dijous, 24 de juny de 2010

CÓC DE TONYINA DE VINARÒS

Ahir era festa grossa a Beneixama (i hui també). Sant Joan és un dels patrons del poble (l'altra és la Mare de Déu de la Divina Aurora). Hi ha el costum de fer fogueres als carrers perquè la gent hi torre carn i embotits que, com no pot ser d'una altra manera, si són fets a Beneixama, són boníssims!!! Digueu-me xovinista, però és que és veritat. El cas és que sopem al carrer un munt de veïns de tot el poble. A mi em feia molta il·lusió preparar una coca de tonyina de sorra... i em va costar una mona i un furó poder-ne trobar. A Beneixama no n'hi havia. Excursió a Villena i descoberta lingüística: "Aquí siempre l'hemos dicho toñina de zorra"... I allà em tens a mi preguntant per les botigues si en tenien (en vaig visitar unes quantes!!). Finalment, me'n vaig al Mercadona i li pregunte el mateix a les xiques i em diuen que no en tenien. Però sí, sí que en tenien. El que passa és que elles ja havien perdut la denominació tradicional i potser només en coneixien la castellana: "ventresca de atún". Com serà la cosa que, fins i tot l'empresa que la comercialitza, ha hagut de posar a l'etiqueta: "Denominación local: tollina de sorra". I és que, encara ara, fins i tot a les zones veïnes del català, la majoria de la gent segueix identificant la "tonyina de sorra" d'aquesta manera i no amb la denominació forastera. No sabem quant durarà.
Bé, però tornem amb la recepta. Volia fer la del llibre "ELS DOLÇOS I ELS SALATS DE VINARÒS" i allà mateix els autors ens advertien: "Obviament, podem substituir la tonyina seca per tonyina de llauna en oli, però el gust ni és gens paregut; és molt més bo amb la salada. Actualment, es pot trobar la tonyina en sorra en pots menuts de vidre". Per això em vaig encabotar tant a trobar la tonyina de sorra. Com que la recepta original està tan ben explicada, la trascriuré literalment:

CÓC DE TONYINA DE VINARÒS


INGREDIENTS:
1 got d'aigua (250 grams)
1/2 got d'oli d'oliva verge extra (125 grams). És clar, jo hi vaig usar oli de Beneixama.
15 g de llevat de forner
1 cullerada petita de sal
Farina la que entre (uns 600 grams)
10 tomates madures grosses (en vaig usar 15 de les de ramellet)
1 pimentó roig
1 pimentó verd
50 grams de pinyons (n'hi vaig posar més)
100 grams de tonyina en sorra (salada) (n'hi vaig posar 150)
Farina per empolsar


PREPARACIÓ:
Per fer la pasta, barrejarem en un bol els líquids i hi afegirem la sal i el llevat (jo vaig escalfar una mica l'aigua i hi vaig afegir una culleradeta de sucre per estimular el rent. També vaig escalfar una mica l'oli). Quan ho tinguem ben mesclat, hi anirem incorporant farina fins que la puguem treballar. Llavors, la pastarem uns deu minuts sobre la taula lleugerament untada amb oli. Tot seguit, la deixarem reposar tapada i resguardada de l'aire uns 30 minuts perquè fermente.


Mentrestant fregirem en una paella amb oli no massa calent els pimentons tallats a tires.
Quan s'hagen enrossit, hi afegirem les tomates triturades. Ho cuinarem uns 20 minuts a foc suau fins que l'aigua de les tomates s'haja evaporat i ho deixarem refredar.
Estendrem la pasta sobre la llanda, untada prèviament amb una mica d'oli, fent-hi una vora un poc alta. Hi abocarem la tomata i repartirem la tonyina dessalada i els pinyons per damunt, L'empolsarem amb un poc de farina perquè qualle l'aigua de la tomata que queda en la superfície i l'enfornarem a 190ºC uns 40 minuts.


Bé, això és el que deia la recepta. Jo hi vaig introduir algunes variacions. Primer de tot, hi vaig doblar les quantitats perquè volia fer-ne dues, de coques. La salsa de tomata la vaig variar una mica: vaig pelar les tomates i els vaig traure les vinces. També hi vaig incloure dues bajoques roges (=pebrots vermells) pelades i va estar tot fent xupxup quasi una hora. Vaig sofregir, separadament, dues bajoques roges i dues de verdes més pelades i fregides a trossets a la salsa. La salsa la vaig preparar el dia abans. La tonyina de sorra la vaig deixar unes hores dessalant-se sobre un colador en un bol amb aigua freda.

