dimarts, 28 d’abril de 2009

VAGA A L'ENSENYAMENT VALENCIÀ: PROU DE BURLESQUES. FONT DE MORA DIMISSIÓ!!!!

Avui faig vaga. No sé si serà efectiu, ni si en faran cas, però ja n'hi ha prou. Estic fart de la política educativa del PP valencià i del seu conseller Font de Mora. Si voleu saber-ne les raons, només heu de punxar ací.

diumenge, 26 d’abril de 2009

LES TROBADES D'ESCOLES VALENCIANES: PETRER

Que el valencià no és la llengua més prestigiada al País Valencià (tot i ser-hi la pròpia) és una cosa sabuda. Que la Generalitat Valenciana fa tot el que pot per a destruir-la, també. Tanmateix, no és tot negatiu. Encara batega fort el cor de la llengua al sud del País. Avui glatia especialment fort a Petrer. Ací s'ha fet la Trobada d'Escoles Valencianes de les Valls del Vinalopó. Un riu de gent: xiquetes i xiquets, pares, mares, avis, àvies, mestres... i la il·lusió del futur.
Hi hem arribat quan passava la cercavila d'inauguració: gegants i cabuts, dolçaines i tabalets interpretant cançons tradicionals valencianes i marxoses!!! La gent contenta, el dia esplèndid: sol, malgrat els auguris negres de pluja i vent de la tele. De seguida, els parlaments: de molts llocs de la comarca, de la Universitat d'Alacant, d'Escola Valenciana. Ha tancat els parlaments l'alcalde de Petrer (PP), una persona que no parla mai en valencià als plens de l'ajuntament i que, òbviament, és un mal exemple. Més encara quan, en posar-se a parlar, hem pogut escoltar el valencià de Petrer. Per als que no l'hàgeu escoltat mai, us diré que té una sonoritat fantàstica, de saba antiga i tradicional. Emociona escoltar el català de Petrer. És tan bonic el seu accent!! Té una música tan bonica... I, tanmateix, hi ha molts petrerins i petrerines que no es senten segurs amb la seua llengua. Tenen molts prejudicis sobre la qualitat de la mateixa, sobre si aprofita... i és com escoltar la veu del Poble Valencià a través dels segles expressant-se a Petrer. Ja voldria que molts pobles valencians tingueren eixe accent tan nostrat.
I parades de llibres, tallers de les escoles i els instituts, música, cançons, titelles... FESTA PER LA LLENGUA!!! I ple de gom a gom. Si voleu veure'n totes les fotos, només heu de clicar ací.
A Petrer tenim bons amics, entre d'altres, Francesca, una xica de Petrer. Valenciana de pedra picada i lluitadora incansable per la llengua del poble. És com moltes dones fortes valencianes que es neguen a ser forasteres, que s'arrelen amb mans i ungles a la terra que les ha vist nàixer. S'estima el seu poble amb deler. És una gran professional en la seua feina de professora de valencià a l'IES "Paco Mollà de Petrer".
També tenim el Pepe Medina. Mestre dels de "tota la vida" (en el bon sentit de la paraula). S'estima la feina i els seus alumnes com si foren fills seus i els xiquets (fins als més entremaliats) també el volen molt. Ens ha convidat a dinar a sa casa de Petrer. Bé, casa no, casassa. Allà ens han rebut la Lola (la seua dona) i el Xavier (un dels fills).
Hem dinar al pati: un desficaci de menjar!!
Hem començat amb una "picadeta" (un pica-pica "lleugeret"): papes, encurtits, ametlles fregides, sèpia amb salsa verda, ensalada russa i clòtxines al vapor, acompanyat d'aigua i lambrusco fresquet.
I ara direu: encara heu dinat? Doncs, sí. El plat principal n'ha estat una fantàstica paella valenciana de marisc. Com diem per Beneixama, de les que "cada cullerada val un sou". L'arròs tenia tots els sabors del brou del marisc i era una delícia. Tot plegat acompanyat d'una amanida refrescant que li anava com anell al dit.
Les postres han estat: amanida de kiwis i maduixes (feta pel Xavier) i un pastís de fruites comprat a Beneixama que hi hem portat nosaltres.Finalment, cafè i té.
El Pepe, la Lola i el Xavier són un encant. Xarrar amb ells podria ser estar-s'hi hores. També són uns grans viatgers. Han recorregut la Ceca, la Meca i la Vall d'Andorra i tenen uns àlbums de fotos que no desmereixerien els del "National Geographic". El Pepe sap de fotografia i en fa moltes i molt bones.
Quan hem acabat de dinar, encara hem tornat a la trobada perquè hi actuava el grup "Tres fan ball" que han aconseguit que una bona part de la gent que hi havia ballara i cantara ben feliç. En fi, un dia redó.


