Ateses les barbaritats llegides al diari "El País", nosaltres publiquem el nostre:
'Manifest per una llengua comuna'
Document presentat a l’Ateneu de Beneixama
VISCA LA TERRA.com - Beneixama - 24/06/2008
Des de fa alguns anys hi ha creixents raons per a preocupar-se al nostre país per la situació institucional de la llengua catalana, l'única llengua juntament oficial i comuna de tots els ciutadans valencians, catalans, balears, algueresos, nordcatalans, frangetans, andorrans i carxans. Per descomptat, no es tracta d'un neguit merament cultural -el nostre idioma gaudeix d'una puixança envejable i creixent en el món sencer, només superada pel xinès i l'anglès- sinó d'una inquietud estrictament política: es refereix al seu paper com llengua principal de comunicació democràtica en aquest país, així com dels drets educatius i cívics de qui la tenen com llengua materna o la trien amb tot dret com vehicle preferent d'expressió, comprensió i comunicació.
Com punt de partida, establim una sèrie de premisses:
1. Totes les llengües oficials als Països Catalans són igualment catalanes i mereixedores de protecció institucional com patrimoni compartit, però només una d'elles és comuna a tots, oficial en tot el territori nacional i per tant només una d'elles -el català- gaudeix del deure constitucional de ser coneguda i de la presumpció conseqüent que tots la coneixen. És a dir, hi ha una asimetria entre les llengües catalanes oficials, la qual cosa no implica injustícia (?) de cap tipus perquè als Països Catalans hi ha diverses realitats culturals però només una d'elles és universalment oficial en el nostre Estat democràtic. I comptar amb una llengua política comuna és una enorme riquesa per a la democràcia, encara més si es tracta d'una llengua de tant arrelament històric en tot el país i de tanta vigència en el món sencer com el català.
2. Són els ciutadans qui tenen drets lingüístics, no els territoris ni de bon tros les llengües mateixes. O siga: els ciutadans que parlen qualsevol de les llengües cooficials tenen dret a rebre educació i ser atesos per l'administració en ella, però les llengües no tenen el dret d'aconseguir coactivament parlants ni a imposar-se com prioritàries en educació, informació, retolació, institucions, etc... en detriment del català (i molt menys es pot cridar a semblant atropellament «normalització lingüística»).
3. A les comunitats bilingües és un desig encomiable aspirar que tots els ciutadans arriben a conèixer bé la llengua cooficial, al costat de l'obligació de conèixer la comuna del país (que també és la comuna dins d'aqueixa comunitat, no ho oblidem). Però tal aspiració pot ser solament estimulada, no imposada. És lògic suposar que sempre haurà molts ciutadans que preferisquen desenvolupar la seua vida quotidiana i professional en català, coneixent només de la llengua autonòmica prou per a conviure cortesament amb els altres i gaudir en tant que siga possible de les manifestacions culturals en ella. Que certes autoritats autonòmiques anhelen com ideal assolir un màxim sostre competencial bilingüe no justifica decretar la llengua autonòmica com vehicle exclusiu ni primordial d'educació o de relacions amb l'Administració pública. Convé recordar que aquest tipus d'imposicions abusives danya especialment les possibilitats laborals o socials dels més desfavorits, retallant les seues alternatives i la seua mobilitat.
4. Certament, l'article tercer, apartat 3, de la Constitució dels Països Catalans estableix que «les diferents modalitats lingüístiques dels Països Catalans són un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció». Res a objectar a aquesta disposició tan generosa com justa, proclamada per a acabar amb les prohibicions i restriccions que patien aqueixes llengües. Complit sobradament avui tal objectiu, seria un frau constitucional i una autèntica fellonia utilitzar tal article per a justificar la discriminació, marginació o menysvaloració dels ciutadans unilingües en català en alguna de les formes abans indicades. Solament estimulada, no imposada. És lògic suposar que sempre hi haurà molts ciutadans que preferisquen desenvolupar la seua vida quotidiana i professional en català, coneixent només de la llengua autonòmica prou per a conviure cortesament amb els altres i gaudir en tant que siga possible de les manifestacions culturals en ella. Que certes autoritats autonòmiques anhelen com a ideal assolir un màxim sostre competencial bilingüe no justifica decretar la llengua autonòmica com a vehicle exclusiu ni primordial d'educació o de relacions amb l'Administració pública. Convé recordar que aquest tipus d'imposicions abusives danya especialment les possibilitats laborals o socials dels més desfavorits, retallant les seues alternatives i la seua mobilitat.
