dimecres, 10 de desembre del 2008

UN "HIMNE" QUE NO TÉ PER ON AGAFAR-LO


Des de fa un munt d'anys, els valencians i valencianes que no ens sentim gens vinculats amb eixe "país veí" que ens tracta com a una colònia més un dia si i l'altre també, gaudim d'un "himne" que fa... pena? Bé, es tracta del famosíssim "Himno de la Exposición" de València de l'any 1909. La lletra d'aquesta composició dóna poc joc a un nacionalisme valencià seriós. Vegeu-ne sinó, la lletra (traduïda de l'original castellà, lletra de Maximilià Thous:

Per a ofrenar noves glòries a Espanya,
tots a una veu, germans, vingau.
¡Ja en el taller i en el camp remoregen
càntics d'amor, himnes de pau!

¡Pas a la Regió
que avança en marxa triomfal!

Per a Tu la vega envia
la riquesa que atresora,
i es la veu de l'aigua càntic d'alegria
al compàs i al ritme de guitarra mora...

Paladins de l'art t'ofreren
ses victòries gegantines;
i als teus peus, sultana, tons jardins extenen
un tapís de murta i de roses fines.

Brinden fruites daurades
els paradisos de les riberes;
penjen les arracades
baix les arcades de les palmeres.

Sona la veu amada
i en potentíssim, vibrant ressò,
notes de nostra albada
canten les glòries de la Regió.

Valencians: en peu alcem-se.
Que nostra veu
la llum salude d'un sol novell.

Per a ofrenar noves glòries a Espanya,
tots a una veu, germans, vingau.
¡Ja en el taller i en el camp remoregen
càntics d'amor, himnes de pau!

¡Flamege en l'aire
nostra Senyera!

¡Glòria a la Pàtria!
¡Vixca Valencia!
¡VIXCA! ¡¡VIXCA!! ¡¡¡VIXCA!!!

Convindreu amb mi que la lletra és ben poc engrescadora. I és que hi ha tanta gent a València que està encantada "d'ofrenar" tot el que pot... que així ens va. És ben difícil poder encabir tants tòpics en tan poques lletres. I el cas és que d'aquest "himne", la dreta més cavernícola i el blaveram més reaccionari i coent n'han fet causa de batalla i element identificador (és un dir) de la terra dels valencians. L'altre dia, sense anar-ne més lluny, li van encomanar al tenor Plácido Domingo que en fera la versió en valencià i en castellà. Quin honor! Quant d'"abolengo"! Però ara resulta que la família de Maximilià Thous ha esclatat, farta com està de l'ús partidista que el PP i el dretam valencià fa de la figura del seu parent, l'autor de la lletra de l'himne i en una carta al diari els hi diuen tot el que en pensen. Pel seu interès, pense que paga la pena reproduir-la. Per cert, la música és del conegut compositor Josep Serrano. Ací va la carta:

