VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Hui hauria complit 86 anys Vicent Andrés Estellés, el nostre poeta més popular. I per això hi ha una diada blogaire per a commemorar l'efemèride i festejar-la. No va tindre una vida fàcil (com molta altra gent) l'Estellés. Però va saber traure'n la inspiració per tal de crear una obra poètica reeixida.
D'Estellés trobem molts i molts poemes que, de tan populars, han esdevingut "típics", com el preciós "Assumiràs la veu d'un poble/ i serà la veu del teu poble...". Poques vegades m'he emocionat tant enfront d'un poema que destaca, per a mi, l'opció de valencianitat absoluta de l'autor. Un convenciment que m'agradaria que la nostra societat tinguera com a propi. Difícil, ja ho sé, però no impossible encara. O la "Sonata d'Isabel", bellíssim cant a la seua dona. La companya d'anys, amors i tragèdies. O "Els amants". O...
De tots els poemes, triaria aquell que parla de les cames de la seua estimada. Destil·la una sensualitat i una visió tan alegre, mediterrània i ciutadana de la Isabel que sempre m'ha fet gràcia. Per això l'he triat:

No hi havia a València dos cames com les teues.
Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,
amb una teranyina de llàgrimes als ulls.
On ets? On són les teues cames tan adorables?
Recórrec l'Albereda, aquells llocs familiar.
Creue les nits. Evoque les baranes del riu.
oh la solemnitat de la teua carn tendra.
del teu cos adorable sobre les llargues cames!
No hi havia a València dos cames com les teues.
Llargament escriuria sobre les teues cames.
Com si anares per l'aigua, entre una aigua invisible,
entre una aigua claríssima, venies pel carrer.
La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra.
I jo t'evoque dreta sobre les teues cames.
Carregaven els hòmens els ventruts camions.
Venien autobusos de Gandia i Paterna.
Eixien veus dels bars, l'olor d'oli fregit.
Tu venies solemne sobre les teues cames.
Carrer avall, venies entre els solars, els crits,
els infants que jugaven en eixir d'escola,
la dona arreplegava la roba del terrat,
l'home recomponia lentament un rellotge
mentre un amic parlava dels seus anys de presó
per coses de la guerra, tu venies solemne,
amb més solemnitat i dignitat tu sola,
tota la majestat amada del crepuscle.
No hi havia a València dos cames com les teues,
amb la viva alegria de la virginitat.
Sempre venies, mai no arribaves del tot,
i jo et volia així, i jo ho volia així:
nasquí per aguardar-te, per veure com venies.
Inútilment recórrec els crepuscles, les nits.
Hi ha els hòmens que carreguen lentament camions
Hi ha els bars. l'oli fregit, les parelles d'amants.
Jo recorde unes cames, les teues cames nues,
les teues llargues cames plenes de dignitat.
Un cadàver verdós, un cadàver fosfòric
va tocant les anelles, va preguntant per tu.
Es desperta Ausiàs March en el vas del carner.
Jo no sé res de tu. Han passat segles, dies.
Inútilment recórrec València. No escric Èglogues.