dissabte, 25 d’abril de 2009

25 D'ABRIL: PER LES LLIBERTATS NACIONALS DEL PAÍS VALENCIÀ


Perquè volem. Perquè ho sabem. Perquè hi tenim tot el dret. Perquè som una nació i volem un estat. Perquè volem seguir sent valencians. Perquè no volem ser el que no som. Perquè no som ells ni volem ser com ells. Per la nostra llibertat. Per la llibertat del nostre poble. INDEPENDÈNCIA!!!!


Canto la terra,

la dissortada terra amorosa i distreta,
la que és petjada per gent forastera,
d’estranya parla,
que xucla, avara, la sang de ses venes,

sense un batec d’amor nostre en el cor
ni el mot gentil de la gràcia en els llavis;
i ella, insensible a les aspres ferides
que li han obert els estranys
i els fills que no l’aimen,
no es cansa mai de donar noves flors
i els saborosos fruits on l’ocell pelegrí de mel s’abeura
i refila després
la cançó clara de goig i de festa.
Canto la terra.

Miquel Duran de València.



dijous, 23 d’abril de 2009

DIADA DE SANT JORDI: LLIBRES I ROSES


Per a totes i tots els qui creiem que tot està per fer i tot és possible avui!!!!

dimecres, 22 d’abril de 2009

PRIMAVERA A BENEIXAMA


Ahir vam fer la nostra excursió de les vesprades (quan no plou o fa mal oratge) cap al Salze i, la veritat, que la naturalesa resplendia. Vam veure camps plens d'unes floretes grogues que no aconseguíem identificar. De prop semblaven "agretes" (com diuen a Tavernes a unes flors que naixen enmig dels camps de tarongers), però, si t'hi fixaves més, t'adonaves que no podien ser-ho. Dubtàvem que foren flors silvestres així només. En fi, encuriosits com estàvem, vam aconseguir resoldre'n el dubte: li vam preguntar a un veí de Beneixama que passejava per allà i ens va dir que eren flors de colza. Resulta que ara hi ha llauradors que cultiven aquestes plantes perquè d'elles (de les llavors) s'extrau un oli que actualment s'utilitza com a component de l'anomenat "biodièsel". Fa molt bonic veure'n els camps plens. Però també hi trobem altres tipus de flors, com ara les roselles. Els camps de blat, ara verds i encara no espigats, també omplin d'un verd preciós d'altres camps. Tenen les arestes d'un color moradenc a les puntes que es mouen al compàs del vent. Vam poder gaudir d'una passejada relaxant i amb unes imatges que demostren que la naturalesa pot ser molt bonica amb detalls senzills.


diumenge, 19 d’abril de 2009

SIGNEM PEL CATALÀ A EUROPA

Divendres passat va eixir a Vilaweb una notícia d'una campanya per la recollida de signatures perquè el català/valencià siga la propera llengua oficial a Europa. Ja sabem que no ho tenim fàcil, però podem usar les noves tecnologies per tal d'aconseguir que la nostra llengua tinga la consideració (i, sobretot, la protecció) que li pertoca. Vosaltres mateixos/es.
Per tal d'adherir-vos-hi només heu de clicar ACÍ.

