Quan visites Catalunya Nord és quasi obligat parlar de la situació del català en aquesta part del nostre País. Tot i que ja n'he fet alguna referència a d'altres posts dedicats al nostre viatge, en aquest em centraré, sobretot, en aquesta qüestió.
En quina situació s'hi troba la nostra llengua? Difícil, no ho hem d'amagar. Tanmateix, sóc dels qui pensen que hem de mirar l'ampolla mig plena i no mig buida. Hi ha indicis engrescadors que les coses poden canviar.
Prèviament al nostre viatge m'havia posat en contacte amb una persona de la Bressola de Prada perquè volia lliurar-li uns exemplars del llibre "Rondalles de la Vall d'Albaida i l'Alcoià" per als xiquets i xiquetes que hi estudien en català. La persona en qüestió era Cesc Franquesa, el seu director, que apareix a la foto de sota al costat d'Oreto. He de dir que tant a Oreto com a mi ens feia molta il·lusió conèixer de primera mà una institució tan emblemàtica com la Bressola. Cesc Franquesa el vam trobar a la plaça del mercat de Prada i, ben amablement, ens va conduir a l'escola. L'edifici es trobava en obres de condicionament per tal d'oferir unes millors condicions als alumnes que reprendran estudis al setembre.
Ell ens va explicar que allà es dóna un ensenyament cooperatiu en què els grans ajuden els menuts i viceversa. Tot s'hi fa en català amb l'ajuda dels pares i l'esforç dels professionals que hi treballen. La veritat és que va ser tot un plaer conèixer el Cesc. Es nota, quan hi parles, que creu en allò que fa. Tal i com ens explicava la seua feina, tots els entrebancs que havien hagut de superar des que eren una escola totalment privada (els primers cinc anys) fins que l'Estat Francés ja hi col·labora. Ens va contar com pares que no parlaven català però que sí que el parlaven els avis dels seus fills havien volgut que aquests el recuperaren. Que hi havia molta gent preocupada i engrescada en recuperar el català i que avui dia el ser català i catalanoparlant estava recuperant un prestigi que havia perdut.
Va ser un gran plaer i molt emocionant conèixer de boca del director de la Bressola tot el que ells fan per la nostra llengua a Catalunya Nord. Com a ensenyants que som Oreto i jo, trobe que tindre persones com ell dins la nostra professió és tota una sort. Amb ells els xiquets i xiquetes de Prada i els catalanoparlants del nostre País del Nord tenen una basa guanyada per al futur de la nostra llengua.
Va ser un gran plaer i molt emocionant conèixer de boca del director de la Bressola tot el que ells fan per la nostra llengua a Catalunya Nord. Com a ensenyants que som Oreto i jo, trobe que tindre persones com ell dins la nostra professió és tota una sort. Amb ells els xiquets i xiquetes de Prada i els catalanoparlants del nostre País del Nord tenen una basa guanyada per al futur de la nostra llengua.
Però Prada també té coses curioses que mereixen la pena, com ara saber que allà va viure durant uns anys exiliat el nostre Pompeu Fabra, gràcies al qual tots escrivim en el mateix català arreu de les terres on s'hi parla. Ací hi ha la placa que recorda la seua estada i mort a Prada.
Una de les sorpreses que em vaig trobar a Prada va ser aquesta placa dedicada a Mossén Alcover que recorda la seua estada a la localitat per a fer-hi enquestes dialectològiques. El text de la mateixa "...enlloc del món no hi ha aqueix entusiasme per la llengua pròpia; enlloc del món no trobarà el filòleg tantes de facilitats per estudiar la llengua viva...", em va fer reflexionar sobre què pensaria ara si visitara Prada. La llengua hi ha perdut molts espais. Algú em va explicar que la llengua, a Catalunya Nord, va afluixar veritablement cap a la segona meitat dels anys quarantes del segle passat. Enmig de les guerres i tota la pesca. Llàstima. Jo vull pensar que es recuperarà, per tots els indicis que adés esmentava. Hem de ser realistes, però també veure les coses amb positivitat, així es treballa millor.
Que alguna cosa es mou a Prada ho demostren moltes coses, com ara algunes pintades que hi vam trobar enmig de l'omnipresent nacionalisme lingüístic francès (com per ací, l'espanyol, o l'italià, a l'Alguer). Aquesta foto la vam fer de camí cap a Sant Miquel de Cuixà.
Aquesta pintada no suposa cap dubte del que significa. Altra cosa són les possibilitats reals de realització del desig.
Si la UCE és una institució emblemàtica que ha fet i fa molt pel redreçament de la nostra llengua i cultura no només a Catalunya Nord, no podem deixar de parlar d'altres dues associacions com ara Terra Nostra i Radio Arrels. Totes dues, des dels seus àmbits d'actuació, treballen per dignificar el que som en aquesta part del nostre territori.
