dissabte, 25 d’abril del 2009

25 D'ABRIL: PER LES LLIBERTATS NACIONALS DEL PAÍS VALENCIÀ


Perquè volem. Perquè ho sabem. Perquè hi tenim tot el dret. Perquè som una nació i volem un estat. Perquè volem seguir sent valencians. Perquè no volem ser el que no som. Perquè no som ells ni volem ser com ells. Per la nostra llibertat. Per la llibertat del nostre poble. INDEPENDÈNCIA!!!!


Canto la terra,
la dissortada terra amorosa i distreta,
la que és petjada per gent forastera, d’estranya parla,
que xucla, avara, la sang de ses venes,
sense un batec d’amor nostre en el cor
ni el mot gentil de la gràcia en els llavis;
i ella, insensible a les aspres ferides que li han obert els estranys
i els fills que no l’aimen, no es cansa mai de donar noves flors
i els saborosos fruits on l’ocell pelegrí de mel s’abeura
i refila després la cançó clara de goig i de festa.
Canto la terra.

 Miquel Duran de València.


a

10 comentaris:

  1. josep25 d’abril del 2009, a les 8:50

    Francesc,
    Sempre emociona tornar a escoltar la Muixeranga d'Algemesí, i és que com molt be diu en Llach: caminem per poguer ser i volem ser per caminar. Sempre endavant!.
    Salut i Independència

    ResponElimina
  2. No tot són postres25 d’abril del 2009, a les 19:07

    Francesc,
    Estem al vostre costat!
    Ànim, endavant i independència
    PTNTS
    Dolça

    ResponElimina
  3. glòria26 d’abril del 2009, a les 1:30

    Ets el més valent de ña xarxa, Francesc! El poema és trist però molt bonic. La música és molt sovint ballada pels grups de dança popular catalans. El meu ex-cunyat l'havia ballat de jovenet junt amb el no menys famós entre nosaltres "Ball de bastons".
    Endavant!

    ResponElimina
  4. La cuina vermella26 d’abril del 2009, a les 9:51

    Germans, sempre amb vosaltres, amb el cap, el cor i l'ànima.

    ResponElimina
  5. enric26 d’abril del 2009, a les 11:57

    Al so de la Muixeranga d’Algemesí, i en ben acabat de llegir el “Cant a la terra nativa” que has posat a l’enllaç, us envie una forta abraçada que, com vaig llegir fa poc i, dispers com sóc, no recorde on ni qui ho va dir, només és possible si en són dos els que es volen abraçar.

    ResponElimina
  6. Marta26 d’abril del 2009, a les 19:28

    Quines veritats que diu aquesta poesia! Molt ben triada.

    ResponElimina
  7. Francesc26 d’abril del 2009, a les 19:37

    Josep, Dolça, Glòria, Amics Vermells, Enric: gràcies a totes i a tots pel vostre suport. Com bé diu l'Enric, una abraçada només és possible si en són dos els que es volen abraçar. Rebeu-ne una de ben grossa de part meua (si la voleu). :D

    ResponElimina
  8. Francesc26 d’abril del 2009, a les 21:07

    Marta Rieradevallink: disculpa'm pel meu comentari tardà. El meu correu va com vol i m'informa quan li ve de gust. Gràcies pel teu comentari. Les veritats cal dir-les perquè se sàpien. ;D

    ResponElimina
  9. No tot són postres29 d’abril del 2009, a les 17:33

    Gràcies per l'abraçada, per part meva jo estic a punt per rebre-la mentre us faig costat.
    PTNTS
    Dolça

    ResponElimina
  10. Francesc29 d’abril del 2009, a les 20:47

    Dolça: ets un encant. Besades ;D

    ResponElimina

Digueu-hi la vostra!