Cal dir que les mesures de farina que indica la recepta (en el meu cas, 1200 grams) són correctíssimes. Al final queda una pasta molt bona de treballar i que es pot usar ben fàcilment. Per cert, que jo hi vaig posar 37 grams de rent de forner. Per tal de facilitar les coses, vaig posar damunt de la llanda de coure un tros de paper de forn, prèviament untat d'oli.

dilluns, 21 de juny de 2010

ELS DOLÇOS I ELS SALATS ALS FORNS DE VINARÒS

ELS DOLÇOS I ELS SALATS DE VINARÒS. Ca Farga, Ca Massita, J.A. Guimerà i J.J. Roda. Fotos M. Andreu i A. Rot. Ed. Onada Edicions. Col·lecció La Teca, 03. Benicarló.

És cert que la nostra societat ha canviat moltíssim en molts pocs anys. Hem passat de ser una societat majoritàriament rural a una altra d'urbanita quasi total. Enmig de tot plegat hem gairebé perdut menjars i tradicions que, com no podia ser altrament, anaven lligats a una certa manera de viure. Els menjars de cada dia anaven concordats als productes de temporada. Ara podem consumir qualsevol producte en totes les èpoques de l'any. Però no és el mateix que quan el mengem en saó, és a dir, al moment òptim que tocaria de manera natural.
El llibre de què parlem té la gràcia de presentar-nos els plats per temporades: primavera-estiu i tardor-hivern. I què hi trobarem? Doncs tot un paisatge culinari en trenta plats boníssims de la cuina tradicional de Vinaròs. Pot semblar poc (o molt) segons es mire. Però és que aquest llibre és molt més que un receptari. Des dels autors, la introducció i els comentaris de cada plat hi ha condensat tota una saviesa popular que destil·la molts anys de dedicació i estimació pel producte final: un plat per a gaudir-lo, siga dolç o salat. No sabria amb quin quedar-me: coc de tonyina o de figues? Galetes d'ou o crespells? Farinada de repassos o coc de poma de l'agredolç? L'elecció no és fàcil perquè tots són boníssims!! I estan totes les receptes molt ben explicades i contextualitzades, amb la qual cosa, de retruc, aprens, quasi sense adonar-te'n, matisos de vida quotidiana que poden ser equivalents a molts altres pobles de la nostra geografia.
Ja expliquen al llibre que, a hores d'ara, certs plats tradicionals que presenten només es poden trobar que als forns o fleques del poble. La gent ja no disposa de tant de temps per a fer determinades coses al moment que li caldrien. Però totes les persones que han col·laborat en el llibre s'entesten a transmetre'ns la tradició: adapten les receptes de la mida d'una fleca a la cuina de cada dia, amb els estris i els materials d'avui dia en una casa quasevol, sense trair gens el que han aprés dels seus avantpassats. Obres com aquestes contribueixen a salvar-nos el nostre patrimoni gastronòmic. Demostren que hi ha persones que s'estimen la terra i la cultura pròpies i no volen despersonalitzar-se amb "modernors alienes". Som el que som, també, pel que hem menjat. Els autors ho saben i no volen que això es perda.
I és que aquest llibre fa goig de llegir-lo i usar-lo!! El disseny és modern, amb unes fotos fantàstiques que inciten més encara a la preparació dels plats que proposen. La redacció és amena i abellidora. Què més es pot demanar? Que el llibre s'escampe i s'use. Pot ser un regal fantàstic per als amants de la cuina tradicional, siguen de Vinaròs o de Maó. O, millor encara, un "autoregal". Això és el que vaig fer jo, i n'estic ben content.

Si no el trobeu a les llibreries del poble, es pot demanar directament a Onada Edicions.
La foto d'aquest post és de l'editorial.

