L'estada a Prada ens ha permés fer alguna excursió que altra, com ara, a Sant Miquel de Cuixà. Està als afores, lluny de la ciutat, i s'hi pot arribar fent una passejada llarga però no gaire dificultosa. Té molta història al darrere i fa cosa pensar que, fa una pila d'anys, aquestes terres eren domini nostre. El campanar de la foto és l'únic que ha sobreviscut dels dos que tenia.
El claustre fa pensar en com el temps i la desídia han fet malbé parts importants del nostre patrimoni. La part que falta del claustre es troba al Museu Metropolità de Nova York.
Els capitells que en resten són una bellesa feta pedra.
L'església del monestir és d'una gran sobrietat. La restauració ha permés recuperar-ne les cobertes i assegurar-ne els murs. Té una acústica molt bona, com ja ens va fer notar Joanet Serra, amb la seua "veueta"...
L'altar de l'església el van recuperar d'un dels pobles del Conflent, on havia estat reutilitzat com a base per a un balcó. Sort que un estudiós se'n va adonar i l'hi va reintegrar. Ara, a l'església, està cobert per unes estovalles. Nosaltres, tafaners/es de mena, no vam parar fins a trobar-hi la signatura de l'abat Oliba.
La cripta de l'església és molt curiosa. Té forma arredonida. Perquè us en feu una idea, és com estar dins d'un dònut, talment així...
Un altre dia, vam agafar el tren groc i vam anar fins a Vilafranca, una ciutat preciosa, tota emmurallada. L'estació queda una mica lluny del poble i has de passar el riu La Tet. Val a dir que el bitllet d'anada ens va costar de bades perquè hi vam pujar just quan arribava a Prada i, amb el permís de l'encarregat de l'estació, hi vam pujar.
Les murades de Vilafranca són impressionants i val la pena visitar-les. Té vistes precioses de la ciutat i dels voltants molt i molt fotografiables.
A la plaça de l'església de Vilafranca hi ha una geladeria que fa uns gelats boníssims. Aquest és el que em vaig menjar: maduixa, gerds, fruites del bosc, nata, fruitetes naturals, un tros de galeta i un plomall daurat. Era boníssim. L'unic que en va quedar va ser la copa i el plomall. La resta ja forma part dels meus "mitxelins". Però hi vaig passar un guuuusssttteeerrrrr!!!!!
En aquest restaurant no hi vam entrar, però jo sí que hi havia anat en un altre viatge a Catalunya Nord de fa uns anys.
Vam trobar una creperia i l'amo parlava un català de Perpinyà molt correcte. No en recorde el nom, però les crêpes eren molt bones. Aquesta de formatge de cabra, mel i pinyons era la meua, però me la vaig partir amb Oreto.
Aquesta de salmó és l'altra que vam compartir. També era molt bona. Vam acompanyar l'àpat amb sidra bretona, fresqueta, bona, suau. Les postres: crêpes de xocolate desfet i altres amb crema de caramel. Malauradament, no vam tenir temps a fer-ne fotos abans de devorar-les com a posseïts.
Heus ací Lena, després d'haver sopat amb una cara de satisfacció que ho diu tot. Una besada, guapa!
Ací tenim part de la porta de l'església de Vilafranca. Just darrere de Xesca, a qui vam pillar just quan li feien una foto en pla "faxion", lluïdora, com sempre.
Ei, m'ha agradat molt fer una visiteta al post pradenc i uceànic, riure i recordar aquests dies amb estones compartides a Prada, a l'UCE i als voltants. Estones que ens han fet l'estiu més agradable. Bon curs!
ResponEliminaRenoi quin viatget. Nosaltres tenim moltes ganes de coneixer Vilafranca: a veure si ens animem!
ResponEliminaEscoltan's, que et costava fer una paradeta al Principat? t'ho perdonem però que sigui l'última vegada!
Moltes besades dels teus amics del Vallès Oriental.
