nacionalitzar les rondalles, les quals moltes vegades sense fixació del territori on s'esdevenen les accions, em semblava que perdien realitat, i així les he situades en muntanyes o costes conegudes pertanyents a pobles de soca i arrel valencians, a vegades solament indicats.

b) Descriure els nostres paisatges, donar a conèixer bastants plantes nostres i alguns arbres dels nostres boscos, posar noms valencians, tot presentant-los amb el nostre humor peculiar, als diversos personatges.

c) Utilitzar un llenguatge planer, popular, però correcte, ric de vocabulari com és el valencià que jo vaig aprendre en la meua infantesa i la meua primera joventut, i fer-ne literatura dins el gènere i no folklore a seques. És a dir: fer una obra que, tot distraient -i si era possible divertint- procuràs alhora una mica d'ensenyament del nostre català. També, no cal dir, fer paleses moltes peculiaritats psicològiques i costumistes de la nostra estimada gent de la muntanya i del pla.

És possible que no haja assolit plenament la meua ambició; però, de tota manera, trobe que us cal llegir-les amb el pensament disposat a esbrinar, a través d'aquesta modesta literatura, l'ànima i l'ànim autènticament i atractivament populars del nostre poble."

Subscric totalment les seues paraules. Llegir les seues rondalles m'ha proporcionat multitud d'estones agradables, tot fruint d'una llengua que trobava molt propera (no de bades l'Enric Valor era de Castalla). M'hi retrobava amb paraules i expressions que formaven part de la llengua de casa, el català de Beneixama.
Tot plegat em va esperonar a recollir paraules i expressions del poble i anar apuntant-les en llibretes plenes de faltes d'ortografia. La meua tieta Leonor em va ensenyar tantes coses!!! Gràcies, sobretot a ella, i a moltes altres persones de Beneixama vaig poder recollir-hi un munt de rondalles (més de noranta). Cinquanta d'elles van ser publicades en un llibre que es diu: "Rondalles de la Vall d'Albaida i l'Alcoià", que em va editar l'Ajuntament d'Ontinyent i l'IEVA, gràcies, sobretot, a l'interés d'Emili Casanova i Josep Marian. Vaig tindre la gosadia d'enviar-li'n un exemplar i em va escriure una carta on m'agraïa l'obsequi i em deia paraules ben elogioses del llibre. Escrita a màquina i amb la seua firma tremolosa en blau al final. No puc explicar en paraules l'alegria que vaig sentir quan la vaig rebre!! La guarde com un tresor. M'hauria agradat molt visitar-lo. Malauradament, poc temps després, va morir...

Del Valor Novel·lista destacaria, sobretot, "Sense la terra promesa", que forma part de la trilogia del Cicle de Cassana. De la mateixa manera, m'ho vaig passar bé llegint, per exemple, "L'ambició d'Aleix" i "La idea de l'emigrant".

M'he deixat, per al final, el Valor gramàtic i preocupat per la llengua. Quan començava a estudiar valencià pel meu compte, vaig "devorar" dos llibres seus: "Millorem el llenguatge" i "Curs mitjà de gramàtica catalana, referida especialment al País Valencià". En el primer d'ells hi vaig trobar tot d'explicacions deliciosament didàctiques sobre els perquès de la correcció lingüística, de com era millor usar una paraula i no una altra, quins castellanismes calia anar polint si volíem parlar bé en valencià, paraules antigues que podíem recuperar... Un tresor!! En el segon, vaig poder aprendre regles d'escriptura ben raonades i aplicables. I això ajuda molt i molt quan comences a aprendre l'escriptura correcta de l'idioma. Eren temps que encara no s'estudiava el valencià a l'escola, o molt poc.
Però Enric Valor no s'estava mai de defensar la llengua: "El valencià, el nostre català", com més o menys deia ell. A les manifestacions, als diaris, a la ràdio. Un exemple de compromís cívic amb la llengua, el país, el territori, la gent.

Què puc dir més d'Enric Valor? Que ha format part (i en seguirà formant) de la meua vida.