dissabte, 19 de juny de 2010

PA DE BANANA

El món dels blogs m'ha fet conèixer gent encantadora i amb la qual arribes a tindre unes afinitats que, altrament, desconeixeries. La gastrosfera catalana (de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l'Alguer) és plena de blogs interessantíssims. Si, a més, arribes a ser amic dels qui regeixen algun dels blogs, la cosa encara és més engrescadora. Un dels blogs d'amics que més m'agraden (i que considere dels de referència, pel disseny, les receptes, la manera d'exposar-hi tota una filosofia del "bon viure") és el dels amics Txell i Quique, els "amics vermells", com els anomene de vegades. El seu blog, "LA CUINA VERMELLA", sempre ofereix propostes bones i divertides que engresquen. Ja fa un temps vaig veure una recepta que, no sols per la manera com s'explicava sinó per les magnífiques fotos que l'acompanyaven, em va cridar l'atenció: PA DE BANANA. L'altre dia em vaig trobar que uns plàtans havien madurat tant que ja quasi els podíem cantar les absoltes. De tot d'una em va vindre la imatge de la recepta de cals Vermells. Tot i amb això, com que ells, moltes vegades, solen usar ingredients "exòtics" que no puc trobar fàcilment a Beneixama, doncs, tot i seguir quasi fil per randa la recepta, hi vaig introduir algunes variacions que marcaré sobre la recepta original.

PA DE BANANA


INGREDIENTS:
3 plàtans madurs
3 ous
100 g de sucre
50 g de sucre morè (
no n'hi vaig posar)
125 g de mantega pomada
270 g de farina
1 iogurt natural
2 cullerades petites d’impulsor (Royal)
1 cullerada petita de canyella en pols (
la meua, de Ca Manolo Pepeldagres, la millor!!)
1 cullerada petita de pebre de Jamaica (es pot substituir per la mescla de nou moscada i clau)
la raspadura de pell de llima (
n'hi vaig posar de "llima, a la valenciana", és a dir "llimona, a la catalana i mallorquina")
1 cullerada petita de suc de llima (el mateix que he escrit abans).

PREPARACIÓ:
Treure la mantega de la nevera unes hores abans per aconseguir la textura pomada. Pelar i aixafar els plàtans madurs amb una forquilla. En un bol a part, batre els ous i un cop desfets afegir el sucre blanc i el sucre morè (
atenció, que jo no n'hi vaig posar!!!!), quan estigui ben amalgamat afegir la mantega pomada, el iogurt i el plàtan (si pot ser batre amb les barnilles elèctriques), incorporar la farina tamisada juntament amb el Royal, la sal, la canyella i el pebre de Jamaica (o la mescla de clau i nou moscada), la pell de llima i el seu suc. Remoure bé fins a obtenir una mescla ben homogènia.
Encendre el forn a 180 graus. Abocar la mescla en un motlle allargat i prèviament emmantegat. (
en vaig usar un d'alumini d'1'5 l de capacitat) Enfornar-lo durant uns 55-60 minuts, depèn del forn. Comprovar amb un escuradenst llarg que s’hagi cuit.

He copiat la recepta tal qual ells la van publicar. Queda un dolç no gens embafós i boníssim. Tots els sabors es conjuminen sense que cap d'ells no destaque per damunt dels altres i, clar, s'ha de vigilar la quantitat que menges, per allò del règim. Vaig calcular que, un tall del pa de banana d'un centímetre de gruix vindria a tindre unes 200/220 kcal. Per tant, millor deixar-lo per al desdejuni. Això és el que vam fer. Ara, és MOLT difícil, quan és acabat de fer, resistir-se a la temptació de tastar-lo. Per no parlar de les aromes que deixa per la cuina mentre s'està coent al forn... Una idea que se m'ha ocorregut, per a la pròxima vegada que en faça és que no li aniria gens malament una cobertura de xocolata pura. Segur que la Glòria estarà d'acord amb mi.

dilluns, 14 de juny de 2010

FOCACCIA DE PERNIL DOLÇ, CEBA I FORMATGES

Darrerament pot semblar que a casa només mengem focaccies, però no és cert. Si fóra així, ja no cabríem per la porta!!! El que passa és que no faig fotos de tot el que cuine, perquè, de vegades, també m'ixen "desastres". Com diu la meua tieta Leonor, "el qui pasta i ven, de tot se li contén". Aquesta focaccia d'avui té un motiu: la setmana passada venia a sopar la meua cosina Carmen, la de València.
Amb la meua cosina em porte beníssim des de sempre. Congeniem molt i molt i he viscut més d'una vegada a sa casa quan estudiava "les opos" i sempre hi vaig trobar el recolzament i la paciència que em calien. Tant Oreto com jo mateix ens l'estimem una cosa de no dir. És una cuinera excel·lent i hi ha plats, com ara la "titaina" o les carns en salsa que els fa bons com ningú. També sap cosir molt bé i fa unes coses de "patchwork" que són molt boniques. Sempre té mil detalls amb nosaltres (i amb tota la gent que coneix) i es fa de voler. Em feia il·lusió preparar-li una focaccia, i no volia repetir-ne la recepta. Com? Doncs, tot buscant ingredients pel frigorífic que puguen ser "combinables" i d'ací ha eixit aquesta recepta.