Per tant els sotasignats sol·licitem del Parlament dels PAÏSOS CATALANS una normativa legal del rang adequat (que si escau pot exigir una modificació constitucional i d'alguns estatuts autonòmics) per a fixar inequívocament els següents punts:
1. La llengua catalana és COMUNA I OFICIAL a tot el territori nacional, sent l'única la comprensió de la qual pot ser-li suposada a qualsevol efecte a tots els ciutadans valencians, catalans, balears, algueresos, nordcatalans, frangetans i carxans.
2. Tots els ciutadans que ho desitgen tenen DRET A SER EDUCATS en llengua catalana, siga com siga la seua llengua materna. Les llengües cooficials autonòmiques han de figurar en els plans d'estudi de les seues respectives comunitats en diversos graus d'oferta, però mai com llengua vehicular exclusiva. En qualsevol cas, sempre ha de quedar garantit a tots els alumnes el coneixement final de la llengua comuna.
3. A les autonomies bilingües, qualsevol ciutadà valencià, català, balear, alguerès, nordcatalà, andorrà, frangetà o carxà té dret a ser ATÉS INSTITUCIONALMENT EN LES DUES LLENGÜES OFICIALS. La qual cosa implica que en els centres oficials haurà sempre personal capacitat per a això, no que tot funcionari haja de tenir tal capacitació. En locals i negocis públics no oficials, la relació amb la clientela en una o ambdues llengües serà discrecional.
4. LA RETOLACIÓ DELS EDIFICIS OFICIALS I DE LES VIES PUBLIQUES, les comunicacions administratives, la informació a la ciutadania, etc. en aquestes comunitats (o en les seues zones qualificades de bilingües) és recomanable que siguen bilingües però en tot cas mai podran expressar-se únicament en la llengua autonòmica.
5. ELS REPRESENTANTS POLÍTICS, tant de l'administració central com de les autonòmiques, utilitzaran habitualment en les seues funcions institucionals d'abast estatal la llengua catalana el mateix dins dels Països Catalans que a l'estranger, llevat de determinades ocasions característiques. En els parlaments autonòmics bilingües podran emprar indistintament, com és natural, qualsevol de les dues llengües oficials.
Signat per: Francesc Gascó, Oreto Doménech, Jaume I, Violant d’Hongria, Ramón Llull, Isabel de Villena, sant Vicent Ferrer, Joanot Martorell, Mercè Rodoreda, Josep Pla, Llorenç Vilallonga, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Constantí Llombart, Pompeu Fabra, Teodor Llorente, Ausiàs March, Baró de Maldà, Jesús Moncada, Rafael Caria i tota aquella altra persona que s’hi vulga afegir.
Ací teniu l'enllaç a la "notícia":
http://www.elpais.com/articulo/espana/Manifiesto/lengua/comun/elpepuesp/20080623elpepunac_29/Tes
Agosarat Francesc:
ResponEliminaPer sort, no necessitem elaborar problemes per a trobar solucions, com sí que fan Savater i companyia. Hem de preferir trobar solucions als problemes.
Per tant, jo tampoc no subscriuria un manifest que considerara el masclisme, el catolicisme, el frau a hisenda, com a ideologies comunes a tots (espanyols o andorrans).
I, espai, que qui té dret a dir disbarats, és la persona, Fernando Savater, i estic segur que els disbarats són disbarats, i són independents de les llengües en què es diuen, per sort, tot i que a voltes podríem arribar a dubtar-ho.
bonanit,
ResponEliminajo passava per aquí, que volia dir-te que els ous nevats van ser tot un èxit... Ara em passaré per l'enllaç a "la notícia" que assenyales. Si és que estan bojos aquests romans!!!!