Abel Thous Bayarri

Arran de les nombroses notícies i opinions aparegudes els últims dies referents al Himno a la Exposición, els besnéts de Maximilià Thous Orts ens sentim obligats a esclarir algunes imprecicions i a desmentir algunes falsedats.
Segons notícia d'Europa Press publicada a Levante EMV el 05 / 12 / 2008 i titolada: Plácido Domingo: "Los valencianos deben estar muy orgullosos de su región", a l'acte de gravació "estuvieron presentes familiares de Maximiliano [Tous]". Doncs no!, cap familiar de Thous no va assistir a l'acte, vàrem declinar les invitacions com sempre ho hem fet, com sempre ho varen fer el nostre pare Albert Thous i el nostre iaio Maximilià Thous Llorens.
Per respecte a la seua memòria, els descendents de M.Thous Orts ens neguem a la utilització parcial de la seua imatge en benefici d'interessos polítics que Thous Orts mai no hauria compartit. La nostra no és una actitud ni ideològica ni radical, no volem negar allò innegable, Maximilià Thous Orts va escriure, en castellà, la lletra de l'Himno de la Exposición però això sí, cal esclarir-ne les circumstàncies especials que hi varen concórrer, o pel contrari ningú no entendria res i continuaríem assistint a l'actual desgavell de teories, afirmacions gratuïtes i falsedats.
Maximilià Thous Orts va rebre l'encàrrec de l'aleshores Alcalde de València, D. Tomás Trénor de facilitar-li al Mestre Serrano un monstre, és a dir una lletra sense cura del contingut sobre la qual, el compositor puguera anar enllestint la música, del que hauria de ser un himne ofert al rei Alfonso XII en la seua visita a l'exposició. L'encàrreg de la lletra ja havia estat encomanat a Teodoro Llorente Olivares, indiscutible (i indiscutit) patriarca de la Renaixença valenciana. El fet que Llorente es trobara a València i Serrano i Thous a Madrid, va determinar que aquesta solució fóra operativa per qüestió de temps i també perquè Serrano i Thous ja havien treballat junts en altres composicions i s'entenien prou bé. Tot i que allò que Thous havia de fer, no era ni definitiu ni trascendent en el contingut, ell, que sempre s'havia declarat admirador i deixeble de Llorente va voler beure en les fonts del seu mestre i es va basar en el famós Discurso de Llorente en el banquete de Elche(Las Provincias, nº 15.402, 18 /11/1908), per tal que el seu monstre facilitara encara més la lletra definitiva de Llorente.
Fou el mateix Teodoro Llorente Olivares qui, en sentir la música de Serrano amb el monstre de Thous va manifestar que estava molt bé com estava i que ell no hi canviaria res. És així com Thous es va convertir en autor accidental, tant pel que fa a la intenció com pel que fa al resultat, d'allò que més endavant (durant la Dictadura de Primo de Rivera) es convertiria en Himno Regional. I és per això també, pel que els descendents de Maximilià Thous Orts ens resistim que aquesta xicoteta col·laboració, involuntària en la seua posterior dimensió, siga considerada com la seua obra més important , ell que va ser un autor prolífic i multidisciplinar de gran èxit en totes les seues vessants, (periodista, autor teatral, cineasta, poeta i etnògraf ).
Aquesta és la informació que ens ha estat trasmesa de pares a fills a tots els Thous i està documentada i a l'abast de qui la vulga consultar.
Pel que fa a la nostra incompareixença als actes commemoratius del Centenari de l'Himno, l'explicació és ben senzilla, com a únics hereus seus, ens assisteix el compromís i el dret a no admetre cap censura en referència a la seua imatge i si en el seu currículum, no s'inclou la tasca convençuda de Maximilià Thous Orts en defensa del valencià, de la seua normalització (ell fou promotor i signant de les Normes ortogràfiques de 1932) i de la unitat de la llengua, s´estarà deformant i falsetjant aquesta imatge. No podem evitar aquesta censura sistemàtica de l'Ajuntament i ara també de la Generalitat i dels mitjans de comunicació que li són afectes o d'aquells públics que utilitza com a propis, però sí que podem denuanciar-los i negar-nos a donar-los cobertura amb la nostra presència.
No entenem tampoc la intenció de Rafael Roca amb el seu article L'Himne de l'Exposició de Teodoro Llorente (Levante EMV, 07 / 12 / 2008). Potser intenta negar l´espanyolisme convençut i proclamat de Teodoro Llorente Olivares? Si és així, ningú li nega el dret a intentar-ho però si en l'intent pretén enfrontar Llorente i Thous, atribuint-li a Thous el paper de "submís" estarà "fent figa" perquè Thous mai no s´hauria enfrontat a Llorente i perquè , tot i no ser l'únic, Thous fou un dels pocs intel·lectuals de principis del segle XX que no encaixen en aquest paper. Per respecte a Llorente, no entrarem a valorar políticament la seua composició ni per suposat en qüestionarem la qualitat però bastaria un senzill comentari de text de qualsevol estudiant de batxillerat per extrau-re'n conclusions. Deixem-ho córrer.
No podem acabar aquest aclariment sense un reconeixement al Mestre Serrano tot i puntualitzant que si Thous hagués escrit la lletra de l'Himno conscientment i voluntàriament, no hauria acceptat cap imposició en la lletra ni de Serrano ni de ningú i de ben segur, la lletra hauria estat una altra o l'hauria escrita un altre.

*Besnét de Maximilià Thous


Ací teniu l'enllaç a la notícia:

http://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=2008121000_19_529814__Aclariments-sobre-Himno

12 comentaris:

  1. He d'admetre que m'emocione en sentir l'Himne (no sé si per la música o perquè en feren la lletra a consciència i amb missatges subliminars), però això només és mentre el cante (en valencià, per descomptat).

    Després, quan acabe de cantar, s'acaba la música i tota la gent aplaudeix, mire al meu voltant, me n'adone que sembla un "Cara al sol" adaptat i me'l mire més com un ninot de falla.

    I trobe que és la millor manera de mirar-se'l, amb la mirada satírica que caracteritza l'esperit faller i l'esperit valencià, al capdavall, vaja, amb un somriure ;-)

    ResponElimina
  2. Per cert, que m'he oblidat de dir-te que m'ha agradat molt el post, perquè he pogut aprendre'n moltes coses que ignorava sobre "el meu" himne :-)

    ResponElimina
  3. Pere punyetes: valencians i valencianes... no ens sentim gens vinculats I VINCULADES. Ho sent, no m'agrada aquesta mena de llenguatge, però si es fa servir, doncs tinguem cura dels detalls.