Us deixe, també, una entrevista en vídeo de l'autor de la proposta.

dissabte, 18 d’abril de 2009

VIATGE A ESPANYA: MADRID

Tot i que el tenim ben a prop (de vegades, massa i tot), Espanya és un país que no solem visitar massa, i no serà perquè no ens hi volen!!! Tothom sap de la proverbial simpatia i respecte dels espanyols per tot el que ve de València, Catalunya o les Balears. Empesos per aquesta harmonia multisecular entre les nostres nacions, vam decidir que podia ser interessant anar a fer una visita a Madrid per tal de veure-hi alguna exposició interessant. Així doncs, vam agafar el primer tren que eixia cap a Espanya (a les 6:00 del matí) i cap a Madrid falta gent!!! En arribar-hi, el tren va fer parada a l'estació d'Atocha.
Una vegada demanades les informacions pertinents, ens vam dirigir cap al Museu del Prado. De camí cap allà, vam passar pel "Ministerio de Agricultura" (sí, aquest lloc tan bonic on dia sí, dia també, ens foten als llauradors valencians).
Ja al Museu del Prado hi vam poder veure dues magnífiques exposicions: l'una, dedicada al pintor Francis Bacon (amb més de 100 obres).
L'altra, anomenada "La Bella Dorment", era una mostra de pintures prerafaelites del Museu d'Art de Ponce. No hi podíem fer fotos, per això n'he baixades d'Internet.
Però ja teníem gana i vam anar a dinar en un restaurant d'aquells de buffet lliure i per quatre xavos vam pegar una fartada de por!!! També vam poder veure l'Intituto Cervantes (aquella institució que es preocupa perquè el castellà no desaparega, amenaçat de mort per culpa de les altres llengües peninsulars) i altres edificis curiosos.
Com ara el "Banco de España". És un organisme molt interessant perquè allà gestionen els beneficis que trau la metròpoli de les diferents colònies que té, entre d'altres, nosaltres, és clar!
En dinar, vam anar a ca la Tita, més conegut per Museu Tyssen-Bornemisza. Allà tampoc no ens van deixar fer fotos, per la qual cosa he hagut de buscar-ne a la xarxa. El museu és molt bonic i té un conjunt d'obres impressionant. Paga la pena visitar-lo, tot i que algunes de les que hi volíem veure eren fora a d'altres exposicions.
Cansats de tant de caminar i ja amb el temps comptat per a tornar a l'estació, vam fer cap allà per tal de tornar-nos-en cap a casa.

dijous, 16 d’abril de 2009

ROSTRES DE ROMA A VALÈNCIA

Hem anat a València de compres i amb la idea de veure l'exposició "Rostres de Roma" que està a La Beneficència.
Es tracta d'una mostra organitzada pel "Museo Arqueológico Nacional" i patrocinada per la CAM. Hi ha una bona mostra de busts, caps i sarcòfags de la societat romana.
N'hi ha de les dinasties més importants: Júlia-Clàudia, Flavis i Severs. Fa curiós de veure-hi com els pentinats, les robes i d'altres signes evidencien la posició social del retratat i el tractament distint que es feia dels hòmens i les dones.
Els hòmens solien tindre una imatge molt semblant a l'original mentre que les dones s'havien de conformar amb una imatge idealitzada d'elles mateixes. Bé, això deien els panells.
Com sempre, la qüestió lingüística planava per l'exposició: el cartell anunciador: en valencià. Tots els panells explicatius de les peces i/o la seua història: en castellà. Clar, com que ho organitzava el "Museo Arqueológico" d'Espanya, doncs això. A la colònia ho fan en la llengua de l'imperi.
No cal dir que el catàleg és igual: la portada en valencià, tot l'interior (tot) en castellà. Com podeu comprovar, el "bilingüisme" campa pertot arreu.
S'ha fet hora de dinar i hem dinat a la mateixa cafeteria del museu. Ha estat bo i barat per a ser València. De primer hem demanat: amanida tèbia de bacallà i pasta de full amb sèpia i gambes. De segon: col farcida de porc i arròs de carxofes i bolets.
De postres: tatin de bresquilla amb gelat de xocolate.

dimecres, 15 d’abril de 2009

COCA DE PASTA FULLOSA DE CABELL D'ÀNGEL I PINYONS. HEMC 32


L'altre dia vaig saber que la Gemma Clofent, del magnífic bloc "La cuina de casa" era l'amfitriona de"HEMC-32" dedicat a la pasta fullosa.Tot i que no les tenia totes amb mi, m'he decidit a participar-hi. He de dir, d'antuvi, que les fotos han estat fetes pel meu cunyat, l'Eliseo Doménech. Jo només he fet que muntar-les. Ací, doncs, teniu la recepta de la