Ja jajajaaaaaaaa!!! hosti, quin fart de riure m'he fet amb el manifest aquest de no se quina cosa comuna o quines santes hòsties!!!! M'afegeixo al teu manifest al costat del Baró de Maldà, que era un "elemento".,.. jaja, encara ric!!!!
ResponEliminaMIQUEL: evidentment, aquest "manifest" meu era només de conya i en pla irònic. Només per girar-los la truita i veure'n el desficaci. :)
ResponEliminaDèlfica: no sé que passa en aquest blogger que darrerament m'hi apareixen els comentaris desparellats. Estic content que els agradaren els ous nevats. Ei que són barats?
ResponEliminaPel que dius del "manifest", sí, estan bojos aquesta gent. Salutacions ;D
Que has fet una sessió d'espiritisme perquè tots aquests et signen el manifest? Ara que, no sé fins a quin punt Teodor Llorente es signaria tan obertament el manifest...
ResponEliminaFrancesc, Jo no vull amagar el cap sota l'ala ni ignorar els que ens envolten (o ofeguen), però ja fa molt temps que vaig decidir que tot i seguir defensant les meves idees, intentaria no fer-me mala sang llegint manifestos de nacionalistes espanyols, curiosament autoproclamats anti-nacionalistes.
ResponEliminaVergonya aliena sento (per no dir una cosa pitjor) quan llegeixo burrades com: " ... pero las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc... en detrimento del castellano (y mucho menos se puede llamar a semejante atropello «normalización lingüística»)". A més de falsos, hipócrites, demagogs i manipuladors, aquests "suposats" intel·lectuals tenen la memòria d'un mosquit, com quan el rei d'Espanya va dir alló de que "El castellano nunca fue una lengua impuesta". Encara ric (per no plorar).
Jo faig com en Josep. No em vull fer mala sang amb les coses que són capaços de dir alguns nacionalistes espanyols.
ResponEliminaL'altra dia l'arquitecte Oriol Bohigas dèia la diferència que hi ha entre el nacionalisme espanyol i el català, i vaig trobar molt encertada la o les definicions:
"El nacionalisme espanyol és un nacionalisme d'opressió, el nacionalisme català és el nacionalisme contra la opressió"
Jo m'afegeixo a les signatures del vostre manifest, que amb molta intel·ligència i sentit de l'humor, parodia l'altra. Se m'acudeixen comentaris per tots i cada un dels que signen en El País, però seré prudent. M'abstinc de colocar-los els adjectius que la ment m'ofereix. O faig un apuntet? Puc recordar un vers del poeta Gil de Biedma en el qual defineix els espanyols com: "Un intratable pueblo de cabreros". El poema forma part del sempre recomanable llibre de l'esmentat autor: Las personas del verbo.
Ho lamente, però dec tindre afectada alguna zona del cervell que no em permet gaudir amb l'humor requerit, principalment perquè tinc sempre present que les persecucions més infames de la història --i la dels nacionalistes espanyols, en un sentit o en el de Fernando Savater, no arriba encara a eixe nivell-- començaren amb acudits suposadament innocus.
ResponEliminaEn tot cas, el teu humor és fi, amb la ironia tendra de les víctimes.
Josep Vicent: Ja deus saber que la nit de sant Joan és una nit màgica i que la gent de l'interior i d'a prop de la serra de Mariola desenvolupem certs poders que d'altres mortals no assoleixen. ;D
ResponEliminaJosep: completament d'acord amb tu, tot i que a "l'enemic" és bo de conèixer-lo, encara que puga semblar previsible. Sí, "su lengua" no va ser mai imposada, va caure del cel com el manà dels jueus al desert. Si és que hi ha rucades difícils de pair. Salutacions.
Glòria: trobe ben encertada la definició de l'Oriol Bohigas que no coneixia. Gil de Biedma els coneixia bé, sí. Aquest poeta era ben lúcid en algunes qüestions. Salutacions.