    Pel que fa a l'himne, doncs, bé, com passa sempre, jo no volia fer-ho però ho he fet: el mateix passa amb les seleccions esportives.

    ResponElimina
  4. Molt interessant el post i la carta del Senyor Thous.
    Amb tu em sento sempre al dia del què pasa a casa.
    Petons!

    ResponElimina
  5. Interessantíssima aquesta puntualització de la família Thous, on un cop més queda claríssima la utilització parcial (de la part que els convé, està clar) dels fets històrics o, com és en aquest cas, d’un personatge del món de la cultura.

    ResponElimina
  6. Dospoals: De perepunyetes a perepunyetes: Si dius que “jo no volia fer-ho”, però “ho he fet” (tot en primera persona), curós amb els detalls com dius que ets, tu hauries d’haver dit, també en primera persona: “com sempre `em´ passa” i no pas “com sempre passa” i, de la mateixa manera i per la mateixa raó, també hauries d’haver dit “el mateix `em´ passa amb les seleccions esportives” i no pas “el mateix passa amb les seleccions esportives”, ja que en som molts, entre ells jo, als qui això no “ens” passa.

    ResponElimina
  7. Primer de res: disculpeu-me tots i totes per no haver respost els vostres comentaris fins ara. Vaig de bòlit amb els exàmens de l'institut i tota la resta que suposa l'acabament d'un trimestre.

    Teresa: La lletra de l'himne, què vols que te'n diga? A mi, més aviat, em produeix urticària per vergonya aliena. Un "caralsol" faller, com tu dius? Bé, podria ser-ne una bona definició. A mi,la música no em destorba, però la lletra s'hauria de refer molt i molt. Preferesc la Moixeranga o el cant de Lluita. ;D

    Josep Vicent: sempre tan primmirat. Gràcies mestre

    Glòria: és que tenim una "casa nostra" amb moltes estances i, de vegades, no les coneixem totes com caldria. Estic content que el meu bloc et servisca d'alguna cosa. Besades.

    Enric: gràcies pels teus comentaris, sempre adients i encertats. Salutacions.

    ResponElimina
  8. Mira Frances, amb aquest post has tocat un tema molt delicat. Jo em nege completament a reconeixer eixa lletra com a himne des meu Pais. A mes, a mes jo soc de Castello i no veig amb aquesta lletra RES que tingue a veure mitjanament amb la meva provincia, Valencia, Valencia, Valencia i Vixca Valencia....A FER PUNYETES el Himne blaver!!!!! A mi es que m'entren ganes d'anarme'n on siga quan el toquen( i si cal a Alemanya fins i tot). I te rao la Teresa que diu que molta gent el canta com si fos el cara al sol. Fins i tot quan tornes a casa en Avio i aterrices a Valencia hi ha gent que el canta. PER L'AMOR DE DEU, PIETAT!!!!!! I per el que respecta als hereus d'aquest senyor, donc mira, una acitut molt respectable, pero malgrat aixi i tot el himne em fa fastig de debó. Avui per avui, el unic Himne que em reconeix per al meu Pais el "Paquito el Xocolatero"!!!!

    Per cert que la foto quehas ficat al post ja ho diu tot

    ResponElimina
  9. Belén: no puc més que coincidir amb tu. Aquest "himne" amb eixa lletra no vol dir res ni pot representar ningú, com no siguen quatre tòpics tronats i més falsos que judes. Què hi farem! A mi també m'agraden ganes de fugir quan me l'escolte amb eixes ofrenes forasteres que res tenen de valencianes. Besades

    ResponElimina
  10. Amic Francesc,

    res, una petitat referència a l'himne "blavero" per excelència.

    Vaig anar a un megacasament a Ibi del fill d'un fabricant de joguets que jo representava a Catalunya. Abans de la ceremonia del pastís, de sobte i sense avisar, pels altaveus va sonar, a tot volum, l'himne aquest mentre deixaven anar uns coloms pel menjador i els blaveros (n'hi havia molts!) s'alçaven i amb la mà al pit començaren a cantar desganyitant-se aquest himne, inundats de vi de Rioja.

    Em vaig quedar blanc i corprés. Sort que vaig sortir del meu esglai per esquivar una caguerada d'un pobre colom que esglaiat volia fugir d'aquella bogeria. Jo també volia fugir però, con que m'hi anava la feina, em vaig quedar amb actitud flemàtica.

    Aquest va ser el meu decobriment de l'himne "per donar glòries a Espanya" (sense comentaris).

    Salut i República!

    Kike

    ResponElimina
  11. Doncs, vaja una estrena que vas tindre-hi! Pobre! Què hi farem. Salutacions.

    ResponElimina
  12. Quina vergonya....quina imatge que donem....

    ResponElimina

Digueu-hi la vostra!