Ho he dit i ho pense des de fa molt de temps: només sobreviurem si som conscients que totes les parts del territori són importants. La llengua i la cultura catalanes només continuaran existint si totes i tots els qui en formem part hi treballem plegats. Les divisions regionals fictícies i, sobretot, les mentals, no ens hi duran res de bo.
Precisament, avui, una boníssima notícia relacionada amb tot plegat: la xarxa d'escoles "La Bressola" ja té centre d'ensenyament secundari, el "Pompeu Fabra", situada a la població del Soler. Ací davall teniu l'enllaç a la notícia de Vilaweb:
Precisament, avui, una boníssima notícia relacionada amb tot plegat: la xarxa d'escoles "La Bressola" ja té centre d'ensenyament secundari, el "Pompeu Fabra", situada a la població del Soler. Ací davall teniu l'enllaç a la notícia de Vilaweb:
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2980019
Un article molt, molt interessant. Potser perquè he estudiat filologia catalana i em sento atreta per aquestes qüestions... Però el cas de la Catalunya Nord és un cas curiós i particular. Sembla estrany que hi hagi hagut aquest ressorgiment del català després de tants anys d'omnipresència francesa. Penso que si s'aconsegueix associar la llengua catalana amb el prestigi, la batalla està guanyada!
ResponEliminaSalutacions!
Per cert, avui m'he adonat que no et tenia dins dels meus blogs recomanats. T'hi afegeixo ara mateix!
Francesc,
ResponEliminaEncara que a vegades costa, jo també sóc partidari de veure l'ampolla mig plena, i amb associacions com les que esmentes en el teu escrit, s'ha de tenir motius per a l'esperança. Jo te n'apunto una altra d'associació que ja fa anys fa una feina exemplar a la Catalunya Nord, és tracta d'aire nou de Baó (prop de Perpinyà) potser la coneixes, sinó aquí et deixo l'adreça per si vols donar una ullada, www.airenou.cat
Una abraçada i fins aviat.
Confiança, doncs.
ResponEliminaPer cert, uns tant i els alters tan poc:
ResponEliminahttp://www.avui.cat/article/tec_ciencia/39570/la/llengua/catalana/perill/andorra.html
M'agrada molt el teu Bloc, és digne d'un professional.
ResponEliminaJo vaig fent reformetes al meu (de cada vegada el trobo més “digne” tan en continguts com en la forma però encara he d'aprendre molt del meu mestre Blocaire).
I dilluns a l'institut!!!
Sort!!
(Ells són més ... però són més petits!!!)
Anna: a mi em passa el mateix que a tu. També sóc filòleg i no puc deixar d'interessar-m'hi. Gràcies per enllaçar-me. Salutacions
ResponEliminaJosep: no la coneixia aquesta associació. Gràcies per la teua informació.
Josep Vicent: això d'Andorra és molt i molt trist. No sé com quedarem a nivell de País Valencià, però.
Enric: a poc a poc n'aprén un. Si saberes el temps que m'ha costat posar-me una mica (només una mica, eh?) al dia del món dels blocs... Ja veuràs que en quatre dies t'hi poses. Salutacions a Mallorca
Molt interessant conéixer la situació del català a la Catalunya Nord. Per a gent que vivim a gairebé mil quilòmetres d'allà, és la nostra gran desconeguda, ja que prou tenim amb el que patim al País Valencià.
ResponEliminaSalut.
Francesc,
ResponEliminaÉs molt encoratjador llegir-te i veure que tens molts llegidors -així els deia la gran Víctor Català als seus lectors- que com jo creiem que mentre visquem ho hem de fer en català.
Besades, xiquet.
És admirable la tasca d'aquesta gent de la Catalunya Nord, però no us ho agafeu ara com si us volgués raspallar, eh?: La vostra, al País Valencià, també.
ResponEliminaMiquelet: Catalunya Nord no la podem perdre. No tenim altre remei. Salutacions.
ResponEliminaGlòria: gràcies pels teus comentaris. Jo també pense com tu pel que fa al nostre català. Besadetes.;D
Enric: Gràààcies! Ací estem fotuts, però no acabats com molts espanyols/istes voldrien. //*//
Hola rei,
ResponEliminaLlegits els teus comentaris. . Fotos guaaapes....
Seré breu: Us estimam
Lena i Joanet
Lena i Joanet: nosaltres també i us enyorem un munt. Oreto i jo tenim un trosset del nostre cor a es Pot d'Inca Nou. Besades
ResponEliminaimpressionant aportació/article.
ResponEliminainteressantissim blog.
moltes felicitats!