“casta meretrix, quia a pluribus amatoribus frequentatur cum dilectionis inlecebra et sine conluvione delicti”. Lc., III, 17-23.
La veritat és que vaig aprendre aquesta expressió (“la prostituta casta”) referida a l’Església quan rebia classes de religió als meus anys d’estudiant de B.U.P. (la prehistòria, vaja). Sempre m’ha colpit aquesta frase dels comentaris de sant Ambrós.
No diré que siga un creient dels de pedra picada ni un beatot. Tinc, això sí, tot el pòsit cultural-religiós d’una persona que ha rebut ensenyament cristià, se l’ha cregut un temps, se l’ha descregut tot un altre espai de temps i ara mateix prova de reconciliar-se amb eixa mare-madrastra que és l’Església. Però, la veritat és que m’ho posen molt difícil.
És quelcom ambivalent. Per una banda, tinc familiars i amics que fan de l’Evangeli i la vida de Crist exemple, vida diària i coherència constant; de l’altra, la Conferència Episcopal Espanyola.
L’altre dia, sentint parlar a la tele Agustin Garcia Gasco i tota la colla a Madrid, se’m rebolicava l’ànima.
Em semblava haver retrocedit en el temps, a les acaballes del s. XIX o les primeries del XX, quan l’Església tenia un poder quasi absolut. O, més a prop encara, a les pitjors èpoques de la dictadura franquista.
La jerarquia eclesiàstica empastifant tota la feina callada, senzilla i arriscada que fan multitud de religiosos i seglars per tot el món, tant a missions com a qualsevol zona deprimida de l’estat.
Era la part més carca, més reaccionària de l’Església espanyola i espanyolista.
Quan encara només s’han aixecat tímides veus des de la jerarquia demanant perdó per les barbaritats comeses en pro de la col·laboració de l’Església amb el franquisme, la bèstia nacionalista espanyola revestida de jerarquia catòlica bramava a sang i fetge pels carrers de Madrid.
La família només és una! I bla, bla, bla, bla... cridaven i mostraven la cara més intolerant de l’Església. I totes les noves formes de família? Res. A l’enemic, ni aigua. Novament, la jerarquia fent política en nom de l’Evangeli.
No n’han aprés encara dels errors comesos. I seguiran preguntant-se per què a cada vegada hi ha menys gent jove a les esglésies, o per què hi ha gent que vol apostatar o per què hi ha crisi de vocacions religioses... i molts altres per què.
No pot (no podem) pensar en imposar a la societat (ni a aquesta ni a cap altra) models de família, de pensament o d’actuació que només haurien de regir per a les persones que es diuen creients o, sense dir-ho obertament, volen viure d’aqueixa manera.
La jerarquia de la Conferència Episcopal Espanyola sap que ja no té (afortunadament) el poder que tenia sobre les vides i les consciències de molta gent, com a èpoques passades. I no s’hi acostuma. Vol poder, manar, influir, i es remou com una criatura malcriada i consentida quan li diuen “No!” als seus capricis. S’han oblidat, de fa molts anys, d’aquelles paraules que deien, més o menys: “El meu regne no és d’aquest món”.
A mi m’explicaven que l’Església és la “casta meretrix”, la prostituta casta. Casta, perquè Déu s’hi fa present (i per això fa goig estar-se dins). I prostituta, perquè els humans som com som (i , de vegades, fa plorar).
Jo, personalment, l’altre dia, a Madrid, la vaig veure “meretrix” com mai. I em vaig sentir molt i molt malament.
La veritat és que vaig aprendre aquesta expressió (“la prostituta casta”) referida a l’Església quan rebia classes de religió als meus anys d’estudiant de B.U.P. (la prehistòria, vaja). Sempre m’ha colpit aquesta frase dels comentaris de sant Ambrós.
No diré que siga un creient dels de pedra picada ni un beatot. Tinc, això sí, tot el pòsit cultural-religiós d’una persona que ha rebut ensenyament cristià, se l’ha cregut un temps, se l’ha descregut tot un altre espai de temps i ara mateix prova de reconciliar-se amb eixa mare-madrastra que és l’Església. Però, la veritat és que m’ho posen molt difícil.
És quelcom ambivalent. Per una banda, tinc familiars i amics que fan de l’Evangeli i la vida de Crist exemple, vida diària i coherència constant; de l’altra, la Conferència Episcopal Espanyola.
L’altre dia, sentint parlar a la tele Agustin Garcia Gasco i tota la colla a Madrid, se’m rebolicava l’ànima.
Em semblava haver retrocedit en el temps, a les acaballes del s. XIX o les primeries del XX, quan l’Església tenia un poder quasi absolut. O, més a prop encara, a les pitjors èpoques de la dictadura franquista.
La jerarquia eclesiàstica empastifant tota la feina callada, senzilla i arriscada que fan multitud de religiosos i seglars per tot el món, tant a missions com a qualsevol zona deprimida de l’estat.
Era la part més carca, més reaccionària de l’Església espanyola i espanyolista.
Quan encara només s’han aixecat tímides veus des de la jerarquia demanant perdó per les barbaritats comeses en pro de la col·laboració de l’Església amb el franquisme, la bèstia nacionalista espanyola revestida de jerarquia catòlica bramava a sang i fetge pels carrers de Madrid.
La família només és una! I bla, bla, bla, bla... cridaven i mostraven la cara més intolerant de l’Església. I totes les noves formes de família? Res. A l’enemic, ni aigua. Novament, la jerarquia fent política en nom de l’Evangeli.
No n’han aprés encara dels errors comesos. I seguiran preguntant-se per què a cada vegada hi ha menys gent jove a les esglésies, o per què hi ha gent que vol apostatar o per què hi ha crisi de vocacions religioses... i molts altres per què.
No pot (no podem) pensar en imposar a la societat (ni a aquesta ni a cap altra) models de família, de pensament o d’actuació que només haurien de regir per a les persones que es diuen creients o, sense dir-ho obertament, volen viure d’aqueixa manera.
La jerarquia de la Conferència Episcopal Espanyola sap que ja no té (afortunadament) el poder que tenia sobre les vides i les consciències de molta gent, com a èpoques passades. I no s’hi acostuma. Vol poder, manar, influir, i es remou com una criatura malcriada i consentida quan li diuen “No!” als seus capricis. S’han oblidat, de fa molts anys, d’aquelles paraules que deien, més o menys: “El meu regne no és d’aquest món”.
A mi m’explicaven que l’Església és la “casta meretrix”, la prostituta casta. Casta, perquè Déu s’hi fa present (i per això fa goig estar-se dins). I prostituta, perquè els humans som com som (i , de vegades, fa plorar).
Jo, personalment, l’altre dia, a Madrid, la vaig veure “meretrix” com mai. I em vaig sentir molt i molt malament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Digueu-hi la vostra!