Finalment, alguna cosa canvia a l'Estat Francès. Amb l'esmena a la seua constitució que fa un reconeixement (una mica tebi, al meu parer) de les altres llengües que sobreviuen al seu territori, potser aquestes llengües podran sobreviure uns anys més.
Era i és encara vergonyós que un estat que feia bandera de principis com "llibertat, igualtat i fraternitat" mantinguera en estat destrucció permanent les llengües i les cultures no-franceses del seu propi territori polític. No cal esmentar ara tot el que sabem sobre com ha anat la persecució lingüística a l'Estat Francès fins ahir (i hui mateix) com qui diu. S'ha fet molt de mal: moral, cultural, lingüístic i social a multitud de llengües que continuaven parlant-se als seus territoris històrics. Ací, també sabem com ho tenim. L'Estat Espanyol, per sort nostra, encara no ha reeixit del tot a fer-nos desaparèixer.
No puc parlar del que desconec profundament. Em centraré, però, en dos casos: el català de Catalunya Nord i el bretó a la Bretanya. Tots sabem la delicadíssima situació de la nostra llengua en aquest territori nostrat. Malgrat els esforços lloabilíssims d'entitats i col·lectius locals, com ara "La Bressola" i d'altres". Calen fortíssimes campanyes de conscienciació i potenciació de l'ús del català per tal que revife i recupere els espais públics que li pertoca. És una tasca en la qual tots ens hi hem d'implicar, independentment del lloc on vivim. Per exemple, explicant, quan siga el cas, que al "Département de Languedoc-Roussilion" hi ha "Catalunya Nord", sota la denominació de "Pirineus Orientals", que és part de la nostra cultura i del nostre País sota domini francès.
Quant a la Bretanya (Breizh, en bretó), la conec una mica perquè hi he estat un parell de vegades de viatge. A banda de ser un país preciós, amb monuments històrics i culturals impressionants, la mala sort de tindre el seu territori històric dividit entre dos "departaments": Brétagne i Pays-de-la-Loire. Cosa de la mala llet jacobina francesa. Allà la llengua bretona està fotuda, ben fotuda. Com més cap a l'oest, millor, però cap a l'est... malament. Allà tenen les "diwan", les escoles bretones, però amb uns nivells d'ensenyament en bretó força millorables per totes les traves que els posa l'administració francesa. Hi trobes toponímia bilíngüe francès-bretó, molt de folklore bretó, però el que més escoltes parlar pels carrers i les botigues és el francès.
Amb tot plegat, el que volia explicar és que estic content, relativament, perquè potser ara la llengua catalana prendrà una embranzida a Catalunya Nord. Tant de bo.
Quant a la Bretanya (Breizh, en bretó), la conec una mica perquè hi he estat un parell de vegades de viatge. A banda de ser un país preciós, amb monuments històrics i culturals impressionants, la mala sort de tindre el seu territori històric dividit entre dos "departaments": Brétagne i Pays-de-la-Loire. Cosa de la mala llet jacobina francesa. Allà la llengua bretona està fotuda, ben fotuda. Com més cap a l'oest, millor, però cap a l'est... malament. Allà tenen les "diwan", les escoles bretones, però amb uns nivells d'ensenyament en bretó força millorables per totes les traves que els posa l'administració francesa. Hi trobes toponímia bilíngüe francès-bretó, molt de folklore bretó, però el que més escoltes parlar pels carrers i les botigues és el francès.
Amb tot plegat, el que volia explicar és que estic content, relativament, perquè potser ara la llengua catalana prendrà una embranzida a Catalunya Nord. Tant de bo.
Una de les coses que més m'ha molestat del xovinisme francés pel que fa la procalmació del país de les llibertats i revolucionari és justament aquesta Igualtat, etc. ¿Com es poden omplir la boca amb aquesta consigna quan les forces franceses s'han dedicat a anorrear les altres nacions? Ho he considerat sempre d'una hipocresia i un cinisme insuportables.
ResponEliminaJ. V.: hi coincidisc plenament. Era una incongruència en ella mateixa. Igualtat no és sinònim de destrucció de la diferència.
ResponEliminaVaig venir al mòn a cent quilòmetres de França. De joveneta sintonitzava més bé Radio Montecarlo que moltes emissores catalanes que, per nassos, havien d'emetre en castellà. Em comprava alguna revista en francés, idioma que encara puc llegir quasi com si ho fes en català, però tot i que sovint he estat titllada d' "afrancesada" ja que per mi era millor mirar al Nord que al Sud, no he pogut perdonar als veïns la seva terca imposició de l'idioma en detriment de qualsevol altra parla històrica existent al territori gal.
ResponEliminaTampoc cal ignorar, Francesc, que França és un país que sap rentar la roba bruta a casa seva, però tots sabem que el seu és un poble enfrontat com tants d'altres: Còrsega, l'ocupació alemanya i ves a saber que més.
M'agrade molt llegir-te. Segueix així!
Tan de bo sigui veritat que les coses canviïn al país veí i el català comenci a ser més valorat.
ResponEliminaPerò no sé, no sé... quan vaig sentir la notícia, em va sorprendre molt. Que estrany, no? Després de tan temps, per què arriba ara aquest reconeixement? Molt sospitós...
Tot i així, m'alegro molt de la notícia i esperem que realment sigunifiqui un canvi en la polñitica lingüística francesa. Ojalà!
Glòria: quina sort poder haver tingut tan a prop l'aire de la llibertat quan ací tot feia pudor de resclosit dictatorial. El francès m'és una llengua molt pròxima que entenc sense massa problemes. Però em passa el mateix que tu quan pense en tot el que ens han fet els francesos.
ResponEliminaGemma: esperem que tot això de les llengües a França no quede només en una declaració d'intencions.