EL NOU BISBE DE LLEIDA

Ja fa temps que denuncie, no sense una gran tristesa i impotència, el maltracte lingüístic a què ens sotmet una bona part de la jerarquia eclesial valenciana i molts dels seus rectors. Ens tracten com a estrangers a casa nostra. Ens menyspreen i ens fan sentir forasters només posar els peus a qualsevol església. Per sort, no sempre ocorre així. De tant en tant s'aixequen veus que palesen aquesta injustícia i aquest pecat mortal que l'actual cardenal-arquebisbe de València, Agustín Garcia Gasco, s'encarrega de perpetuar i afavorir a cada dia. Fidel com és al seu país, Espanya, i estrany a l'Evangeli que preconitza la Pentecosta, és a dir, la inculturació de l'Església a la terra on arrela. És trist que la nostra terra, que ha donat sants com sant Vicent Ferrer (qui predicava a tot arreu en català i tothom l'entenia) es veja avui dia segrestada lingüísticament per l'acció d'una jerarquia estrangeritzant, cofoïa d'ella mateixa i més atenta als bens temporals que a la salvació de les ovelles del seu ramat. Aquest escàndol diari, que ja dura més de tres segles, fa que moltes persones no ens vejam identificats amb una església que ens fa transparents a la Paraula, que ens parla en llengua estrangera i, damunt, vol que ens hi sentim còmodes. Doncs no. Per tot plegat, m'ha fet sentir aconhortat la visió que dóna Josep Miquel Bausset, fill de l'Alcúdia i monjo a l'Abadia de Montserrat, de la presa de possessió del nou bisbe de Lleida, Joan Piris, valencià de Cullera. La seua crònica apareixia ahir al diari Levante-EMV a l'edició de la Ribera:

EL BISBE DE CULLERA I JAUME I

Josep Miquel Bausset, Monjo de Montserrat

El diumenge 21 de setembre entrava a Lleida el seu nou bisbe, el valencià Joan Piris, fill de Cullera. La seua primera homilia a la catedral, ha segut elogiada unànimement per la seua claredat, la seua valentia i el seu compromís. Com a monjo valencià, em va agradar especialment un aspecte que el bisbe Joan va tractar.

A les portes del 9 d’octubre, crec que val la pena recordar una expressió del bisbe Joan, que ens pot ajudar a tots els valencians: «El fet de ser cristià, el dec en bona part a la bona gent de Lleida que acompanyà a Jaume I en l’alliberament del Regne de València, que afavorí que el cristianisme arrelara en aquelles terres». Crec que aquestes paraules del bisbe Joan ens haurien de moure a la gratitud envers aquelles persones que, amb Jaume I, portaren a la nostra terra la cultura, la llengua i la fe. Com m’agradaria que els cristians valencians, des dels bisbes i els capellans, fins als laics i laiques, visqueren amb agraïment i acció de gràcies el do de la fe i de la llengua, que ens va portar «la bona gent de Lleida»!

I dic això, perquè recentment l’Escola Valenciana-Federació d’Associacions per la Llengua ha presentat un estudi on es revela que la població que parla valencià ha baixat 7 punts. Crec que aquest percentatge, desgraciadament, encara seria molt més alarmant, si tinguérem en compte les misses i altres celebracions litúrgiques que es fan en valencià. Per què la llengua d’aquella «bona gent de Lleida que afavorí que el cristianisme arrelara» en la nostra terra, continua marginada a la catequesi, a la predicació, a la celebració dels sagraments? Quantes misses en valencià hi ha a la catedral de Castelló, a la de València, a la d’Alacant? Quantes misses en la nostra llengua hi ha a Xàtiva, a Alcoi i a Onda, a Borriana i a Gandia, a Benicolet, a la Vall d’Uixó i a Xàbia?

El bisbe Joan Piris deia en un altre moment de la seua homilia: «L’Església no pot ser propietat de ningú i ha d’estar suficientment oberta, per a que tots tinguen en ella el seu lloc». Això és el que jo voldria per a l’Església valenciana: «Una casa», com deia el bisbe Joan, «on sempre i a tota hora hi ha lloc per a tots». Però encara ara, són molts els cristians valencians que, desgraciadament, no poden expressar la seua fe en la pròpia llengua!!

Són molts els cristians valencians que veuen exclosa la seua llengua de les celebracions litúrgiques. Quan aplicarem les resolucions del Vaticà II, pel que fa a la llengua vernacla (Sacrosanctum Concilium 36 i 63) a les nostres esglésies? Encara recordem amb afecte i enyor, els bons bisbes de Castelló Josep Pont i Josep Ma Cases, que van afavorir la inculturació de la fe en el nostre Poble. Ens fan falta més pastors, com mossén Antoni Sanchis, Emili Marín, Vicent Cardona, Josep Ma Ruix, Vicent Sarrió, August Monzon, Pere Riutort, Vicent Micó... que ens ajuden a pregar en la nostra llengua.

El bisbe Joan Piris acabava així: «Hem de ser capaços de compaginar evangèlicament les diferències i la pluralitat, sense exclusions o enfrontaments», perquè així «totes les sensibilitats dels germans en la fe, puguen sentir-se acollides i compreses». M’agradaria que l’Església valenciana, perquè fóra realment valenciana, afavorira «la pluralitat sense exclusions», per tal que «totes les sensibilitats», també les lingüístiques, pugueren sentir-se acollides, respectades i estimades.

«Com és que cadascun de nosaltres els sentim en la nostra pròpia llengua materna?» (Ac 2:8) En ple segle XXI, i després de més de 40 anys del Vaticà II, encara em pregunte: quan arribarà la Pentecosta a l’Església Valenciana?

Imatge extreta de: http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/f/fb/Lleida-15-1_seu_vella.jpg