Miquel: gràcies pel teu comentari. De vegades, com bé dius, a les víctimes només ens queda el recurs del sarcasme. L'objectiu de tot plegat era pegar-li la volta als arguments d'aquesta colla d'intolerants veient la seua proposta des d'una altra perspectiva. Per tal que es puguera veure com són de fal·laces eixes suposades "idees de llibertat" que proposen. El Savater ja fa temps que em va decebre. De vegades pense si el que busca amb eixes "boutades" no és altra cosa que eixir als diaris. Trist. Salutacions.
Xupla-te-la caranc!
ResponEliminaEl president de la Generalitat valenciana, Francisco Camps (PP), va sumar ahir la seva signatura al "Manifiesto en defensa del castellano" que van presentar la setmana passada una quinzena d'intel·lectuals espanyols, i que reivindica la superioritat del castellà davant qualsevol situació de convivència amb altres llengües oficials en els diversos territoris de l'Estat espanyol. La Generalitat va dir ahir al diari espanyol Público que comparteix "plenament" la filosofia del manifest "conscients de la riquesa que suposa un bilingüisme integrador positiu".
La realitat però és una altra, i és que l'Estatut del País Valencià, aprovat a les Corts Valencianes amb els vots del PP i del PSPV-PSOE -després del pacte de Camps amb Joan Ignasi Pla-, diu coses molt diferents de les que defensa el manifest castellanòfil. L'Estatut afirma que la "llengua pròpia" del PV és el valencià, i que la Generalitat "adoptarà les mesures necessàries per garantir-ne el seu ús normal i el seu coneixement" i a més a més "gaudirà d'un especial respecte i protecció". Tot i que moltes d'aquestes directrius sovint queden sense complir-se, sí que és cert que dret a llei la protecció és notable.
De fet el sistema educatiu al PV, malgrat que no es basa en la immersió lingüística en català, sí que conté forces línies en català, i en algunes comarques pràcticament totes les escoles públiques fan les classes en català. L'accés aplaces de l'administració valenciana sovint requereix un coneixement "elemental" (o bàsic) de la llengua, que tot i no ser un gran requisit, xoca frontalment amb les directrius del "manifiesto" intel·lectual espanyol.
Camps se sumava així a la posició que ha adoptat el PP espanyol de subscriure el conegut manifest. El president del partit, Mariano Rajoy, confirmava que el PP s'hi adheriria. Després s'hi han sumat també altres presidents regionals del PP, com Esperanza Aguirre de la Comunitat de Madrid, la Comunitat de Múrcia, o la de La Rioja. Curiosament cap d'aquests territoris de l'Estat espanyol no té altra llengua oficial que el castellà, i per tant el "manifiesto" és poc menys que absurd en aquestes regions. Aguirre ha anat més enllà i ha dit també que promourà manifestacions entre la ciutadania madrilenya perquè s'adhereixin al manifest.
Com a dada curiosa avui s'ha conegut també que la cadena espanyola de televisió TeleCinco s'ha adherit al manifest.
Doncs la "cosa" tot just comença, perquè l'Esperansita Aguirre ja ha promès dur la campanya al carrer, i al manifest s'hi ha sumat la cadena de televisió tele5:
ResponEliminahttp://www.elmundo.es/elmundo/2008/06/27/espana/1214580434.html
Josep Vicent: gràcies per la teua informació. No ho sabia. Ara, no m'estranya gens d'un personatge tan fosc i cínic com el Camps. Què hi farem! Supose que està fent mèrits per assolir càrrec a Madrid, com fan, per una altra banda, la majoria de polítics valencians. Quant a la llei, és allò de "Feta la llei, feta la trampa". Molt bones paraules, però, de forment, ni un gra. Ja veurem que passa. L'ensenyament és una fita, però no és prou. Malauradament.
ResponEliminaEnric: De l'Esperanza Aguirre no m'estranya gens ni mica. El cas de Tele5 ja em sembla més fotut. Acabaré per no veure cap tele d'àmbit espanyol. Quina llanda! <:(