FOCACCIA DE PERNIL DOLÇ, CEBA I FORMATGE

INGREDIENTS:
400 g de farina
25 g de rent fresc
1 got i mig d'aigua tèbia
1 pessiguet de sucre
1/2 got (dels de vi) d'orenga seca
4 tomates de la pera (o de la pruna)
3 cebes grosses
200 g de pernil dolç en peça
250 g de formatges diversos (emmental, gruyère, etc)
1 pessiguet de baies de pebre rosa
2 cullerades d'oli d'oliva de Beneixama
Oli per a les mans (per poder escampar la massa millor)

PREPARACIÓ:
Tamissem 200 g de la farina sobre un llibrell. Posem a escalfar l'aigua fins que estiga tèbia. Li afegim el pessiguet de sucre i el rent esmicallat i remenem tot bé fins que els elements es mesclen. Ara l'aboquem sobre la farina i la mesclem bé amb l'ajut d'un cullerot.
Passats dos o tres minuts, tamissem la resta de la farina i la incorporem a la primera barreja. Ara afegim 1 de les cullerades d'oli i l'orenga a la massa. Tornem a mesclar-ho tot bé. Amb plàstic de cuina, tapem el llibrell i el deixem al frigorífic perquè puge la massa durant cinc hores com a mínim.

Mentrestant, preparem el recapte. Pelem les cebes i les tallem a rodanxes fines. En una paella antiadherent posem a escalfar l'altra cullerada d'oli. Hi aboquem la ceba i l'anem sofregint a foc molt baix fins que quede ben dauradeta sense que es creme. En estar, l'en traiem i la reservem. Quan falten dues hores per a usar la massa, la traiem del frigorífic i la deixem a temperatura ambient perquè acabe de llevar. Posem a escalfar el forn a dalt i a sota a 240 graus. Untem una safata de forn amb una mica d'oli. Damunt col·loquem un full de paper de forn. Tornem a untar amb una mica més d'oli. Ara aboquem la massa a la safata i amb les mans untades amb una mica d'oli l'estirem per tota la safata de manera uniforme. Rentem les tomates i les tallem a rodanxes molt primes. Les distribuïm sobre la massa de la focaccia. Sobre un plat, ratllem el pernil dolç i el repartim sobre la massa. Fem el mateix amb els formatges. Ara empolsimem amb el pebre de baies rosa tenint cura que no quede tot en una banda. Per damunt, col·loquem la ceba que havíem reservat abans, també ben repartida.
Enfornem la focaccia durant uns vint o vint-i-cinc minuts i l'anem mirant de manera que quede el formatge, el pernil dolç i tot el recapte ben daurat, cuit i saborós. Aquesta "focaccia" no és preciasament "de règim", però la meua cosina Carmen bé es mereix una excepció. O no?

diumenge, 13 de juny de 2010

5 ANYS SENSE JESÚS MONCADA


Jesús Moncada era (i és) un dels meus autors catalans preferits. Avui fa cinc anys que va faltar. Aquest és un modest homenatge. Es tracta d'un fragment del llibre "Calaveres atònites". Si tot el llibre és boníssim, encara recorde com vaig riure després de llegir aquest fragment, amb una situació tan surrealista:

"I arriba el plat fort: l'actuació de la primera vedet, l'apoteosi. Si ja pareixia una dona sensacional als cartells, en persona és l'hòstia. El bram de la concurrència és ensordidor i arriba al deliri quan la paia, emmascarada amb un antifaç daurat, es treu la capa de lluentons i es queda en calces i sostenidors de color vermell. Gairebé ensenya el melic. Quina pitrera, quin cuixam, quina manera de moure's! Això, començant per la roba, a una xicota d'aquí no li ho permetrien. Les tenen a ratlla. Amb les estrangeres paren compte, fan una mica els ulls grossos. Si hi ha algun problema, els ambaixadors dels seus països de seguida fan mullader, tiren per la banda de la política i els diaris de fora diuen que, ací, amb Franco, no hi ha llibertat. I la Nicole Lamour ho sap. Canta en francès, vés a saber què diu, és el de menys: el que compta és que es mou com una serp i el Venus s'ensorra. Tu brames com tothom quan aquell tros de dona, amb unes cuixes que no s'acaben mai, baixa de l'escenari per ficar-se entre el públic. Toca la galta d'un, fa broma amb la calba d'un altre... De sobte succeeix una cosa inesperada, extraordinària: la vedet se't queda mirant de fit a fit, s'obre pas entre els espectadors de la teva fila, se t'acosta i se t'asseu a la falda. Més que seure-hi, s'hi escarxofa. El públic brama més fort. T'envegen, "Com l'has engarjolada, Faustinià?", i tu no hi veus de cap ull. La francesa s'adona, ara no em facis dir com, del teu estat i encara s'hi aferrissa, accentua l'ondulació de les anques... Desprén un perfum que t'acaba d'encendre. Et fa un parell de petons, acosta els llavis vermells i molsuts, a la teva orella i, amb una veu d'allò més insinuant però molt fluixa, perquè només tu en gaudeixis, xiuxiueja lentament i en català: "¿No m'has reconegut, rei meu? ¿No te'n recordes, de mi? ¿Segur que no? Mira'm bé. Sóc Fabià, el teu fill".

