ELS NOIS D'HISTÒRIA.

ELS NOIS D’HISTÒRIA. Autor: Alan Bennett. Direcció: Josep Ma Pou. Actors i actrius: Maife Gil, Josep Minguell, Nao Albet, Jordi Andújar, Javier Beltran, Oriol Casals, Alberto Díaz, Xavi Francés, Llorenç González, Jaume Ulled, Ferran Vilajosana, Josep Ma Pou. Teatre Goya. Barcelona.

“Els nois d’història” és una de les obres més conegudes de Bennet. Es tracta d’una sàtira sobre el sentit de l’educació: És un camí cap a l’èxit o cap a la superació personal? Ens trobem en un institut de secundària anglés. Allà, un grup de xicots es preparen per a superar els exàmens d’ingrés a Òxford i Cambridge. Estan comandats per un professor atípic: Hèctor. Creu en una educació destinada a la formació personal, a posar en valor la persona. El director de l’escola està entestat a aconseguir que la majoria d’alumnes d’aquesta classe arriben a superar les proves d’ingrés. Seria el triomf de l’escola i, també, d’ell mateix. Per allà trobarem també una professora, la senyora Lintott (Maife Gil). Fa el paper d’una professora que li queda poc per a jubilar-se. Està cansada i decebuda de tota una vida dedicada a l’ensenyament on no ha aconseguit els objectius que es proposava. La rutina l’aclapara. Per capgirar l’apatia que, segons traspua de l’opinió del director, regna a l’escola, aquest contracta un jove professor, Irwin (Jordi Andújar) per tal que prepare els xicots per a les proves d’accés. L’enfrontament entre la manera de veure el paper de l’ensenyament per part de l’Hèctor i el nou professor serà el detonant d’altres coses més amagades.

Aquest és el plantejament de l’obra, com qui diu. Però hi ha molt més: la magnífica interpretació que fan tots els actors i l’actriu de l’obra. Els joves actors són capaços, també, de cantar quan cal, perquè així ho demana la situació teatral. I ho fan molt bé. Ara bé, que ningú ho malinterprete: l’obra no és un musical. Divertida, mordaç, intel·ligent, entretinguda. Passa molt ràpid i no deixa indiferent. Et fa plantejar-te quin és el sentit de l’educació i fa veure que hi ha uns límits en la relació professor/alumnes que mai no s’han de transgredir. Però això només és un motiu més a l’obra que et fa veure com totes les persones, fins les més nobles, també tenen espais foscos o poc honorables. I això afecta a tots: l’Hèctor, el director, el professor nou, la professora i, fins i tot, els mateixos xicots que esperen l’èxit en les proves.

Si voleu llegir una magnífica crítica de l’obra, visiteu “El cafè de nit”. D'ací n'he tret la foto que il·lustra el post.