COCA DE PASTA FULLOSA DE CABELL D'ÀNGEL I PINYONS

INGREDIENTS:
2 pastes de full congelades de "La cocinera"

400 g de cabell d'àngel
80 g de pinyons
1 ou

Sucre fi
Canella
1 llima


ESTRIS:

1 safata de forn

Paper de forn
1 corró

1 colador
1 rall
1 cullera
1 forqueta
1 plat
1 pinzell de cuina

PREPARACIÓ:
Escalfem el forn a 225 graus en funció dalt, baix i aire.
Deixem que la pasta fullosa es descongele i quede a temperatura ambient.
Tallem un tros de paper de forn un poc més gran que la safata de forn. Sobre aquest paper deixem la pasta de full i l'estirem una mica amb el corró. Llavors, la col·loquem sobre la plata.
Ara batem l'ou en un plat. Amb l'ajuda del pinzell pintem un "marc" d'ou d'un centímetre i mig d'ample en la pasta fullosa que tenim estesa sobre la safata de forn. Amb l'ajut d'una cullera, repartim el cabell d'àngel per tota la superfície, tot comprovant que hi quede més o menys homogeni.
Agafem el rall i ratllem la corfa de la llima per damunt del cabell d'àngel. Hem de tenir-hi en compte dues coses: que només hem de ratllar la part groga i no la blanca; també, que no n'hem de posar massa ratlladura perquè si n'hi posem massa, es menjarà el sabor del cabell d'àngel. És només perquè aromatitze un poquet.
Tornem a tallar un tros de paper de forn i hi estenem la segona porció de pasta fullosa. La tornem a estirar amb el corró de manera que tinga aproximadament la mateixa mida que la primera. En estar, l'enrotllem al corró i la desenrotllem sobre l'altra.
Una vegada les dues plaques de pasta fullosa juntes, anirem ajuntant les vores amb un gir dels dits, de manera que quede uniforme i rectangular. Ara aboquem ou per damunt de manera que en pintem tota la superfície. Amb la forqueta punxarem tota la superfície per tal que tinga foradets per a "respirar".
Aboquem sucre fi en un colador i el repartim per damunt de la coca (pegant-li colpets al colador ens serà més fàcil). Farem el mateix amb la canella de manera uniforme. Ara hi aboquem els pinyons i els repartirem per tota la superfície. Amb el corró els premerem una mica sobre la superfície perquè s'hi incrusten una miqueta i queden més assegurats. Finalment, tornem a abocar més sucre fi per damunt dels pinyons.
És el moment d'enfornar la coca. Hem d'anar amb compte que no se'ns creme. En el forn de casa hi va estar 25 minuts, però això pot variar segons cada forn. En veure que queda daurada per damunt amb un color bonic, ja està. Quan estiga freda, ja es pot menjar. Ha resultat molt bona.

dimarts, 14 d’abril de 2009

POLLASTRE CASOLÀ AL FORN

Els meus sogres tenen una caseta a Alberic voltada d'una horta. El meu sogre hi cultiva faves, carxofes, fesols, tomaques... i també hi té un galliner amb pollastres i gallines. Mengem uns ous acabats de pondre que no tenen res a veure amb els de compra. Quines truites i quins ous fregits (=ferrats, =caiguts) tan bons que ens mengem!! De tant en tant, també, el meu sogre mata algun pollastre. Això va ser el diumenge passat. Com que era dels criats a casa, era una mica més fibrós, i calia coure'l més estona al forn. Ací en teniu la recepta:

POLLASTRE CASOLÀ AL FORN

INGREDIENTS:
1 pollastre casolà.
Cebes
Creïlles (=patates)
2 pomes
1 cabeça d'alls
1 copa de cava
Pebre
Sal
Oli d'oliva de Beneixama

