A LA CIUTAT D'OR I ARGENT. Títol original: Dans la ville d'or et d'argent. Kenizé Mourad. Traducció: Teresa Solana i Pau Joan Hernández. Col·lecció "El Balancí", núm. 646. Edicions 62.
Som a la mitjania del segle XIX. Ens movem a l'Índia controlada amb mà de ferro per la Companyia Anglesa de les Índies Orientals. La reina Victòria regna a Anglaterra i sobre un munt de possessions al llarg i l'ample del món. L'Índia és una colònia d'on els anglesos, arrogants, racistes i menyspreadors (segons que es desprén de la lectura del llibre), trauen un munt de riqueses que arriben a la metròpoli, sense cap mena d'escrúpols.
Aquesta "Companyia Anglesa" necessita, com més va més, poder i riqueses que oferir a Anglaterra. Això propicia que, de grat o per força, la majoria d'estats i províncies índies siguen "convidades" a acceptar la tutel·la i jurisdicció dels hòmens blancs, els angrez. Això arriba al reialme d'Awadh, governat amb mà sàvia (però feble) per Wahid Alí Xa. Aquest regne, que sempre s'ha mantingut fidel als tractats amb els anglesos, es veu ara en la tessitura de cedir el poder efectiu del territori als ocupants o enfrontar-se a una guerra que, d'antuvi, sembla perduda.
Les dones de la cort, tancades al zenana (més o menys, l'harem) i sotmeses a les regles del purdah (pudor), no tenen cap possibilitat de fer-hi res. Malgrat tot, quan el rei se'n va a buscar la justícia dels anglesos, per demostrar-los que creu en el sistema i la cultura angleses i realment el que fa és fugir d'estudi i quedar-se còmodament a Calcuta, una de les dones del rei, Hazrat Mahal, liderarà una rebel·lió que posarà en perill l'autoritat anglesa a tot l'Índia.
Això és només una part de l'argument de la novel·la. Però és molt més que això, és una denúncia dels abusos dels colonitzadors anglesos que van esclavitzar, massacrar i espoliar totes les riqueses que van poder, sense cap escrúpol. Sota una pretesa "superioritat blanca, britànica i civilitzada", enfront d'uns altres pretesos "negres, incivilitzats, supersticiosos i endarrerits", es permeten el luxe de destrossar milers d'anys de civilització, art i costums antics d'una Índia mil·lenària. Un país que havia bastit la seua cultura com un gresol on es fonien llengües, creences i estats de poder a través dels segles. Es tractava de transformar, aparentment, l'Índia en un país modern, segons el patró i la manera de fer d'una Anglaterra que llavors era la primera potència mundial. El rerefons real era tot un altre, es tractava de justificar l'injustificable: la destrucció del que és diferent sense cap mirament, només el del profit propi.
Alhora que llegeixes el llibre, fas un "viatge" a unes cultures antigues i a uns llocs reals (com ara Lucknow, Kanpur o Hyderabad) i en pots veure la manera de viure i les creences i les aliances del poble indi d'aleshores; també t'ajuda a entendre una mica millor eixes cultures ben allunyades de les nostres. Descobreixes com l'Islam i l'Hinduisme, i d'altres creences, convivien harmoniosament i respectuosa en un territori immens. I això permetia que la literatura, les arts i la ciència es desenvoluparen a l'Índia d'aleshores, perquè cada cultura hi aportava el millor per a tothom. També és veritat que l'autora posa de manifest que ja hi havia moviments fonamentalistes islàmics que anaven en contra de tot això, però sembla que eren molt i molt minoritaris i escadussers llavors. Com que Kenizé Mourad coneix bé l'Islam i les cultures que se li associen, podem presumir que seria així.
Tot llegint el llibre, t'adones que hi ha paral·lelismes entre la situació de l'Índia ocupada d'aleshores i determinades situacions que s'esdevenen a casa nostra: l'espoli dels recursos, una casta forastera amb col·laboracionistes que els fan el cul gros, destrucció de la cultura pròpia i imposició de l'aliena... En fi, que et permet reflexionar sobre totes les formes de colonialisme i destrucció de les cultures que s'esdevenen en qualsevol etapa de la història de la humanitat.
Kenizé Mourad ha bastit una novel·la a partir d'investigacions minucioses d'arxius i biblioteques de l'Índia, d'Anglaterra i d'altres països, i després d'entrevistar-se amb moltes persones relacionades, familiarment o històrica, amb els esdeveniments narrats al llibre.
Aquesta novel·la és una altra mostra de la mestria d'aquesta autora, descendent de la dinastia otomana i que ha escrit altres dues novel·les anteriorment que també em van agradar molt: "De part de la princesa morta" i "Un jardí a Badalpur".
