UN DINAR A NOVELDA I MOLT MÉS

Ahir vaig anar amb part del Departament de Valencià de l’institut on treballa Oreto. Darrerament han pres el costum que el dia que tenen reunió de departament, van a un poble a dinar. Però no a qualsevol poble. Van al poble d’on és un membre del departament. Aquesta vegada tocava Novelda. L’amfitrió va ser Joan Anna. Ell, tot i que és del Verger, fa una pila d’anys que viu a Novelda, i cap a Novelda falta gent!
Abans de dinar vam fer una mini ruta turística sense aturar massa el cotxe: el castell de la Mola i el santuari de la Magdalena, obra d’un deixeble de Gaudí i que fa molt bonic de veure.

Visitat això, vam anar al restaurant: Restaurant la Villa Asador. Molt bé i molt correcte. Vam seure en una taula redona, vora un finestral. Vam demanar una “picadeta” perquè estàvem afamats. Ens van dur dues cassoletes amb allioli i tomata ratllada i una cistelleta amb pa torrat que va servir per aplacar una mica cinc famolencs ansiosos. Al moment ens van dur formatge fregit sobre un llit de confitura de tomata que estava boníssim. Poc després, calamarets fregits i una amanida boníssima.

Quan ja ens havíem fet la picada, va vindre un arròs a banda que tenia un sabor i una textura que només cal veure les fotos per poder entendre que era “tocar el cel”. Jo vaig repetir-ne dues vegades. Què hi farem! L’arròs em pot. Deu ser genètic.

Finalment, va vindre l’hora de les postres. Ací cadascú va demanar la seua: hi va haver pa de Calatrava, pastís de xocolate i pinya natural. Vaig triar-hi xocolate i m’hi vaig equivocar. No era massa bo. Xocolate, al cap i a la fi, però industrial...Quan ja ens havíem fet el cafè, vam eixir del restaurant per tal d’encetar una excursió.
Joan ens va conduir a un paratge de Novelda que és un riu sec on hi ha brolladors naturals que la gent ha anat eixamplant i convertint en llocs de bany i d’esplai.

N’hi ha dos llocs molt i molt interessants. El primer, “el Clot Roig”. Es diu així perquè les seues aigües són roges per l’alt contingut de ferro que tenen. A més, porten moltes sals en suspensió (o dissoltes o com es diga), amb la qual cosa hi ha tot un paratge ple de cristallets de sal al voltant del clot. Jo, d’eixos clots n’hauria dit “ullals”. A més, la gent s’empastifa d’un fang negre que té propietats curatives per a diverses malalties de la pell.

A una certa distància d’aquest hi trobem “el Clot Negre”. Es diu així perquè hi ha molt de fang negre. Les seues aigües són transparents, però fan pudor d’ou pudent. Duen una gran quantitat de sofre i també tenen propietats medicinals per a la pell. En fi, que l’un clot i l’altre són com unes “banyeres d’hidromassatge” naturals.Ací ens vam separar de Joan i ja vam anar amb el cotxe de Pep. Canviàvem de lloc i visitaríem uns paisatges molt i molt curiosos.

Ja ens ho havia explicat Joan, però veure-ho de més a prop impactava. A Novelda el treball d’extracció del marbre i la seua transformació materials de construcció és la principal ocupació industrial de la localitat. Això fa que s’arriben a acumular deixalles de marbre que van formant muntanyes i que rebleixen parts del terme de Novelda. Com aquestes de les fotos. Eixa taca blanca sobre el paisatge és grandíssima.

Però encara hi havia més sorpreses. Ara tocava veure la pedrera de marbre: una gran queixalada al terreny i un munt de pedres de forma rectangular disseminades per una bona part del lloc per tal de ser aprofitades quan calga. Llépol com sóc, se’m van aparèixer com a trossos gegants de torró de Xixona deixats ordenadament els uns vora els altres.

Pep ens va explicar que, com a conseqüència de la crisi de la construcció, ara la pedrera només treballava de dia, però que hi havia hagut moments que hi havia treballat de nit i tot, ininterrompudament.

I les sorpreses encara no s’havien acabat. Pep ens va dur a Petrer, a “l’Arenal de l’Almorxó”. Una duna fòssil enorme, preciosa, impressionant. Com una platja de muntanya Ningú no sap del cert per quina raó hi ha una duna així enmig d’un paratge sense aigua. Però allà està. També ens va explicar que hi havia hagut una altra duna en una altra banda del terme i que va desaparèixer als anys setantes, quan el boom de la construcció, com a material per a obrar. Llavors, els criteris de protecció mediambiental, simplement, eren inexistents. Francesca ens va dir que ella, de petita, li agradava molt baixar redolant costera avall i que hi anaven a Pasqua a berenar. Ara és un lloc protegit i segons quines "proeses" no s'hi poden fer.

La visita a la duna va ser l’acabament perfecte per a un dinar en boníssima companyia.