diumenge, 6 de juny de 2010

EL FINAL DE LA TROBADA: EL CORREFOC DELS DIMONIS EMPLOMATS

L'acabament de la Trobada d'Escoles Valencianes a Beneixama ha estat a càrrec de la "Colla de Dimonis Emplomats" del nostre poble. Ha estat fantàstic el correfoc. Ací teniu un mosaic de fotos perquè us en feu una idea.




La notícia al diari "Levante-EMV" clicant ACÍ.

video

dissabte, 5 de juny de 2010

TROBADA D'ESCOLES VALENCIANES A BENEIXAMA


Hui és un dia especial a Beneixama. S'hi organitza la Trobada d'Escoles Valencianes de l'Alcoià-Comtat. La festa per la llengua. El català de l'interior del País Valencià conserva una vivor i una saba de la terra que molts voldríem a tot arreu. Aquest dissabte, les places i els carrers de Beneixama plens de xiquetes i xiquets, de pares i de gent gran que festegen això: que parlem valencià, que som un poble amb futur i que no podran amb nosaltres. El cor de la nostra llengua batega fort a Beneixama. Els menuts i els mitjans són l'esperança lingüística del nostre País. Els hem de fer costat. Aquest és el poble real, el de cada dia, el que es manté fidel a la llengua i la cultura valencianes.

INAUGURANT ELS TAULELLS, EL CADAFAL I ELS CAPGROSSOS

L'ESMORZAR POPULAR I LA CERCAVILA

LA SAMARRETA PER DARRERE


LA TROBADA PER LA VESPRADA

I si pel matí hi havia hagut festa, per la vesprada Beneixama s'ha omplit de gent de les comarques de l'Alcoià i del Comtat, i de molts altres llocs també... I els xiquets i les xiquetes, acompanyat dels seus pares, amics i familiars s'ho han passat pipa amb els tallers i d'altres activitats que hi havia muntades.

ELS XIQUETS I LES XIQUETES DE BENEIXAMA: ELS MÉS ARTISTES TOT CANTANT LA CANÇÓ DE LA TROBADA!!!

video

Fa huit anys que començàrem, amb il·lusió i de bona gana
l’ensenyança en valencià, al poble de Beneixama.

TORNADA:
Ja ens tocava; ja ens tocava
ser la seu de la Trobada.
Ja ens tocava, ja ens tocava
la trobada a Beneixama.

Les xiquetes i xiquets, de sisé de primària
satisfets ens trobem hui, i estem d’enhorabona.
I a tots us participem, que som protagonistes
d’una nova promoció, promoció valenciana.

TORNADA

La Replana i el Reconco, la Talaieta, Rita
testimonis amb Mariola, d’aquesta trobada.
Banyeres i Camp de Mirra, Biar i Canyada
tots veïns d’aquesta vall, veïns de Beneixama.

TORNADA

Cinc de juny de dos mil deu, celebrem la Trobada
estimem i defensem, viure en valencià.
Omplirem tots els carrers, de joc, festa i rialla
d'aquest poble acollidor, poble de Beneixama.

TORNADA

A L'EXPOSICIÓ D'AUQUES, LA CERCAVILA I ELS PIRATES

UNA PART D'UNA AUCA QUE PARLA DELS NOSTRES POBLES

ELS CARRERS PLENS DE GOM A GOM

ELS CARRERS A VESSAR, TOT DONANT ELS PREMIS I EL MARCIÀ

LES XIQUETES I ELS XIQUETS CANTEN LA CANÇÓ DE LA TROBADA