PREPARACIÓ:
Posem el forn a calfar a 180 graus.
Llevem les vísceres al pollastre, el rentem i el reservem.
Pelem set o huit cebes i les tallem a gallons prims. En estar, les posem en una cassola de fang ampla i fonda. Ara pelem les creïlles i les tallem a rodanxes. Les rentem i les col·loquem per damunt de la ceba. Damunt tirem els alls sense pelar, amb un tallet, repartits per tota la cassola. Ara col·loquem el pollastre partit en dues meitats. El salpebrem i aboquem un bon raig d'oli d'oliva de Beneixama per damunt de tot. Agafem les pomes i els llevem el cor. Deixem la pell de la poma, però li fem un tall tot al llarg del centre de la fruita sense arribar a tallar-la del tot. Aboquem el cava.
Tapem la cassola amb paper d'alumini i la deixem coure durant 1h i 1/2. Passat aquest temps, la destapem i deixem coure una altra hora i mitja. I ja està... per a llepar-se'n els dits!!!
Pot semblar un temps de cuita molt llarg, però és que en ser un pollastre criat a casa, resulta amb una carn més fibrosa i sense greix, semblant a la de l'ànec. El pollastre de compra té una carn més blana i greixosa i un sabor gens paregut.

dilluns, 13 d’abril de 2009

ISTAMBUL. CIUTAT I RECORDS

ISTAMBUL. CIUTAT I RECORDS. Orhan Pamuk. Títol original: İstanbul: Hatıralar ve Şehir. Traducció: Carles Miró i Emma Piqué. Ed. Bromera.

Fa uns anys vaig tindre la sort de visitar Istambul i em va semblar una ciutat preciosa. Una mica caòtica, això sí, com altres grans ciutats, com ara el Caire o Roma. Era com una perla desgastada d'un collar antic. Es notava tota la seua passada esplendor i una decadència actual que omplia de malencolnia molts racons del centre històric i de la resta de la ciutat.

Quan va eixir publicat aquest llibre, vaig pensar que me l'havia de llegir. I no la vaig errar, l'elecció. Aquesta obra és la biografia novel·lada dels primers anys de l'autor fins a la seua jovenesa. Però és molt més que això. És una descripció exhaustiva de la ciutat d'Istambul, des de les acaballes de l'Imperi Turc fins a l'actualitat. Com diu el mateix autor:
"Al contrari de les ciutats occidentals que han format part de grans imperis enfonsats, a Istambul els monuments històrics no són coses que es protegeixin com si estiguessin en un museu, que s'exposin, ni de les quals es presumeixi amb orgull. Senzillament s'hi conviu. Això ha agradat molt a alguns viatgers occidentals que han deixat constància de la seva visita. Però per als habitants de la ciutat, amb els sentiments a flor de pell, la força i la riquesa del passat són coses que van desaparèixer amb aquella cultura i que els recorda que el present és incomparablement més pobre i confús"
.
Tot molt ben travat a través de les visions que ens ofereix
Orhan Pamuk. Amb aquesta novel·la podrem comprendre molt bé perquè Istambul és avui com és. i perquè els seus habitants tenen aqueixa melangia pel passat esplendorós perdut. Es tracta del "Hüzün":
"A Istambul, el "hüzün" és tant un sentiment important de la música local i un terme fonamental de la poesia com una manera de veure la vida, una actitud mental i el que fa que la ciutat sigui el que és. Com que conté totes aquestes particularitats alhora, és un estat espiritual que la ciutat ha fet, o que aparenta haver fet, seu amb orgull. Per aquesta raó és un sentiment que es considera tan negatiu com positiu".
La descripció que fa de la ciutat des de multitud de llocs diferents en n'ofereix una visió polièdrica que no deixa indiferent. Hi ha centenars (o milers) d'Istambuls a Istambul. El llibre s'acompanya de moltes fotografies en blanc i negre que són el complement ideal a l'escrit, perquè et permeten entendre millor de què parla l'autor.
Particularment, he passat molt bones estones recordant la meua imatge d'Istambul, borrosa en part en la memòria i aclarida de bellnou a través de la prosa tan ben treballada d'Orhan Pamuk. Com ell mateix explica:
"Com a individus i com a comunitat, a tothom ens preocupa fins a cert punt el que els estrangers, els desconeguts, pensin de nosaltres. Si aquesta preocupació ens fa patir, si enterboleix les nostres relacions amb la realitat, si s'amplifica i arriba a ser més important que la mateixa realitat, aleshores s'ha convertit en un problema. La meva relació -com la de tants habitants d'Istambul- amb el resultat de la mirada occidental de la meva ciutat sempre ha sigut problemàtica, i com tots els autors de la ciutat que tenen un ull a Occident, jo també em sento confús moltes vegades [...] En aquest breu avís es resumeix el dilema que les observacions dels occidentals provoquen en els habitants d'aquesta ciutat educats i que tant els molesten. D'una banda, a causa de l'occidentalització, per al lector d'Istambul les valoracions i els judicis dels escriptors occidentals són extremadament importants, i de l'altra, i per aquesta mateixa raó, el cor del lector d'aquí, que presumeix de conèixer l'autor i la cultura occidental que representa, es trenca amb facilitat quan l'observador occidental "passa de la ratlla" en qualsevol tema. El pitjor és que ningú no sap en què consisteix això de "passar-se de la ratlla". Molt sovint s'oblida que el que forma el caràcter de les ciutats, i de les persones, és el fet de "passar de la ratlla" o certes coses que l'observador exterior analitza en excés precisament "passant de la ratlla"."
És a dir, que a mi m'ha passat el contrari. He "redescobert" la Istambul que vaig visitar a través dels ulls d'O. Pamuk. I m'ha semblat encara més bonica. Si Istambul sempre mereix una visita, amb la lectura d'aquest llibre encara es fa més necessària.

