L’altre dia vam anar a València a l’OCCC. Allà hi havia una exposició ben interessant anomenada “Lluís Companys. Polític fins a la mort”. Es tracta d’un recorregut vital i polític d’aquesta figura històrica cabdal en la nostra història.
Des del seu naixement, fins a la seua mort, ens permet conèixer amb tot de panells explicatius, fotos i documents, una època d’efervescència cultural i política de la Catalunya republicana i la desfeta posterior, a mans del feixisme genocida franquista. La figura de Lluís Companys i la de Francesc Macià unides en un desig de llibertat per al seu poble.
Resulta curiós veure que moltes de les reivindicacions del moment continuen sent ben vigents avui dia. El que potser caldria pensar és si serem tan valents o agosarats com aleshores per a demanar el que ens pertoca com a poble.
Tot seguint els panells explicatius podem veure des de la infantesa de Lluís Companys a El Tarròs (l’Urgell), la seua formació d’advocat laboralista, regidor i diputat, governador civil, president del parlament, ministre de marina, president de la Generalitat i líder d’esquerra... la guerra d’Espanya, el seu exili, la seua detenció i posterior lliurament al govern franquista. Les seues vexacions als calabossos de Madrid, el seu trasllat al castell de Montjuïc on, després d’un consell de guerra sumaríssim, serà assassinat el 15 d’octubre de 1940 per un escamot d’afusellament.
D'aquell assassinat polític, encara no se n'han penedit els espanyols. Ni se'n penediran mai. La seua "memòria històrica" no dóna per a tant.
Si aixequés el cap, estaria orgullós de la gent com tu, i com molts fem, us admiraria.
ResponEliminaSalut !
M'agrada veure com és recordat i que encara aixeca passions. Més gent l'hauria d'entendre com nosaltres i d'altra manera ens aniria!
ResponEliminaÀnims
Dolça
Ens hem d'esforçar perquè la seva memòria segueixi viva cada dia que passa.
ResponEliminaAgnès: gràcies per la floreta que em llances, però m'has fet enrojolir...
ResponEliminaDolça: hi estic totalment d'acord. Els pobles que no coneixen la pròpia història solen creure's la dels altres.
Glòria: això mateix. Si deixem de saber i ser el que som, esdevindrem el que ells volen que siguem. Besades
És va fer, un parell d'anys endarrere, una cerimònia per desagreujar-lo. Hi havia la senyora vice-presidenta Fernández de la Vega. Recordo els polítics a Montjuic amb aire absent. Tot plegat va resultar molt pobre. És clar, els del pp no hi varen assistir i em va semblar coherent.
ResponEliminaRebeu una abraçada!
Glòria
Glòria: Desconeixia totalment aquesta informació. De l'aire absent de la vicepresidenta no m'estranya gens. Deu ser que com que "no és dels seus", havia de fer-hi el seu paper testimonial. Que no hi assistissen els del PP és normal i coherent, com tu dius. Malgrat tots plegats, la figura de Lluís Companys creix a mesura que passa el temps. Un exemple de coherència nacional fins al final. Besades
ResponElimina