Som a la mitjania del segle XIX. Ens movem a l'Índia controlada amb mà de ferro per la Companyia Anglesa de les Índies Orientals. La reina Victòria regna a Anglaterra i sobre un munt de possessions al llarg i l'ample del món. L'Índia és una colònia d'on els anglesos, arrogants, racistes i menyspreadors (segons que es desprén de la lectura del llibre), trauen un munt de riqueses que arriben a la metròpoli, sense cap mena d'escrúpols.
Aquesta "Companyia Anglesa" necessita, com més va més, poder i riqueses que oferir a Anglaterra. Això propicia que, de grat o per força, la majoria d'estats i províncies índies siguen "convidades" a acceptar la tutel·la i jurisdicció dels hòmens blancs, els angrez. Això arriba al reialme d'Awadh, governat amb mà sàvia (però feble) per Wahid Alí Xa. Aquest regne, que sempre s'ha mantingut fidel als tractats amb els anglesos, es veu ara en la tessitura de cedir el poder efectiu del territori als ocupants o enfrontar-se a una guerra que, d'antuvi, sembla perduda.
Les dones de la cort, tancades al zenana (més o menys, l'harem) i sotmeses a les regles del purdah (pudor), no tenen cap possibilitat de fer-hi res. Malgrat tot, quan el rei se'n va a buscar la justícia dels anglesos, per demostrar-los que creu en el sistema i la cultura angleses i realment el que fa és fugir d'estudi i quedar-se còmodament a Calcuta, una de les dones del rei, Hazrat Mahal, liderarà una rebel·lió que posarà en perill l'autoritat anglesa a tot l'Índia.
Això és només una part de l'argument de la novel·la. Però és molt més que això, és una denúncia dels abusos dels colonitzadors anglesos que van esclavitzar, massacrar i espoliar totes les riqueses que van poder, sense cap escrúpol. Sota una pretesa "superioritat blanca, britànica i civilitzada", enfront d'uns altres pretesos "negres, incivilitzats, supersticiosos i endarrerits", es permeten el luxe de destrossar milers d'anys de civilització, art i costums antics d'una Índia mil·lenària. Un país que havia bastit la seua cultura com un gresol on es fonien llengües, creences i estats de poder a través dels segles. Es tractava de transformar, aparentment, l'Índia en un país modern, segons el patró i la manera de fer d'una Anglaterra que llavors era la primera potència mundial. El rerefons real era tot un altre, es tractava de justificar l'injustificable: la destrucció del que és diferent sense cap mirament, només el del profit propi.
Alhora que llegeixes el llibre, fas un "viatge" a unes cultures antigues i a uns llocs reals (com ara Lucknow, Kanpur o Hyderabad) i en pots veure la manera de viure i les creences i les aliances del poble indi d'aleshores; també t'ajuda a entendre una mica millor eixes cultures ben allunyades de les nostres. Descobreixes com l'Islam i l'Hinduisme, i d'altres creences, convivien harmoniosament i respectuosa en un territori immens. I això permetia que la literatura, les arts i la ciència es desenvoluparen a l'Índia d'aleshores, perquè cada cultura hi aportava el millor per a tothom. També és veritat que l'autora posa de manifest que ja hi havia moviments fonamentalistes islàmics que anaven en contra de tot això, però sembla que eren molt i molt minoritaris i escadussers llavors. Com que Kenizé Mourad coneix bé l'Islam i les cultures que se li associen, podem presumir que seria així.
Tot llegint el llibre, t'adones que hi ha paral·lelismes entre la situació de l'Índia ocupada d'aleshores i determinades situacions que s'esdevenen a casa nostra: l'espoli dels recursos, una casta forastera amb col·laboracionistes que els fan el cul gros, destrucció de la cultura pròpia i imposició de l'aliena... En fi, que et permet reflexionar sobre totes les formes de colonialisme i destrucció de les cultures que s'esdevenen en qualsevol etapa de la història de la humanitat.
Kenizé Mourad ha bastit una novel·la a partir d'investigacions minucioses d'arxius i biblioteques de l'Índia, d'Anglaterra i d'altres països, i després d'entrevistar-se amb moltes persones relacionades, familiarment o històrica, amb els esdeveniments narrats al llibre.
Aquesta novel·la és una altra mostra de la mestria d'aquesta autora, descendent de la dinastia otomana i que ha escrit altres dues novel·les anteriorment que també em van agradar molt: "De part de la princesa morta" i "Un jardí a Badalpur".
Hola Francesc, m'apunto la recomanació, m'agrada molt la novel-la historica ben documentada i basada en fets reals. Vaig llegir" De part de la princesa morta" i hem va agradar molt.
ResponEliminaSalutacions