dimarts, 7 d’abril de 2009

VISITA AL MARQ D'ALACANT: UN TAST BELLÍSSIM DE LA GRÈCIA CLÀSSICA

Avui hem fet una visita al MARQ d'Alacant amb les i els alumnes de 2n de batxiller per a veure-hi l'exposició "La bellesa del cos. Art i pensament a la Grècia Antiga".
Tot i que el dia amenaçava amb el tercer diluvi universal, el temps ha aguantat i hem passat una bona estona.
A l'entrada del museu, ens hem dividits en 2 grups per tal de poder gaudir de les explicacions de manera més ordenada. En un grup ens ho ha explicat tot la Natàlia, que ho ha fet beníssim i, a l'altre, un xicot italià que ha tingut molt d'èxit i no només per les explicacions.
Ha estat un recorregut magnífic per totes les etapes de l'art grec, des del més esquemàtic a la bellesa més clàssica. Hi ha peces importantíssimes de l'art que mai abans no havien eixit del British Museum.
No us enganyaré si us dic que contemplar els rostres d'algunes escultures m'ha fet la sensació d'estar mirant unes cares bellíssimes que em parlaven des de mil·lennis enrere.
La ceràmica es troba magníficament representada amb moltes peces d'un valor incalculable. Els artistes grecs hi van plasmar imatges meravelloses de les seues arts.
El plat fort de l'exposició, però, era el Discòbol de Miró, i era cert. Una escultura impressionant, mostra exquisida del saber fer dels escultors grecs. La seua disposició al centre d'unes graderies i una il·luminació molt curada, fan que en puguem gaudir molt millor. Un luxe a l'abast de tothom.
Com totes les coses, sempre hi ha una altra cara. L'exposció era trilíngüe en els panells: castellà, català i anglès. No hi havia visita guiada en català i dels magnífics catàlegs de l'exposició només se n'ha fet l'edició en espanyol. Com veieu, el respecte lingüístic és una cosa que encara no saben les autoritats alacantines. Per cert, si feu una ullada a la pàgina web del museu, també veureu que només sap castellà Això és el bilingüisme que alguns volen.


diumenge, 5 d’abril de 2009

MOUSSE DE MADUIXES

L'altre dia vam trobar al bloc de "Cuina per llaminers" aquesta recepta. De tot d'una que la vam descobrir, Oreto va pensar que la volia fer, i això ha estat aquest diumenge. Nosaltres, però, n'hem canviat les proporcions perquè, ací som molt llépols. Ací va la recepta de
MOUSSE DE MADUIXES

INGREDIENTS:
1 kg de maduixes
150 g de sucre
2 taronges

7 fulles de gelatina

500g de formatge Mascarpone

PREPARACIÓ:
Escalfem aigua en el microones i hi posem a remull les fulles de gelatina.
En un llibrell aboquem 750 g de les maduixes a trossos, el mascarpone, sucre i ho batem tot amb la batedora fins que quede com un puré de tot plegat. En estar, hi afegim l'aigua amb les fulles de gelatina i ho tornem a batre tot perquè es mescle bé.
Repartim aquest puré per les copes de cristall o el recipient que vulguem. Les posem en el frigorífic per tal que la mousse n'agafe la textura adient.
Ara preparem la salsa de maduixes de damunt: posem en un llibrellet 200 g de les maduixes que havíem deixat, el suc de les taronges i sucre. Ho passem tot per la batedora i per un colador fi per tal que hi queden les llavoretes.