Txell i Kike
Xesca: gràcies, guapa.
ResponEliminaAmics vermells: vam pujar amb el bus que posava ACPV per anar a Prada i només vam parar en una àrea de servei d'abans de Barcelona i vam passar tres hores segrestats al port de Barcelona tot esperant que arribara el vaixell dels mallorquins i només vam poder recórrer-ne les instal·lacions. A la tornada, vam agafar el Talgo fins a València i, és clar, tampoc no era el cas de parar-hi. Potser ens veurem al museu egipci. Nosaltres sí que hi anirem. Besades valencianes
Conec bé la zona, cada any des de fa uns 17 anys, per Setmana Santa, vaig a Cuixà, a l'hostatgeria del monestir. A Sant Miquel de Cuixà, actualment hi ha una comunitat de monjos, depenents de Montserrat, uns cinc, i tenen una petita hostatgeria molt senzilla on s'hi pot estar amb tranquil·litat, sense cap comoditat, això si. Cada any ens hi trobem uns quants.
ResponEliminaSara Maria: sabia que hi havia una comunitat monàstica a Cuixà, però no que foren de Montserrat. Està bé que es mantinguen els lligams culturals catalans arreu del territori. Això de l'hostatgeria pinta interessant. M'ho miraré prim. Salutacions.
ResponEliminaFrancesc,
ResponEliminaQuan escrius et sento la veu. Deixes un testimoni molt atraient d'aquest viatge d'estiu.
Sentiré no poder assistir a la trobada de blocaires. No hi seré...ja en llegiré la teva crònica.
Petons per a tu i Oreto.
Glòria: vaja, quina llastima que no ens hi puguem trobar. No pastisques que hi ha més dies que llonganisses i alguna vegada ens coneixerem en viu i en directe. Salutacions i besades dels dos. ;)
ResponEliminaQuina enveja (sana) que em fas. I més ara, que estic buscant un lloc per anar de viatge a preu econòmic. Crec que un viatge a la Catalunya Nord s'ix dels meus pressupostos. Però ho has deixat molt, però que molt atractiu per a fer el viatget un altre any.
ResponEliminaSalut.
Miquelet: el nostre país Pirineus enllà és molt bonic. Val la pena la visita. Allà ens cal molt fer País. Salutacions.
ResponEliminaFrancesc,
ResponEliminaMagnífica descripció d'aquesta part de la nostra terra que nosaltres també vam visitar a principis d'agost.
Sant Miquel de Cuxà és una autèntica meravella, i encara sort que s'han conservat/recuperat més de la meitat dels capitells (la resta la van comprar els americans ja fa anys). Vilafranca és una ciutat preciosa, llàstima que aquesta vegada, no vam poder visitar-la com haviem fet anteriorment per culpa d'una pedregada, però com dius, hi ha més dies que llangonisses.
Una abraçada
Josep: això dels americans fa ràbia, però és cert que, potser gràcies a això, se n'han conservat les peces. Crec que també tenen el cadiratge de la Seu d'Urgell. Catalunya Nord és un espai que hem de recuperar. S'ho val. Vilafranca és un poble preciós. Salutacions.
ResponEliminaConec força bé tota aquesta zona, i em faig ressò de tot el dius en aquest "post". Vilafranca és un poblet deliciós, molt ben conservat i no tan explotat turísticament com ho és, per exemple, Carcassona. A Vilafranca comprava jo cada any les meves ampolletes de Muscat de Rivesaltes quan aquí no en trobava (sempre penso que aquest vi té el gust dels grans de raïm besats pel sol de mitja tarda). Tota aquesta zona és una meravella.
ResponEliminaEnric: coincidesc amb tu. A mi Vilafranca m'encanta i Carcassona també. Tanmateix, hi ha potser massa gent sempre en aquesta ciutat occitana, al contrari que a Vilafranca.
ResponElimina