Quan la mousse ja ha agafat la textura adient gràcies a la gelatina, aboquem per damunt de cada copa mig ditet de la salsa de maduixes.
Amb les maduixes que ens han quedat, fem algun adornament i ja està.
És millor deixar-les a la nevera fins el moment de servir-les per tal que estiguen més fresques.

divendres, 3 d’abril de 2009

TRUITA DE PASQUA

A Beneixama, quan ve Pasqua, la gent prepara menjars típics diversos. Un dels que sempre s'ha fet a casa des dels temps de l'àvia Àngela, era aquesta

TRUITA DE PASQUA

INGREDIENTS:
Ous (3 o 4 per cada truita)
Creïlla (=patata)
Bajoca roja (=pebrot vermell)
Llonganissa (segons la que vulguem posar-hi)
Ceba (opcional)
Rovellons a trossets (opcional)
Oli d'oliva de Beneixama
Sal

PREPARACIÓ:
Pelem les creïlles i les fem a trossos menudets i les anem posant en un llibrellet amb aigua perquè vagen amollant el midó i, de passada, les rentem.
Rentem la bajoca roja i la fem a trossets menuts que anirem posant en un plat.
Tallem la llonganissa a trossos de centímetre i mig o dos centímetres i els reservem en un altre plat.
Posem l'oli a calfar a la paella. Quan estiga ben calent, hi abocarem les creïlles ben escorregudes i un polsimet de sal. Les anirem fregint fins que estiguen ben rosses. En estar, les aboquem en un llibrell ben escorregudes d'oli.
Si la truita es fa d'un dia per a l'altre, és millor posar-hi ceba perquè la truita es conserva més tova i no s'asseca tant. Per tant, ara és el moment de fregir la ceba (prèviament, l'haurem pelada i trossejada a bocins petits) sense que se'ns creme. Ha de quedar primer transparent i, després, dauradeta sense que es creme gens. Si ens passa que se'ns crema algun trosset, ni que siga una mica, val la pena llevar-lo. En estar, l'abocarem al llibrell on estava la creïlla fregida a trossos.
Ara fregirem una mica els trossos de llonganissa que teníem reservats (hi ha qui els posa cruns i no els fregeix, però). Quan estiguen ben fregits, els abocarem al llibrell.
En el mateix oli que hem fregit les creïlles i la llonganissa (i la ceba, si és el cas), sofregirem la bajoca roja sense que se'ns creme. Com que l'oli agafarà un to vermellós, millor canviar l'oli quan hàgem de quallar la truita.
En el llibrell, remenarem amb un cullerot de fusta per tal que es mesclen bé tots els ingredients i no queden a capes.
En un plat fondo o en un llibrellet, batem els ous (tres o quatre) ben batuts amb un pessiguet de sal. En estar, hi abocarem la quantitat d'ingredients fregits que considerem i ho barrejarem tot ben mesclat. En aquesta mescla d'ingredients diversos rau la "gràcia" de la truita.
Ara posarem una paella amb oli d'oliva nou a calfar. Quan estiga calent, hi abocarem el contingut del llibrellet i el repartirem bé per tota la superfície perquè s'aplane. Hem d'anar fregint la truita a foc baix perquè es coga bé per dins i no hi quede l'ou bavós. Això pot dur-nos uns quants minuts. En estar rossa i daurada per un costat, li pegarem la volta a la truita i continuarem fregint-la fins que estiga ben cuita pels dos costats.
Ara, provarem de ficar-la en un plat pla gran i deixarem que es vaja gelant. També és molt bona acabada de fer però sol fer-se el matí per a la vesprada o el dia d'abans per al sendemà. En aquest darrer cas, com es menja freda, és millor fer la truita incloent-hi ceba.
Si es tenen rovellons casolans en conserva (o de compra) també se'n poden posar uns pocs a trossets i passats previament per la paella. Aquest ingredient no sol ser habitual de les truites de Pasqua.